Sospecha, de José Ángel Mañas

José Ángel Mañas va néixer a Madrid i va viure la seva primera infància al barri de Moratalaz. Posteriorment cap a l’any 1978 amb sis anys d’edat, es va traslladar amb la seva família a una urbanització residencial, aleshores recentment construïda als voltants del carrer Messene a la zona nord-est de la capital i coneguda com “El Bosque de Chamartín” o “El Bosque”.

Va estudiar Història Contemporània a Madrid, Sussex i Grenoble. Després de l’èxit de la seva primera novel·la Historias del Kronen, Mañas es va traslladar a França on va viure uns set anys, fins al seu retorn a Espanya al gener de l’any 2002.

José Ángel Mañas va aconseguir la popularitat amb la publicació de la seva òpera prima Historias del Kronen. La novel·la, finalista del Premi Nadal de 1994, es va convertir en novel·la de culte, sobretot després de la adaptació cinematogràfica de Montxo Armendáriz. A Historias del Kronen van seguir tres novel·les de semblant ambient i contingut: Mensaka (1995), Ciudad rayada (1998) i Sonko95: autorretrato con negro de fondo (1999), que, amb Historias del Kronen, Formen la “Tetralogia Kronen”.

En línia amb la gran literatura negra que posa en dubte tot el que estableix, la nova novel·la de José Ángel Mañas, Sospecha, aconsegueix transmetre al lector la sensació d’angoixa i de sospita, tot això amb el rerefons del gran Madrid popular en què es cou la recessió econòmica dels nostres dies.

Què passa quan el principal sospitós d’un cas de violació i assassinat és el mateix policia que havia de protegir la víctima?

La dependenta de la farmàcia d’un poble de la Comunitat de Madrid ha estat violada i assassinada. Els inspectors Pacheco i Duarte, que seguien la pista d’un psicòpata excarcerat recentment que rondava per la zona, havien rebut el delació que podia haver estat amenaçant, i l’havien visitat una setmana abans de l’assassinat. El que semblava un cas clar es complica quan comencen a aparèixer indicis que el propi Duarte podria ser el principal sospitós.

Sospecha, com el mateix Mañas reconeix, part de l’anècdota de Bill Clinton i Mónica Lewinsky. “Versa sobretot de la necessitat de confiança, ja que explica la història de com un policia es converteix en el principal sospitós de l’horrible crim que investiga. L’argument podria fins i tot extrapolar-se a la pròpia societat en aquests temps de crisi en què la desconfiança és generalitzada, i és aquesta la part de crítica social del llibre”, explica Mañas. “M’agrada ficar-me en la ment de personatges que són capaços de fer coses que jo mai faria, perquè així puc alliberar-me de totes aquestes pulsions contingudes”.