Quan jo tenia cinc anys em vaig matar. Howard Buten
Quan jo tenia cinc anys em vaig matar ha estat el llibre que han comentat els clubaires de La Crisàlide a la segona trobada del curs 2021-2022.
La tertúlia: 17 de novembre de 2021
La segona lectura del Club La Crisàlide d’enguany se’ns presenta amb una portada que crida l’atenció i un títol enigmàtic, que més d’una lectora i d’un lector tenen ganes de debatre durant la sessió d’avui.
Una lectora que no ha pogut venir, Mercè Fernàndez, ens ha dit que el llibre li havia agradat molt.
Comença la roda l’Anna Maria Montaner, sempre atenta a fer esment dels traductors –Albert Folch, en aquest cas-, per a qui la novel·la ha estat didàctica, un cant a la vida, plena dels simbolismes que destil·la la ment infantil del protagonista i que provoquen un ritme musical i líric durant tota l’obra. També en destaca la importància dels somnis, ja que en Burt fa honor a l’expressió “somniar despert.
Teresa Vives destaca l’originalitat de l’obra, que ens manté sempre al costat d’un nen que viu entre la realitat i el somni. Hi veu també un toc poètic, ja que el protagonista sempre cerca evadir-se de la realitat amb la imaginació.
Josep Maria Olivar ens diu que tenia ganes de comentar aquest llibre en la tertúlia, ja que potser per manca d’antecedents abans d’enfocar-se en la lectura, ha trobat un pèl difícil d’endinsar-s’hi, especialment per la tècnica a còpia de salts temporals, i la constant aparició de fantasies que barregen la realitat i la ficció. Li ha semblat, doncs, una mica inverosímil.
Quan jo tenia cinc anys em vaig matar
María Carmen Vique l’ha trobat una obra de gran interès, ja que per la seva formació acadèmica i professional, com a psicopedagoga a la seva Venezuela natal, havia tractat casos similars al del protagonista, un cas clar de la síndrome d’Asperger. Coincideix que aquests nois i noies acostumen a tenir un perfil similar al del protagonista, i que requereixen un tractament atent i personalitzat, molt lluny del que es planteja en el llibre –on el nen acaba tancat en una institució psiquiàtrica.
La Neus Solé també coincideix que és una obra molt interessant, que fa una crítica evident contra l’internament de menors i l’ús de la violència, i de la qual se’n pot extreure que cal escoltar més la mainada, i no jutjar els infants amb la nostra ment adulta: on nosaltres –i, en general, els adults del llibre- veiem malícia o maldat, les criatures hi posen curiositat i experimentació. El veu un llibre molt ben escrit, que fa una exaltació de la diferència, i és molt recomanable per a tothom que hagi de tractar amb nens i nenes.
Rosa Llop l’ha trobat un llibre molt interessant, que ensenya a escoltar els nens i nenes. Ara bé, en el seu desenvolupament l’ha trobat també una obra una mica farragosa, tècnicament, amb una sèrie de salts massa exagerats.
Segona trobada del curs 2021-2022 de La Crisàlide
Teresa Rodríguez remarca la gràcia que trobem tothora la parla d’un nen, i destaca també com els inicis de la sexualitat –encara que tingui 8 anys- estan ben narrats, sempre dintre de la ment infantil. Així com l’educació catòlica i religiosa sempre ha estat repressora, i ha prohibit fins i tot de parlar-ne, n’ha fet tabú, l’instint humà va per un altre costat i fins i tot les criatures de mesos tenen ja un cert instint sexual, som criatures sexuades. Precisament, aquest instint, aquesta curiositat, han estat la causa que el pobre Burt Rembrandt hagi acabat tancat en una institució psiquiàtrica dels anys 60-70, on encara s’utilitzava un cinturó per lligar els pacients amb conductes rebels.
Finalment, l’Anna Rosa Ruiz explica que aquest llibre l’ha feta patir, ja que com a mestra més d’una vegada havia hagut de ser tutora de nens i nenes amb problemes psiquiàtrics, i troba poc versemblant que en Burt i la Jessica puguin anar tan sols per la ciutat, i fer tot el que fan sense que ningú hi pari esment ni en faci gaire cas. En canvi, li ha agradat que s’explori l’interior de nens i nenes com el protagonista, ja que de vegades poden tenir una sensibilitat extrema, fins i tot a les olors, o a les robes.
Seguim el Club amb una animada tertúlia on cadascú exposa les seves experiències, vitals i professionals, i fins i tot fem una petita llista de novel·les amb protagonista infantil, com ara “El curiós incident del gos a mitjanit”, de Mark Haddon, passant per “El príncipe destronado” del gran Delibes o “El noi del pijama de ratlles”, el gran èxit de John Boyne.
Ens acomiadem fins a la propera sessió, on comentarem “Dublinesos” de James Joyce, per a la qual cosa assignem un relat a cadascú perquè en faci el comentari durant la tertúlia del mes vinent.
Maria Rosa Nogué.
La Crisàlide.
