Carilda Oliver Labra

Publiquem avui un nou article en relació amb l’agermanament entre les ciutats de Vilanova i la Geltrú i Matanzas, a Cuba, tot recordant una de les més grans poetesses nascudes a l’illa. Carilda Oliver Labra és l’escriptora matancera, desapareguda l’any 2018, que avui recordem a través de l’article que La Vanguardia va publicar amb motiu de la seva mort:

La poetessa Carilda Oliver Labra, una llegenda de la lírica de Cuba, aliena als prejudicis i amb una obra privilegiada per la popularitat que va arrossegar la seva fascinant personalitat, serà recordada a l’illa per les rimes intimistes del seu mític i més repetit sonet, “me desordeno, amor, me desordeno“.

Amant declarada de la bellesa, excitant i profunda, Carilda Oliver, que va morir al 2018 als 96 anys i escrivia poesia des dels 12, “com si fos un delicte“, va transcendir amb la seva ploma les fronteres de l’illa des de la seva estimada ciutat de Matanzas, on va néixer el 6 de juliol de 1922 i va viure fins a l’últim dia. Era descendent de catalans per part de seu pare.

“Me desordeno, amor, me desordeno”, el sonet més conegut de l’autora

Allà, a la casona familiar i centenària de la Calzada de Tirry 81, que va titular un dels seus poemes més coneguts, Carilda va escriure el seu primer poemari, “Preludio lírico” (1943) i les seves més enceses estrofes d’amor, obstinada a no apartar-se de “la quotidianitat i la realitat” per dotar d’autenticitat l’obra poètica que la va caracteritzar sobretot per cantar a l’amor.

Deia que Matanzas era la seva “gran metàfora” i també un vers “lliure, clar i precís“, el lloc on tenia la seva casa, amics, la seva “raó de ser“, a la qual considerava deure-li “les esperances, la vida” i fins i tot, “deure-li la mort“.

Confessa admiradora d’il·lustres veus de les lletres llatinoamericanes com Alfonsina Storni, Pablo Neruda i César Vallejo, Oliver va ser catalogada per la xilena Gabriela Mistral com “la millor sonetista d’Amèrica“.

Carilda Oliver va conèixer importants escriptors com el nord-americà Ernest Hemingway, a qui va lliurar les claus de Matanzas; a l’espanyol Rafael Alberti i va ser amiga dels cubans Nicolás Guillén, José Lezama Lima, Dulce María Loynaz, Fina García Marruz i Roberto Fernández Retamar.

Va viure envoltada dels seus llibres, gats, falgueres, rellotges, mampares, miralls, fotos i olis que retornen la imatge de la noia rossa, de mirada candorosa i sensual, que molt jove va escandalitzar la provinciana societat de la seva època amb els seus poemes.

Però Carilda, que va cobrar fama tot just amb 26 anys quan va guanyar el Premi Nacional de Poesia el 1950 pel seu poemari “Al sur de mi garganta“, es defensava contra els que la volien encasellar i assegurava que la seva poesia “no és purament eròtica“, tot i que reconeixia en ella “certa desimboltura formal” a les imatges i en el tractament de l’amor.

Agermanament entre Vilanova i la Geltrú i Matanzas (Cuba)

“No m’importa que em critiquin. Només sóc una persona que porto la vida amb franquesa i espontaneïtat. He intentat ser autocrítica, però mai una altra dona. De vegades, en comptes de llegir els meus llibres, la gent em busca per veure què troba de el mite, de les exageracions que s’expliquen sobre mi“, va dir en una entrevista en els anys noranta.

Sonet "Me desordeno, amor, me desordeno"

No obstant això, també va publicar poesia patriòtica com “Cant a Martí“, “Declaració d’amor” -escrit durant l’anomenada Crisi dels Míssils- i els seus “Cant a la bandera” i “Cant a Fidel“, aquest últim dedicat a Fidel Castro el 1957, dos anys abans del triomf de la revolució que va encapçalar.

Graduada en Dret el 1945, va exercir fins a 1959 com a advocada especialitzada en temes de divorci, va ser també professora d’idiomes, d’arts plàstiques i bibliotecària.

Entre les seves obres predilectes destacaven “Desaparece el polvo“, per la seva “audàcia i transgressió de determinats conceptes i normes socials“; “Al sur de mi garganta“, amb diverses edicions, que li “va donar ressonància“, i “Se me ha perdido un hombre” (1992), per a ella “dramàtic” perquè el va escriure després de la mort d’un dels seus marits, amb el qual va estar casada 17 anys.

Però va ser un poema del seu llibre “Memoria de la fiebre” el que la va marcar de tal manera que fins i tot va relatar que al carrer, rar era el dia que no sentia algú dir-li: “Me desordeno amor, me desordeno“, el sonet que va definir com “un tatuatge” de la seva obra i de qual va assegurar que no es va poder desprendre mai.

Traducció d’un article de Raquel Martori publicat a la Vanguardia el 29/08/2018