El verano del comisario Ricciardi, de Maurizio de Giovanni

Maurizio de Giovanni va néixer el 1958 a Nàpols, ciutat on actualment viu amb els seus fills i la seva dona Paola, fidel col·laboradora.

El personatge del comissari Ricciardi va néixer com a protagonista d’un conte ambientat a Nàpols quan corrien els anys 30 del segle passat, i l’èxit d’aquestes poques pàgines va ser tan rotund que l’autor va seguir treballant, així que de moment hi ha sis novel·les dedicades a ell, de les que ja s’han publicat les primeres tres en el nostre país, titulades El invierno del comisario Ricciardi i La primavera del comisario Ricciardi, La tardor del comissari Ricciardi, i ara arriba el seu quart lliurament, titulat El verano del comisario Ricciardi.

Admirat per la crítica i el públic italians, i conegut ja en molts països europeus, Maurizio de Giovanni és un dels valors emergents de la novel·la negra europea, digne company de Camilleri i Vázquez Montalbán.

El verano del comisario Ricciardi és la darrera de les aventures del comissari Ricciardi, que en aquesta ocasió ha de lluitar també contra la calor asfixiant dels carrers de Nàpols a l’estiu.

Corren els dies més xafogosos de l’estiu de 1931. La brisa marina no arriba fins els carrerons dels baixos fons de Nàpols, però el mal d’amors i la fam segueixen fent estralls, així que el comissari Ricciardi, al costat del inseparable Maione, no descansa.

En aquesta ocasió haurà de descobrir el culpable de la mort de la duquessa de Camparino, una dona bella que alimenta les xafarderies de nobles i burgesos i no passa desapercebuda en cap festa. Un bon matí la gran dama apareix assassinada en un dels salons de la seva mansió, i la investigació comença.

Ricciardi és un home torturat per un terrorífic do: escoltar les últimes paraules de les víctimes d’assassinats, com sempre, Ricciardi pot sentir les darreres paraules pronunciades per la dona abans de la seva mort, i comença a estirar d’un fil que es va fent cada vegada més complex.

Mentre el comissari investiga, Erica, la jove que ell estima en secret i no s’atreveix a abordar, haurà de veure-se-les amb un pretendent imposat per la família, un jove que té totes les qualitats per ser un bon marit, però la noia no oblida els ulls verds de Ricciardi, la seva mirada tímida i de vegades extraviada d’home marcat per un destí que l’obliga a la solitud.

En aquest quart lliurament de la sèrie del comissari Ricciardi, la força i l’estil de De Giovanni es va desplegant, ara més que mai la ciutat de Nàpols respira al compàs d’una escriptura que és potent a l’hora de descriure els fets i piadosa quan ha de bregar amb les emocions.

Un bon contrapunt al personatge de Ricciardi són els seus companys. El doctor Modo, el metge forense, company i amic, que està a punt de jubilar-se, i que al contrari que Ricciardi té una clara actitud política. Ha estat marginat en el lloc que ocupa per haver-se oposat en algun moment al règim feixista. I el sergent Maione. Absolutament necessari per al comissari Ricciardi, ja que mentre el comissari d’ulls verds va absort i traslladat escoltant les paraules dels morts en l’escena del crim, Maione pateja el carrer i reuneix la informació de testimonis, parents, amics i coneguts de la víctima.

Tata Rosa, és un altre personatge important. La dona que va cuidar des de petit al comissari, i encara ho fa. Viu amb ell. O ell viu amb ella. És com la senyora Hudson de Sherlock Holmes però napolitana: el menjar ho cura tot.