Júlia

Són diversos els crítics que han considerat Júlia, la primera novel·la d’Isabel-Clara Simó, com la seva obra més emblemàtica. No en va, en complir-se el vintè aniversari de la publicació d’aquesta novel·la, se’n va fer una edició revisada per la mateixa autora. I és que l’obra, al cap d’aquests vint anys de trajectòria, continua viva.
La novel·la presenta com a protagonista una dona forta que hom podria vincular a alguna de les poques heroïnes de la nostra tradició literària –potser caldria recórrer a alguns personatges rodoredians-. Però a més, ens parla també d’una dona que, a mesura que avança per un món controlat per homes, esdevé cruel.

Aquesta protagonista és el prototipus de dona treballadora que no es resigna a una vida de misèries, sinó que desitja, amb totes les seves forces, ser una senyora. Amb tots els privilegis i benestars que això comporta. I per aconseguir-ho posarà en marxa qualsevol tipus d’acció, fins que el destí li ofereix l’oportunitat de casar-se amb el patró.

El cas és que la novel·la obeeix a un repte llençat per Joan Fuster als escriptors valencians, i que la Isabel-Clara Simó va voler recollir: escriure sobre la Revolució del Petroli, la insurrecció popular esdevinguda a Alcoi el 1873. I el resultat ha estat Júlia, a aquestes alçades, un clàssic de la literatura catalana contemporània.

DIGUES LA TEVA

Júlia és un personatge fort, una dona, com hem indicat abans, que esdevé freda i calculadora per tal de sobreviure en el nou estatus en què es troba, aconseguit en casar-se amb l’amo de la fàbrica on ella treballava. Amb tot, malgrat aquesta ambició i egoisme, potser en alguns passatges de la història trobem ben arrelada la seva pertinença al món obrer.

Considereu que és així? Considereu que malgrat aquest posicionament que alguns crítics han qualificat de “cruel”, en realitat la protagonista no oblida el món del qual prové i intenta ser justa amb els treballadors?

Per altra banda, en aquesta lluita per controlar i dur les regnes de la casa, ara que n’és la mestressa, Júlia ha de comportar-se, en ocasions, amb una actitud farcida d’elements masculins.

Creieu que l’esterilització a què se sotmet per poder-se casar amb l’amo, és un símbol de castració que es reflecteix en el seu comportament posterior?

O pel contrari ja existien alguns trets peculiars en el caràcter de Júlia, com el fet de sentir fàstic vers el sexe? Una repugnància que, en el fons, potser col·labora a fer més senzilla la decisió d’abandonar el seu promès a canvi del benestar.

Sigui com sigui, la novel·la ens presenta una Júlia que té present, sempre i en tot moment, la imatge del pare. Un home mort a la presó per un crim que, suposadament, no ha dut a terme. Per tant, la pregunta és òbvia:

Trobeu coherent la reacció de Júlia al final de la novel·la? O tal volta us sembla excessiva?

Sílvia Romero.
Web.
Club La Crisàlide.