Cornelia Webber-Tejedor a Frankfurt, entre dues cultures

Rosa Ribas Moliné va néixer el 1963 al Prat de Llobregat, una ciutat coneguda sobretot perquè en el seu terme municipal es troba l’aeroport de Barcelona. Després d’estudiar en escoles molt diferents, des d’una
ultrareligiosa fins a una alternativa antiautoritària, es va llicenciar i doctorar en Filologia Hispànica per la Universitat de Barcelona.

Va guanyar-se la vida fent activitats molt diverses: des d’àrbitre de bàsquet, malgrat els seus 160 cm d’alçada, empaquetadora de barretes de plastilina, traductora, professora de grec clàssic, sense saber grec…

El 1991 va traslladar-se a Berlín perquè l’interessava la cultura alemanya i des de fa 18 anys viu a Frankfurt am Main, on ha exercit com a lectora d’espanyol a la Johann Wolfgang Goethe Universität i com a professora d’Estudis Hispànics Aplicats a la Universitat de Heilbronn.

Sempre li va agradar escriure i explicar històries, i després de bastants anys dedicada a la docència i la recerca a la universitat a Alemanya, va decidir deixar-ho per poder dedicar amb més intensitat a la literatura.

El fet d’haver viscut a prop d’un aeroport, i a només un carrer de les vies del tren amb el soroll de fons d’una fàbrica de paper, la van fer addicta a la ciutat i a un mínim nivell de so sense el qual no pot concentrar-se. Per això li agrada escriure en cafès, encara que no menyspreï les biblioteques.

Des de fa més de vint anys viu entre dues cultures, cosa que li permet observar el seu entorn des d’un punt de vista una mica forà, i també li ha servit per crear el personatge de Cornelia Weber-Tejedor, comissària al departament d’homicidis del Polizeiprësidium de Frankfurt.

Nascuda i criada a Alemanya, Cornelia Weber-Tejedor se sent en realitat molt alemanya però d’altra banda experimenta tots els conflictes d’identitat que són propis d’una persona que es troba entre dues cultures. Els seus pares són l’alemany Horst Weber, i la gallega Celsa Tejedor, que va emigrar a Alemanya el 1962. Tots dos es van conèixer treballant en la Opel de Rüsselsheim, quan ell li va explicar a ella que Weber significa en alemany el mateix que Tejedor en espanyol, anècdota que a hores d’ara encara els provoca el somriure.

Als seus 39 anys, no massa alta, rossa, amb el nas lleugerament tort, a causa d’una caiguda de la bicicleta de petita, és una dona plena de contrastos: espanyola i alemanya, esquerra de mà i dreta de cama. Una mica trist, però amb gran sentit de l’humor. Un xic hipocondríaca, li agrada escoltar a la ràdio programes sobre malalties i no obstant això fuma i s’afarta de donuts, com el protagonista de la seva sèrie preferida, els Simpson, que gairebé mai arriba a temps de veure.

Encobreix amb la seva duresa la profunditat dels seus sentiments. Des de la tristesa per l’abandonament del seu marit, que passa un mes recorrent Austràlia amb moto per trobar-se a si mateix, fins l’enemistat amb algun company o el mal que li fan les mentides del seu principal col·laborador.

En el seu treball és creativa, capaç d’observar un cas des de múltiples perspectives. Intuïtiva i racional, dirigeix el seu equip amb competència i serenitat i amb l’autoritat que li atorga la seva graduació. Els seus companys són el subcomissari Reiner Fischer, cinquanta anys i gran amic i el jove Leopold “Lleonet” Müller recentment incorporat a homicidis, pel qual Cornelia sent una debilitat especial. Destaca el forense Winfried Pfisterer, àlies Goethe, que escriu poemes en l’escena del crim i no s’assembla gens als CSI als quals estem habituats. Una de les seves frases preferides és que només es pot determinar l’hora de la mort d’una persona si l’ha atropellat un tren suís. També són remarcables, el seu cap Mathias Ockenfeld i l’antipàtic Sven Juncker.

Una de les grans aportacions de Cornelia a la sèrie, és que ella representa l’evolució de les societats actuals, la barreja més o menys harmònica de cultures i tot això influeix en la seva forma d’actuar, en la seva forma de veure els casos que ha d’investigar.

Rosa Ribas té previst dedicar un cicle de cinc novel·les a Cornelia Weber-Tejedor. De moment són tres les publicades, i el marc triat per l’autora és Frankfurt, no en va és la ciutat que millor coneix a part de Barcelona. A més, la imatge que va ser el germen de la primera de la sèrie Entre dos aguas, un cos surant en les aigües del riu Main, li va venir al cap durant un viatge amb autobús. Així que estava clar que aquesta novel·la havia de tenir Frankfurt com a escenari.

A Entre dos aguas investiguen l’assassinat d’un gallec amo de diversos restaurants i la desaparició de la immigrant il·legal equatoriana Esmeralda Valero. Cornelia, que de vegades se sent mischling (mestissa), navega entre les dues aigües de la seva herència que es visualitza en petits i grans contrastos: des dels polvorons davant del pa especiat, fins l’expressió sense embuts del dolor davant la contenció alemanya.

El títol de la novel·la al·ludeix a la desubicació que pateixen els immigrants. En el cas de la primera generació, es deu en moltes ocasions a que l’estada a Alemanya es suposava molt breu. La majoria volien passar uns anys treballant fora i després tornar. Alguns ho van fer, però molts altres s’han passat quinze, vint o trenta anys vivint de manera provisional, enyorant el que van deixar, que ja no existeix, i sense arrelar enlloc.

La segona generació, té altres problemes. Generalment, el més important és la identitat. Els seus pares no tenen dubtes sobre això. Porten diverses dècades vivint a Alemanya, però són espanyols, italians, turcs, etc. Els fills, que, o bé han nascut a Alemanya o arribar a aquest país de molt petits i s’han socialitzat a Alemanya, ho tenen més difícil. Sobretot si provenen d’un matrimoni mixt.

A Frankfurt, on conviuen més de 170 nacionalitats, totes les combinacions són possibles. Segons com siguin les seves experiències al país, el grau d’integració de la seva família, o el cercle d’amistats en què es mouen, se sentiran més o menys identificats amb alguna de les seves cultures.

Així succeeix amb Cornelia i amb el seu germà Manuel. Ell se sent espanyol, ella alemanya. Però al llarg de la novel·la, anirà descobrint que aquesta identitat en què se sentia tan segura no era tan ferma com ella pensava. D’aquí ve la seva insistència en que ella és alemanya i que sobretot ha sortit al seu pare.

A Con anuncio l’agència de publicitat Frankfurt Baumgard & Holder està sent amenaçada per dur a terme una campanya de promoció de la ciutat de Frankfurt duta a terme per l’ajuntament de la ciutat.

Tot comença amb uns anònims i pintades en els cotxes dels publicistes amb missatges racistes, el que fa pensar a la policia en grups radicals de la ciutat. Un cas més dins de la comissaria, que en principi està en un segon pla mentre investiguen un cas de desaparició d’una prostituta moldava.

Fins que apareix el primer mort, el que podria ser el personatge més rellevant al capdavant de l’agència de publicitat que investiguen. Serà llavors quan Cornelia s’instal·la com observadora i tots els esforços de la comissaria giren entorn d’aquest cas, estudiant diferents possibilitats com la rivalitat entre agències, grups radicals que tracten de defensar una Alemanya neta, i que no estan d’acord amb la cara de la ciutat que les agències volen mostrar…

Tot això deixa al descobert el rerefons més fosc de la capital financera d’Europa, el seu costat més bonic i el més miserable, un collage que li dóna personalitat.

A En caida libre, Cornelia Weber-Tejedor ens porta a les entranyes de l’aeroport de Frankfurt, on s’infiltra com a empleada de la neteja entre els més de 70.000 empleats que treballen diàriament en aquest fascinant eixam per on cada mes circulen més de cinc milions de persones.

Un accident fortuït a l’aeroport ha posat en alerta la policia de Frankfurt. Quelcom d’estrany succeeix en el major aeroport de càrrega del món i un dels més transitats d’Europa, i tot sembla indicar que es tracta d’un tèrbol assumpte de drogues.

Rosa Ribas explica que els llibres de Weber-Tejedor li exigeixen molt esforç i planificació. Encara que ella coneix la trama des del principi li costa dosificar, saber quan la comissària, i alhora el lector, hi descobriran alguna cosa. Té ja una idea per a la quarta novel·la, que farà viatjar a la comissària fins a Allariz, a Galícia.

També vol explicar per què Cornelia, una dona amb una carrera universitària, va decidir ser policia. És possible que no es limiti als cinc llibres, potser siguin set, però mai sis o vuit que són números que la agraden menys, el que té clar és que mai trivilizará la sèrie.