Años lentos, de Fernando Aramburu

Durant el mes de novembre el Club de Lectura d’adults treballarà la novel·la Años lentos, de Fernando Aramburu.

L’obra: Años lentos

Quan el jurat integrat per Juan Marsé, Almudena Grandes, Juan Gabriel Vásquez i Rafael Reig acorda per unanimitat atorgar el VII premi Tusquets de novel·la 2012, a Fernando Aramburu per aquesta novel·la, valora “la narración dickensiana” d’una infància als anys seixanta al País Basc.
Años lentos “ofrece una brillante reflexión sobre cómo la vida se destila en una novela, la mediación y el trasvase entre recuerdo sentimental y memoria colectiva, en una escritura diàfana que, sin embargo, deja ver un fondo turbio de culpa en el marco de la historia reciente del País Basc”, indica el comunicat del jurat.
A la novel·la s’alternen fragments d’una llarga carta que, a proposta de l’autor, escriu Txiki Mendioroz, on narra la seva infantesa des que, als 8 anys, la seva mare, incapaç d’atendre els seus tres fills, l’envia a viure amb la família de la seva germana a Sant Sebastián. Aquests fragments de la narració de Mendioroz s’alternen amb una sèrie de notes en què Aramburu, com a autor, introdueix elements diferents: retrats de personatges, escenes possibles, descripcions de llocs i altres aspectes que no figuren al relat principal.
Li toca al lector de construir un tercer i definitiu relat amb la fusió dels dos anteriors.
Años lentos és una novel·la important que pot introduir un autor també important, amb un llenguatge brillant i nítid al servei d’unes històries humanes i amb un gran contingut històric.

L’autor: Fernando Aramburu

Neix a Sant Sebastià, l’any 1959.
Malgrat que els seus pares són obrers, estudia Filologia Hispànica a la Universitat de Saragossa i participa a la creació, i n’és integrant, del Grup Cloc. El Grup, que s’anomena Grup Cloc de ARTE I DESARTE, edita una revista i entre els anys 1978 i 1981 intervé en la vida cultural del País Basc, Navarra i Madrid amb propostes de tipus surrealistes i dadaistes on es barregen la poesia, la contracultura i el sentit de l’humor.
Aramburu, que manifesta admiració per autors tan diversos com Albert Camus, Fedor Dostoievski, Fray Luis de León, Franz Kafka, Luís de Góngora i Charles Dickens, publica en primer lloc un llibre de poemes Ave sombra, el 1981, seguit de El librillo, textos poètics per a nens.
Des de l’any 85, i casat amb una alemanya, viu a Hannover, on treballa com a professor d’espanyol.
La seva primera novel·la, guardonada amb el Premio Ramón Gómez de la Serna, és Fuegos con limón (1996). Més tard apareixen Los ojos vacíos (2000), primer volum de la trilogia de Antibula, completada amb Bami sin sombra (2005) i La gran Marivián (2013).
Altres novel·les d’aquest autor són El trompetista del Utopía (2003), Viaje con Clara por Alemania (2010), O Años lentos (2012), que guanyà el Premio Tusquets de novel·la.
Altres títols remarcables són Los peces de la amargura(2006), sobre les víctimes d’ETA, guardonat amb el Premio Mario Vargas Llosa, el de la Real Academia de la Lengua i el Premio Dulce Chacón.
Amb la novel·la d’humor Ávidas pretensiones (2014), guanya el premi Biblioteca Breve i un any després publica Las letras entornadas (2015), un diàleg sobre literatura que porta a la invitació als plaers de la vida.
El seu últim llibre, Patria (2016) està tenint una gran acceptació per part de la crítica i dels lectors.
Cal remarcar, també, entre d’altres títols, la novel·la infantil Historia de un piojo llamado Matías (2004).