Hamnet, Maggie O’Farrell

Hamnet, Maggie O’Farrell

Ens reunim novament en el marc del Club La Crisàlide per comentar, aquesta vegada en traducció catalana, una novel·la que s’inscriu en la literatura anglesa contemporània: Hamnet, de Maggie O’Farrell, una autora irlandesa que assumeix el repte de situar un fill de Shakespeare com a centre de la seva ficció, encara que, com bé assenyalen els i les clubaires, l’autèntica protagonista és l’Agnes, l’esposa del cèlebre dramaturg.

Rebem primer, de veu de César Verdejo, el comentari de Neus Solé, que avui no pot venir però que ens transmet el seu comentari elogiós de la novel·la, que qualifica d’emocionant i emotiva, amb un bon repertori de remeis naturals, però amb un episodi que esdevindrà objecte de comentari: la transmissió de la pesta a través d’una puça, un viatge que se’ns narra amb molt detall, en la part central del llibre, i que de vegades ha estat del gust de lectors i lectores, i de vegades no –cas de la Neus i d’en Josep Maria Olivar.

Hamnet, el llibre

Coberta de la novel·la “Hamnet“
Coberta de la novel·la “Hamnet

També saludem des d’aquí l’Anna Maria Montané, absent de la sessió a causa d’una caiguda, i també la Conchi, que no ha pogut venir per malaltia, a qui la novel·la li ha agradat molt.

En Jorge comenta que és una novel·la de descripcions detalladíssimes, que mereixen reconeixement, però que hi ha molta fosca i molt dolor en la historia de l’Agnes i de la seva família, així com també envers el propi William Shakespeare, l’Innombrable.

En Josep Cañiz també expressa la seva perplexitat perquè el marit de l’Agnes la deixi tant temps sola a Stratford, en lloc d’acompanyar-lo a Londres, on haurien pogut fer la vida de família que després els manca.

La Núria Gil ens explica que primer se li va encallar la manera de fer i descriure de l’autora, però que un cop va agafar embranzida no podia deixar de llegir-la, i l’ha acabat abans d’hora.

Maggie O’Farrell, l’escriptora

L’escriptora Maggie O’Farrell. Font: lavanguardia.com
L’escriptora Maggie O’Farrell. Font: lavanguardia.com

A la Rosalia Gil se li ha fet una obra també molt fosca, on sembla dominar la boira i la grisor del Londres de l’època, i on les descripcions potser són massa detallades. Li ha agradat el viatge amb el germà cap a la capital d’Anglaterra, on Agnes descobreix el que fa el seu marit, un triomfador en el món del teatre, però que viu en una austera cel·la: viu per a escriure.

Cristina Capella explica que li ha estat molt dura, aquesta lectura, encara que de qualitat; s’ha hagut de saltar vàries escenes, com la de l’amortallament del nen, i en general l’ha emocionat i l’ha fet patir pel seu realisme.

Maria Iborra, que ja l’havia llegida, la troba una novel·la molt ben escrita i plena de detalls i perspectives. Creu que, mort el fill, l’Agnes mai hauria acceptat d’anar-se’n a Londres i allunyar-se de la seva tomba, per tant la seva vida queda cenyida a Stratford.

Què en pensen els clubaires?

La Isabel Relea l’ha llegida per segona vegada, i destaca ara el personatge de la Joan, la madrastra de l’Agnes, que pretenent fer-li mal, li fa saber que hi ha una obra del seu marit, a Londres, que porta el nom del seu fill. Ens pregunta si creiem que conèixer aquest fet fa bé o no a l’Agnes, i en general coincidim que possiblement la intenció era ferir-la, però que a la llarga li fa un bé, ja que acaba entenent que també el seu marit ha patit per la mort del fill, fins al punt de voler ésser ell qui s’hagués mort en lloc seu –com acaba passant a la ficció, on el pare de Hamlet ja és mort quan comença l’obra, i ha esdevingut un fantasma. També destaca la subtilesa de l’escena de sexe entre l’Agnes i el seu futur marit, al cobert de les pomes, on no es diu res però s’entén tot, i on ella es queda embarassada a plena consciència, perquè la seva relació pugui passar per sobre de la prohibició de la Joan, la marastra.

Finalment, en Josep Maria Olivar reconeix el mèrit de la novel·la, però assegura que no la tornaria a llegir una altra vegada, ja que el tarannà descriptiu, el viatge de la puça i, també, les al·lusions als poders màgics de l’Agnes no han estat del seu gust.

Ampliem la tertúlia amb els comentaris sobre el xoriguer, l’au de presa que és gairebé l’animal de companyia de l’Agnes, i introduïm un cert comentari sobre Hamlet de Shakespeare, revisant els aspectes similars i els que no ho són gens amb la novel·la que hem llegit.

Ja que és més fàcil, en general, trobar títols dramàtics i foscos que no pas alegres, ens posem els deures de recomanar obres que suscitin l’humor i el somriure. El primer de la llista és La meva família i altres animals, de Gerald Durrell. La seguirem ampliant.

Unes galetones posen fi a la nostra tertúlia d’abans de Nadal. Tornarem al gener, amb Pàtria, de Fernando Aramburu. El debat està garantit!

Maria Rosa Nogué.
La Crisàlide.

Funny Girl