El final de todos los agostos, Alfonso Casas

“De todos los caminos que no recorrí…el tuyo es por el que más me pregunto“

Ara fa uns anys, Alfonso Casas (Saragossa, 1981) va acompanyar una de les seves il·lustracions amb aquesta frase, que ha estat la llavor del seu darrer treball: El final de todos los agostos.

I és que, qui més o qui menys, alguna vegada s’ha parat a pensar què hauria estat de la seva vida si hagués pres una altra decisió en algun moment concret. Qui no s’enrecorda d’aquell amic d’infantesa amb qui passava els estius a la platja? Qui no s’ha preguntat algun cop què se n’haurà fet d’ell? Precisament això és el que li passa a en Dani, el protagonista de El final de todos los agostos. Quan falten pocs dies per casar-se, emprèn un viatge físic (tot i que principalment emocional) al poble costaner on passava els estius, amb el pretext d’una exposició de fotografies. Des de ben petit, en Dani duia una càmera de fotos a les mans i, amb els anys, això no ha pas canviat. Ara, vol tornar a fotografiar els mateixos paisatges que va immortalitzar de petit i, per aquest motiu, torna al lloc on passava les vacances, que no havia tornat a visitar des de finals de l’estiu del 97. Però més que els llocs, en Dani busca aquell amic de cabell pèl-roig amb qui compartia estiu rere estiu.

El final de todos los agostos és un retorn a la infantesa i a l’adolescència en què el seu autor canvia totalment l’estil d’obres anteriors, com per exemple, Sentimental, amb els seus característics colors negre i vermell. En aquesta nova proposta, Casas contraposa els grisos, que fa servir per il·lustrar les escenes actuals, amb els colors que inunden les escenes d’infantesa i joventut. A més a més, el llibre inclou algunes il·lustracions en paper vegetal per comparar l’ara i l’ahir d’alguns personatges i d’algunes situacions.