‘De tripas y corazón’ de Pozla

Aquesta setmana a la còmicteca de la Biblioteca trobareu una novetat molt especial, una obra autobiogràfica d’un autor francès que tracta un tema molt delicat i desconegut.

Des de molt petit, Pozla ho passava malament: fortíssims dolors de panxa, diarrees contínues, malestar general… Una infinitat de símptomes i molèsties que li van fer vagar de metge en metge durant anys sense donar amb el diagnòstic correcte.

Després de ser hospitalitzat d’urgència en 2011 amb 29 anys, descobreixen que sofreix la malaltia de Crohn i ha de sotmetre’s a una delicada operació quirúrgica.

En aquest moment recorre al dibuix com analgèsic i com a mitjà per canalitzar les seves profundes emocions, plasmant aquest viatge en un quadern en blanc.

Aquestes il·lustracions formen part de la novel·la gràfica que us presentem, De tripas y corazón, una obra en la qual Pozla decideix explicar-nos-ho tot, per donar a conèixer una patologia de la qual no s’atreveix a parlar ningú i donar testimoniatge d’un quotidià desesperançador, del que avui pot parlar amb tranquil·litat.

Si la temàtica és crua, el discurs és sempre divertit, el to despreocupat i és fàcil empatitzar amb aquest personatge prim i amb ulleres grosses. L’obra es tanca amb alguns trucs d’alimentació molt útils en una societat cada vegada més afectada per les al·lèrgies alimentàries.

Pozla és el pseudònim de Rémi Zaarour (1982, Amiens), un artista que ve del Street Art i de la pintura. Ha participat en nombroses exposicions i compta amb diverses col·laboracions de gran renom (Alexone, Moke, revista Hey !…).

És també autor de còmic des de la publicació de Monkey Business (dos volums amb Ankama Editions). Format a la famosa escola d’animació dels Gobelins de París, és també director, animador (Lascars, El gat del rabí, Ernest i Célestine) i dissenyador.

Amb De Tripas y corazón va guanyar el Premi Especial del Jurat del passat Festival Internacional de Còmics d’Angoulême.

El còmic ha estat editat a Espanya per l’editorial madrilenya Dibbuks. El passat mes de març la llibreria Malpaso va organitzar una exposició d’originals de l’autor i la presentació del còmic.

Des de la còmicteca de la Cardona vam enviar una corresponsal que va poder entrevistar l’autor.

Entrevista a Pozla

1. Realment ningú va sospitar de que es podia tractar de la malaltia de crohn fins arribar als 30 anys? Si vas estar simptomàtic des dels 18 em sembla increïble… i trist.

Detectar la malaltia i fer un diagnòstic és força difícil en la malaltia de Crohn. En efecte, han calgut 10 anys d’anar amunt i avall perquè se’m diagnostiqui finalment aquesta malaltia. Jo penso que, en gran part, això és degut a que els metges no van escoltar els meus símptomes ni els meus dolors i m’havien posat a la casella “psicosomàtica”. Una casella que utilitzen fàcilment quan els pacients no encaixen en cap altra.

2. El resultat del teu periple es veu reflectit en una una novel.la gràfica que no només commou i ens arrenca molts somriures sinó que també sensibilitza sobre la malaltia de crohn i sobre un tema tabú com el de la caca. Creu que en aquest sentit s’ha avançat o encara queda camí per recórrer?

Jo penso que la malaltia fa por a la societat, tots som futurs malalts potencials i, en el fons, es tracta de la por a la mort. És, per tant, un tema que és preferible deixar ben lluny de nosaltres, un tema al qual és dur de plantar-hi cara. Tanmateix, tots coneixem algú proper o dins el nostre cercle d’amistats que pateix una malaltia crònica, un càncer, o una altra…

A més, a l’Occident (o a França en tot cas), cal que tot sigui net, esterilitzat, llis, com un anunci de xampú. Tot el que surt del cos s’ha de proscriure! La saliva, les burilles, la suor, els mocs, l’esperma, els pixats, la merda … Tot això ha d’amagar-se mentre que cadascun de nosaltres s’hi troba constantment. Aquesta hipocresia sobre el cos fa patir a molts de nosaltres i no sembla que hagi de canviar aviat.

3. Amb la seva experiència, quin és el balanç que fa de la medicina convencional. I de l’alternativa?

Jo penso que el problema és no combinar aquests dos tipus de medicines! La medicina occidental en particular no vol veure coses simples com l’alimentació, per exemple, fet que em sembla d’allò més absurd, particularment en una malaltia digestiva!

Penso que és aleshores que el pacient ha de prendre el control del seu tractament, informar-se, esdevenir expert en el seu àmbit i buscar el que hi ha de bo una mica per tot arreu per posar totes les possibilitats de la seva part. No cal tirar-se pedres a la teulada, la medicina occidental m’ha salvat! Ofereix tractaments químics de qualitat, però sembla essencial anar a l’origen del problema i sanejar el cos, contaminat pel nostre estil de vida industrial. D’altra banda, és aquest estil de vida el que provoca aquest tipus de malaltia? S’ha provat que el nombre de malalts és molt més ampli en els països molt industrialitzats …

4. A més a més, amb aquest treball vas guanyar un premi reconegut, l’Especial del Jurat del Festival d’Angouleme. Creus que a la teva vida ha hagut un abans i un després de guanyar aquest premi?

El que ha canviat veritablement la meva vida és fer aquest llibre! El premi no ha canviat gran cosa per ell mateix. És veritat que ha suposat una gran diferència entre l’anonimat pel qual he passat mentre he viscut tot aquest recorregut, i el reconeixement del sector del Còmic amb aquest premi. Millor encara, m’han invitat a fer conferències en l’àmbit mèdic i, particularment, en congressos sobre el dolor! És el fet de fer aquest llibre el que m’ha permès de sortir reforçat de tota aquesta merda.

5. Quines tècniques has utilitzat a “De tripas y corazón”?

He utilitzat totes les tècniques que tenia al meu voltant: retoladors, llapis de colors, tinta xinesa, aquarel•la, post its, collage… Tenia necessitat de tot aquest ventall de tècniques per expressar el ventall de sensacions que volia representar.

6. Dolor, frustració, ràbia, por, però també esperança… podríem dir que els retoladors i el teu sentit de l’humor són el teu salvavides. Creus que per “parir” algo així, tot aquest torrent emocional associat a la malaltia cal viure’l en primera persona?

No veig com hauria pogut fer aquest llibre si no hagués viscut el que explico. En primer lloc, alguns dibuixos s’han fet en viu, durant hospitalitzacions i dolors i, per tant, són el testimoni d’un moment precís. En segon lloc, per explicar aquesta història m’ha calgut anar a buscar en profunditat i trobar les sensacions físiques que he atravessat per poder-les escopir sobre el paper. Segurament és per això que algunes persones es reconeixen en aquests dibuixos, he plasmat en imatges el que molts d’ells no poden expressar. Jo disposava d’una eina fabulosa, el dibuix.

7. Per acabar: la paraula “futur” què et suggereix?

Quan estava en el més profund del meu recorregut per la malaltia, el futur estava completament tapat. No m’hauria imaginat mai viure en harmonia amb la malaltia uns quants anys després, en pau amb la meva història. Per mi, el futur és la família fent un pícnic sobre una tovallola sota un arbre en plena natura, un ukelele per un cantó i una llibreta per l’altre, una guerra de pessigolles amb els meus fills, riure entre amics, i molts projectes de llibres…

Podeu llegir la versió original en francès aquí: Entrevista Pozla en francès

Les fotografies són del també autor de còmics i il·lustrador arrelat a Barcelona Sophian Cholet.