Expediente 64, de Jussi Adler-Olssen
Jussi Adler-Olsen (Copenhaguen, 1950) va ser editor de còmics i redactor de revistes abans de començar a escriure el 1995. Ha venut un milió d’exemplars dels quatre títols de la sèrie del Departament Q a Dinamarca, i ha rebut el premi Glass Key el 2010 i el prestigiós De Gyldne Laurbær, entre d’altres.
Expediente 64 constitueix la quarta entrega del Departament Q i desenterrarà un episodi molt fosc de la història recent de Dinamarca.
El llibre explica la història de diverses desaparicions ocorregudes en els anys vuitanta, que posen de nou en marxa a Carl Mørck.
La seva recerca el condueix fins Nete Hermansen, una dona que ha fet tot el possible per ocultar la seva tràgic passat fins que aquest li torna a atrapar. Mentre Carl s’enfronta a les ombres de la seva pròpia existència, i als secrets dels seus col·laboradors Assad i Rose, haurà indagar en la història del líder d’un partit polític d’extrema dreta que defensa una sinistra ideologia racista.
En l’illot danès de Sprogø es van alçar, entre 1923 i 1961, unes instal·lacions ideades pel psiquiatre Christian Keller en què es va mantenir tancades a dones considerades oficialment perilloses o malaltes. No obstant això, cap de les dones que van passar per Sprogø va rebre el tractament corresponent.
El veritable objectiu del seu tancament era evitar la propagació de material genètic indesitjat. En realitat, les dones que acabaven a Sprogø eren suposadament malaltes mentals, sexualment promíscues o prostitutes.
A l’illa les esperaven càstigs inhumans, des de l’aïllament fins l’esterilització forçada. De 1923 a 1961, aproximadament 500 dones van ser tancades a Sprogø. No obstant això, molt pocs danesos coneixien l’existència d’aquesta presó per a dones. Malauradament, aquest mètode va ser aplaudit a Dinamarca i, fins i tot, en altres països europeus on el danès eren un exemple de salut pública. Finalment es va tancar, però les víctimes mai van rebre cap rescabalament, ni tan sols un reconeixement.
Més o menys des del principi coneixerem a tots els protagonistes dels crims d’aquesta novel·la, els noms, les personalitats i la seva forma d’actuar. Una forma curiosa la de Jussi Adler-Olsen de plantejar les seves novel·les, donant des del principi, la informació que la majoria dels autors de misteri es reserven fins al final però que li funciona de meravella. Aquesta forma de plantejar les coses no treu interès o suspens a la història, ni molt menys, enganxa des del principi i guarda moltes sorpreses al seu interior.
Si hem llegit els tres anteriors lliuraments de la sèrie, ja coneixem als protagonistes principals: a Carl i Assad sobretot però també a Rose, a Jesper, a Hardy, etc… La història que hi ha d’haver darrere dels seus personatges es planteja d’allò més interessant. Però Jussi Adler-Olsen dóna la informació sobre els temes personals amb comptagotes.
Com en les tres novel·les anteriors, el cas de les desaparicions enfonsa les seves arrels en el passat. I al passat ens retrotrau un capítol sí i un altre no. Així, després d’un capítol que passa en la realitat, tindrem un altre que passa en el passat, al seu torn, subdividit en dos: part del mateix ocorre el 1987, l’any de les desaparicions, i una altra part uns vint anys enrere. Sabrem així el motiu de que el 1987 passés el que va passar.
Biblioteca Joan Oliva i Milà.
