Les algues roges. Maria Teresa Vernet

Iniciem la sessió amb la nostra roda de comentaris a l’entorn d’aquesta novel·la d’una autora dels anys 30, Maria Teresa Vernet, que deixà d’escriure en els anys posteriors a la Guerra Civil, tot guanyant-se una gran reputació de traductora, per exemple de les obres de James Joyce.

L’Eugènia Ribalta la defineix com un retrat de la burgesia, una novel·la social on la protagonista, la Isabel,  pertany a una classe alta, culta, i la seva amiga, la Marina, és una noia de classe treballadora, a qui la mare fa servir per assegurar-se un modus vivendi, tot impel·lint-la a viure amb un home, l’Aleix, que la manté sense casar-s’hi. Hi ha una crítica d’aquesta situació.

La Dolors Nicolau també hi veu els dos tipus de noia, i a més creu que s’hi destaca d’una manera molt clara la idea de la virginitat, sacralitzada en una dona: la Marina, per descomptat, ja l’ha perduda, però també la Isabel, que no s’atreveix ni a tenir més xicots ni a optar pel casament perquè no es descobreixi que ella també «havia caigut».

La Carla Soler destaca l’agilitat d’aquesta prosa, la gràcia en les descripcions, i creu, com diu l’extens pròleg (ella mateixa havia estat alumna de Maria Campillo, la seva autora) que en el fons hi ha una trama pròpia de la tragèdia. Hi ha una defensa del feminisme, que amara el pensament de la Isabel, alter ego de l’autora. La Isabel pertany a una classe privilegiada, però és amb l’ajut a la Marina com se’n redimeix.

La Susanna Soler, una altra gran lectora, creu que Isabel espera el gran amor. En el llibre es parla de passió i d’amor, i es qüestiona també la dona objecte. Amb un vocabulari ric, es retrata l’amistat entre dones, el que d’un temps ençà anomenem sororitat.

Les algues roges, el llibre

Per a la Teresa Rodríguez, la Marina té una certa gelosia de la Isabel, de les oportunitats que ha tingut pel seu lloc de naixement, mentre que la llibertat de la Marina, la seva experiència vital, crida l’atenció de l’altra. Marina ha estat capaç de deixar l’Aleix per seguir en Jaume, el seu gran amor.

Quan retreu a la seva mare que la faci viure amb l’Aleix per conveniència, la dona li retreu: «Tu no has anat a demanar caritat quan eres petita». També comenta que les algues roges que s’esmenten en el títol, i que apareixen tot sovint, representen la passió soterrada que l’amara.

Per a la Neus Solé, és clar que la Isabel presenta una identificació amb l’autora. Hi ha la idea que també «havia caigut», i és una noia refinada, filla única, que toca el violí i juga al tennis. En tenim un retrat psicològic, on tant la Isabel com la Marina i la seva mare són, de fet, víctimes del patriarcat.

Marina està a punt de suïcidarse, i la rescata, just a temps, la Isabel. Des d’aleshores, trobarem enfortida aquesta amistat entre dones. Ara bé, també la Marina, en un moment, ho deixarà tot per cuidar la seva mare malalta -marxarà de París i tornarà a Barcelona, on acabarà aconseguint una feina de treballadora honrada.

Maria Teresa Vernet, l’escriptora

En Josep Maria Olivar explica que no tenia coneixença d’aquesta autora, i que li ha agradat seguir la realitat social de l’any 33, que se’ns mostra molt avançada, amb personatges tan diferents entre ells com la Isabel i la Maria. Li crida l’atenció que la Isabel digui que ja és gran, als 25 anys, i creu que la coneixença que fa de Raymond la deixa en la via d’una amistat més oberta i lliure amb un home que no pas la clàssica opció del matrimoni i dels fills.

A en Ramon Also, li ha costat d’entrar en aquesta obra, però al final li ha agradat. 

En Jaume Freire també reconeix que primer la trobava una mica «pesadeta», amb l’obsessió d’haver caigut per la pèrdua de la virginitat i la cita recurrent de les algues roges, però després també hi ha vist altres valors, com per exemple la relació entre totes dues dones, la Isabel i la Marina. També hi ha trobat poesia, moments lírics, com la descripció del paisatge, i els moments del retorn a la masia.

Per a l’Anna Maria Montané, és una novel·la de denúncia i també de catarsi, on se’ns mostra la dualitat entre el desig i la passió, la poesia i la música, on es parla de Bach i de Kant. Li ha agradat la tècnica, molt moderna, així com al final.

Finalment, acabem la sessió acomiadant-nos fins a la propera sessió, on llegirem La Caverna, de José Saramago.

Maria Rosa Nogué.
La Crisàlide.