La noia de la Pirelli

Avui us presentem una biografia escrita per Plàcid Garcia-Planas i Gemma Saura, dos periodistes de la secció Internacional de La Vanguardia que el 2015 van publicar un article on s’explicava la història de la Roser Ferran Gayet. Aquell article s’ha convertit ara en el llibre La noia de la Pirelli.

Nascuda el 2015 a Barcelona, Roser Ferran va créixer a la Itàlia de Mussolini, va portar les regnes d’una indústria de guerra a la Barcelona dels bombardejos, va viure com a refugiada a la França de la Segona Guerra Mundial i va veure passar el franquisme des d’un balcó a la plaça d’Orient de Madrid…

És una de les últimes persones vives que va tenir un càrrec de responsabilitat a la República. Amb 21 anys tenia a les seves ordres als tres mil treballadors de les cinc fàbriques catalanes de Pirelli. I la Vanguardia va tenir “la culpa”. Una notícia que donava falsament per tancada una vaga la va convertir en esquirol involuntària i, clic, va posar en marxa l’engranatge de la seva destinació:
Treballava des de 1934 com a secretària a la seu d’Indústries Pirelli a Espanya. A l’estiu de 1936 es va declarar una vaga en el seu sector, una més en aquest any convuls. Com anava per llarg, se’n va anar a la casa familiar a Sant Pau de Segúries, al Ripollès. Nou dies després, el diumenge 28 de juny, La Vanguardia va portar la notícia al poble: “Vaga resolta. La dependència mercantil es va reintegrar normalment a la feina “.
Al dia següent va pujar al primer tren a Barcelona. Va arribar justa, patint per arribar tard a la feina. “Vaig córrer pel carrer, vaig pujar les escales de dos en dos i vaig entrar a l’oficina a les nou i 2 minuts”. Només llavors va aixecar el cap i va veure els caps italians allà plantats, mirant-radiants. “Brava, Ferran! Lei è venuta! “, Van cridar amb alegria. Roser -no va gosar dir que La Vanguardia de vegades s’equivoca- havia trencat la vaga. Van cridar als interventors i al final del dia els treballadors eren als seus llocs. Tres setmanes després va arribar l’alçament militar.
La guerra va esclatar i la Pirelli va ser col·lectivitzada. Els italians van fugir. A finals d’estiu, dos milicians de la CNT armats amb els seus máuseres, l’esperaven al despatx que va ser del seu cap: “Segui. Vol que li llegim el que acabem de trobar? “.
Era una carta que els caps italians havien enviat a la central de Milà demanant una compensació per la secretària que havia tombat soleta la vaga. “Em vaig quedar blanca”, diu Roser. “Imagineu què passaria si els comunistes ho sabessin … -van prosseguir els anarquistes. Però no es preocupi: hi ha un arranjament “. La van nomenar secretària general d’Indústries Pirelli ….

Amb el relat de la seva vida, anirem obrint la porta a personatges fascinants que ella va conèixer –Toscanini, un dels grans directors d’orquestra de la història; el periodista César González-Ruano; l’enginyer Luraghi, poeta i futur president d’Alfa Romeo…– , per anar teixint el fresc del segle que li va tocar viure. Una vida de modernitat, atzar, vertigen i voluntat de ferro.

Gemma Saura (Barcelona, 1981). Llicenciada en Periodisme i graduada en Estudis Internacionals per la UAB. Redactora de la secció d’Internacional de La Vanguardia des del 2006, ha cobert com a enviada especial la crisi d’Islàndia (2008), l’elecció de Zuma a Sud-àfrica (2009) o la prohibició dels minarets a Suïssa (2009), entre altres informacions.

Plàcid Garcia-Planas va néixer en el si d’una família tèxtil de Sabadell el 1962. Llicenciat en Periodisme per la Universitat de Navarra, és reporter de La Vanguardia de Barcelona des de 1988. En la seva àmplia trajectòria professional ha cobert les guerres iugoslaves, les dues guerres del Golf i els conflictes del Líban, Israel, Palestina i Afganistan, entre d’altres.

És autor de La revenja del reporter, llibre en el qual segueix l’empremta a set grans corresponsals de guerra de La Vanguardia des de 1893. També ha escrit Como un ángel sin permiso. Cómo vendemos misiles, los disparamos y enterramos a los muertos, i El marqués y la esvástica. César González-Ruano y los judíos en el París ocupado. Amb l’obra Jazz al despatx de Hitler: una altra manera de veure les guerres, ha estat guardonat amb el Premi Godó de Periodisme d’Investigació i reportatge.