Ruido de cañerías, de Luis Gutiérrez Maluenda

Ruido de cañerías és el tercer lliurament del detectiu Atila. El seu despatx està situat al fons d’un locutori regentat per Lena, una antiga amant de procedència argentina i ara feliçment aparellada i obsessionada amb quedar embarassada.

El locutori està poblat per tota mena de fauna urbana, predominant els immigrants sense recursos. Àtila s’asseu darrera d’una taula sobre la qual té col·locada una fotografia que un dia va comprar en un “Tot a cent”, on és pot ver una dona i uns nens que podrien ser la seva familia. Ell pensa que això dóna una bona imatge al seu negoci.

El títol Ruido de cañerías fa referència al cau on viu, una cambra fosca per on passen els baixants de tots els veïns, al barri del Raval. És aquí on rep l’encàrrec anònim d’investigar l’assassinat d’una dona i el posterior suïcidi de la seva parella i pressumpte assassí.

Fent equilibris entre el Vat 69 i una dona, Valentina, “el més semblant a la dona de la seva vida que hi ha en la seva vida”, el detectiu dubta si abandonar el cas o acceptar-lo, però davant la insòlita quantitat de diners que li ofereix el misterios client, tria la segona opció.

En el curs de la seva investigació Atila ensopega amb una associació d’ajuda al emigrant vinculada a un partit polític, amb el president del Futbol Club Barcelona que aspira a President de la Generalitat i amb un parell de senyores de l’alta societat que amablement i sense exigir altres contrapartides li ofereixen la informació més comprometedora.

Ruido de cañerías presenta una trama complexa i plena de trampes i d’enganys, i a un detectiu, Àtila, refractari al compromís, sense nord i a punt de morir a mans d’un teixit conspiratiu que arriba a les més altes cotes del poder.

En aquesta ocasió sembla que Atila no és el mateix d’altres vegades. Diríem que és més mesurat, beu menys i això condiciona tota la novel·la. És menys càustic, menys mordaç i té sentiments d’empatia cap a altres éssers humans. És l’amor, diran alguns i probablement tenen raó: un home suposadament enamorat, com ho està Atila de Valentina, pot tornar a mirar el món al voltant amb altres ulls. El Raval sembla menys brut i els seus ocupants menys desesperats encara segueixin fluint aquestes forces.

Gutiérrez Maluenda descriu com ningú els carrers del Raval, poblats per delinqüents d’estar per casa, i personatges, en general, bastant marginals i desfasats, però que, en el fons, conserven una bona dosi de cor.

Les situacions àcides, el cinisme, el sentit de l’humor i l’escepticisme, sempre presents a la personalitat d’Àtila, fan que la lectura sigui, més que amena, vertiginosa: una novel·la divertida, profundament irònica i irrepetible, sense deixar de ser negre. D’un negre intens, d’un negre boca de llop.