Caza de conejos

«Fuimos a cazar conejos. Era una expedición bien organizada que capitaneaba el idiota. Teníamos sombreros rojos. Y escopetas, puñales, ametralladoras, cañones y tanques. Otros llevaban las manos vacías. Laura iba desnuda. Llegados al bosque inmenso, el idiota levantó una mano y dio la orden de dispersarnos. Teníamos un plan completo. Todos los detalles habían sido previstos. Había cazadores solitarios, y había grupos de dos, de tres o de quince. En total éramos muchos, y nadie pensaba cumplir las órdenes».
El llibre que us presentem avui, Caza de conejos, és una novel·leta inclassificable de cent capítols curts que giren al voltant d’una particular cacera en la qual s’organitza una caça de conills. A manera de fulletó, se’ns narra aquesta caça de conills on, com si fos un gran equívoc, res és el que sembla: hi ha caçadors que no van a caçar conills, sinó guardaboscos, hi ha altres que utilitzen tècniques molt poc ortodoxes per caçar-los, ni tan sols està clar que tots tinguin la mateixa idea del que és un conill … al capdavant de tot, l’idiota, símbol de l’absurd que governa a tota la cacera.
«Cuando hubimos cazado un número suficiente de conejos como para satisfacer nuestra hambre milenaria, preparamos una fogata con todos los carteles de madera que decían PROHIBIDO CAZAR CONEJOS y asamos los conejos a las brasas».
Concebuda com un exercici d’absoluta llibertat creativa, Caza de conejos és una deliciosa faula que, entre el surrealisme i l’experimental, ens mostra un món irreal en què, com a la vida, tots semblen buscar coses diferents quan en realitat es tracta del mateix. O just al revés. Així és, com la vida, aquesta Caza de conejos .
Escriptor, llibreter, fotògraf, humorista, director de revistes d’enginy i de tallers literaris, Jorge Mario Varlotta Levrero va publicar el 1970 la seva primera novel·la, La ciutad. No va voler signar-la amb el seu nom habitual: «Sabia que hi havia alguna cosa aquí que m’era aliè, que Jorge Varlotta no podia escriure això … El meu segon nom i el meu segon cognom ser una solució perfecta». Les seves dues novel·les següents (El sitio, 1982; París, 1979), completen l’anomenada «trilogia involuntària», intensa aventura kafkiana nascuda del seu costat més inconscient i nocturn. A mitjans dels vuitanta, instal·lat a Buenos Aires i lligat a un treball rutinari que li permetia viure amb comoditat però li impedia crear, confessa el seu vergonyós abandó de tota pretensió espiritual en Diario de un canalla, bestreta de la tècnica que faria servir a El discurso bacio (1994) i La novela luminosa (2005), minuciosos i magistrals registres autobiogràfics de la seva posterior experiència a Colònia i Montevideo. Escriptor de culte durant molts anys, només després de la seva mort va ser reconegut com un dels grans autors llatinoamericans. Caza de conejos, escrita el 1973, representa un salt alliberador en l’obra de Levrero: incorpora l’humor que l’autor prodigava (protegit per diversos pseudònims) en revistes satíriques de l’època i esborra els límits de les seves fronteres creatives.
Les il·lustracions del llibre són a càrrec de Sonia Pulido. Va estudiar belles arts a la Universitat de Barcelona. Imparteix classes a l’Escola d’Art i Disseny de Sant Cugat i a Eina (Barcelona). Les seves il·lustracions apareixen amb regularitat en publicacions com Rockdelux i El País Semanal, i ha col·laborat en Harper’s Bazaar i Boston Globe. Les seves imatges han il·luminat portades de les editorials Planeta i Anaya. En 2002 va obtenir el Primer Premi d’Il·lustració de l’Injuve. Ha realitzat nombroses exposicions, tant individuals com col·lectives, a Espanya, Mèxic, Bolívia i Islàndia. És autora de diversos llibres, dels qual podreu trobar a la Xarxa de Biblioteques Municipals de la ciutat Puede que esta vez, amb guió de Xavi Domènech (2006); i el còmic Viñetas de vida. El seu treball poètic i intimista per Caza de conejos la confirma com una de les grans artistes gràfiques del moment. Sonia Pulido viu i treballa al Masnou, petita ciutat amb mar propera a Barcelona.