Herències col·laterals. Llort

Lluís Llort va néixer a Alacant el 15 de gener de 1966. El lloc de naixement fou circumstancial, i als tres mesos ja era a Barcelona, ciutat a la qual estima i que és la seva.

Des de febrer de 1986, treballa al diari Avui. Ha passat per un munt de seccions i ha escrit un nombre ingent d’articles. En els darrers 12 anys s’ocupa del suplement setmanal Cultura, sobre literatura i art.

Com a escriptor, Lluís LLort ha publicat diverses novel·les, entre les quals destaquen Tardor i La imperfecció de les bombolles (2009), així com guions televisius, Jet lag, i narrativa infantil i juvenil. Signa les seves novel·les amb el nom de ploma Llort, i la literatura infantil com a Lewis York.

Lluis Llort és un escriptor que destaca per la seva acusada personalitat, independència creativa i claredat d’idees. Un dels mestres majúsculs de la novel·la negra catalana que trepitja cada cop més fort.

Els èxits del Lluis Llort són coneguts pels seguidors del gènere negre però de ben segur que si el descobriu necessitareu més dosis de la seva ironia fina, el seu humor negre, els seus casos i allò que fa que les seves obres portin el segell Llort que garantitza una novel·la plaent i recomanable a amants del gènere i a seguidors de les bones lletres en general.

A Herències col·laterals, Lluís Llort torna a enamorar al seu públic lector amb una novel·la on el realisme i la proximitat en són la principal marca i una porta enorme que ens ajuda a posar-nos a la pell dels protagonistes, les situacions i la trama general. Una trama fosca i original que, amb fina perspicàcia i formidable ironia, reflecteix qüestions tan punyents com el maltractament, la violació, l’assassinat per revenja, les dificultats de les relacions familiars, l’amor entre pares i fills, la incidència en el present de les accions del passat o la problemàtica de la gent gran.

Relacions familiars tortuoses, belles promeses que queden en no res, la naturalesa cobdiciosa de l’ésser humà, venjances i traïcions es donen la mà per formar una trama que tot i ser negra no s’allunya de la quotidianitat.

A Herències col·laterals veureu com està tatuat entre les seves planes aquell dit on “Herències entre germans, ganivets a les mans”. L’advocat Ernest Claramunt ha arribat a un acord amb la Francesca Puigmajor, una velleta de gairebé vuitanta anys: li pagarà una pensió vitalícia per garantir-li una vellesa digna i sense mancances. A canvi, el magnífic pis de l’Eixample on ella viu ara passarà a ser de la família Claramunt després de la seva mort.

Sens dubte, un negoci molt rendible. Llàstima que, passats els anys, la velleta no es mori. I que la família de l’advocat ja no pugui pagar-li la pensió i comenci a buscar solucions alternatives… i llàstima també que la Francesca, ella mateixa amb una història fosca a l’esquena, sigui un os inesperadament dur de rosegar.

El tracte semblava just però… s’arribarà a complir? Qui serà l’hereu de la Francesca Puigmajor?

Serà que allò que es fa amb interès t’acaba esclatant a les mans? Qui mereix el patrimoni de la velleta?