Microrelats guanyadors del 6è Concurs NegrOliva 2018

El jurat del Concurs format per Gregori Dolz Kerrigan, director de l’Editorial Alrevés; Mª Rosa Nogué, escriptora i conductora del Club de lectura La Crisàlide de la biblioteca; Rosana Lluch Millan, filòloga i gerent de la llibreria Llorens Llibres i Veri Pena Montfort, llibretera a la Llibreria La Mulassa, ha decidit que els guanyadors del 6è Concurs de Microrelats NegrOliva d’aquesta edició de l’any 2018 són:

Avui dimecres 14 de març, a les 20 hores, ha tingut lloc a la biblioteca Joan Oliva i Milà el lliurament de premis als guanyadors del 6è Concurs de Microrelats NegrOliva, en un acte obert a tothom que ha comptat amb la presència de l’Escola de Música Freqüències, tot un clàssic musical en les darreres edicions.

El 6è Concurs de Microrelats NegrOliva ha comptat amb la col·laboració de la Llibreria Llorens Llibres, Llibreria La Mulassa i Editorial Alrevès. La participació en aquesta edició ha comptat amb 34 microrelats. Volem agrair a tots els concursants la seva participació en aquest concurs literari.

Publicació dels relats guanyadors del 6è Concurs de microrelats NegrOliva:

PRIMER CLASSIFICAT: Clara Barranco Flores per El sopar

Has gaudit del sopar, estimat? Tot i que no era el més adient per una nit d’hivern, m’ha vingut de gust començar amb una vichyssoise. No et pensis que ha estat simple caprici, un plat fred era metafòricament perfecte per a avui. Ja saps que sóc de mirar aquests detalls. T’ha agradat el beure? Li vaig dir a la noia del celler: al meu marit li agraden rosses i amb poc cos. Té alguna cervesa així? En vaig comprar dues. Et conec i sé que una se’t fa poc. Hauries de vigilar, les rosses amb poc cos produeixen mals de cap l’endemà.

Pel plat principal vaig triar una carn molt especial. Era d’animal jove, molt tendra. M’ha costat força preparar-la. Primer l’he lligat i he estat donant-li cops una bona estona. Després l’he fet al forn. A la recepta deia de posar-hi una picada d’avellanes. M’angoixa no seguir les receptes fil per randa, em poso molt nerviosa, ja ho saps. És una pena portar tants anys casada amb un home al·lèrgic als fruits secs. T’ha agradat la carn, amor meu? L’has trobat prou tendra i saborosa?

I encara no ho has vist tot: fixa’t quins sostenidors porto! No t’ho creuràs, els vaig trobar dalt del nostre armari. No faig mai neteja a fons, nosaltres som més d’amagar la merda sota l’estora o els cadàvers dins de l’armari, depèn de la gravetat dels fets. I un dia que em decideixo, em trobo això. Meus no són, em vénen petits, però m’ha fet il·lusió que me’l veiessis posats. Les calcetes a conjunt deuen ser precioses, vet a saber, potser me les trobaré al seient de darrere del cotxe o entremig dels coixins del sofà…

Tornem al sopar. Les postres eren ben llamineres, com a tu t’agraden. Saps que el sucre és el verí més comercialitzat? També deu ser el més dolç… Em pregunto quin gust deu tenir el cianur. Ningú que l’hagi tastat ho pot explicar, és clar. Però els qui han estat a prop d’una persona morta per aquest verí, diuen que fa olor d’ametlles dolces… que curiós, oi?

Amor meu, no em dius res del sopar? He estat tota la tarda cuinant per a tu i et noto fred, rígid, amb la mirada perduda… Vols dir que encara m’estimés?

SEGON CLASSIFICAT: Antoni Alsina Sánchez per L’art de matar

Hi ha moltes maneres de matar. La més freqüent és la impulsiva, la que practica de manera barroera qui deixa escapar la bèstia que porta dins, en el moment que no la sap controlar. És la dels que descarreguen la ràbia en els més febles, en els que tenen més a prop. Fins que un dia la seva violència es desmesura i acaba en tragèdia, plors i declaracions davant del jutge: “és que jo no ho volia fer”.

En la mateixa categoria hi ha l’acció d’autodefensa. L’instint de supervivència davant l’amenaça d’una mort imminent és tan gran que permet desplegar la força necessària per acabar amb el botxí. En cap altra circumstància seria possible fer-ho.

La manera més trista de morir és la d’accident, la que fa reflexionar sobre el sentit de la vida. No és el mateix ser assassinat que morir d’accident, cert, però se’n farien creus de la gent que va pel món provocant accidents que maten; tot i no fer-ho de manera intencionada, els titllaríem d’autèntics criminals!

Si matar és tot un art, reservaríem la categoria d’artista a l’assassí que planifica meticulosament la seva obra, el que estudia amb detall la víctima i l’escenari, el que tria el moment oportú per executar-la. Tot i així, encara hauríem de destriar la mort per encàrrec, la que perpetra un professional, i la que busca obtenir un benefici propi, del veritable art. El veritable art rau en la mort consumada sense motiu, sense raó, quan l’equilibri entre els factors de la fórmula precisió més sofriment i crueltat s’iguala als de bellesa i perfecció. L’acció de matar per matar, executada a la perfecció, conduirà a l’èxtasi de l’obra suprema.

Un cas particular és el suïcidi, quan el fet d’occir s’aplica sobre un mateix. El suïcidi, com acció desesperada que busca l’alliberament, és una mort impulsiva, mai podrà ser una veritable obra d’art. Però el suïcidi planificat meticulosament, mesurant la tècnica, el moment de procedir, la durada de l’expiació, el patiment causat, el grau de crueltat… conté tots els elements per esdevenir una autèntica obra mestra. La culminació de la vida del virtuós.

Pel que fa a mi, que em considero un artista, ja ho tinc tot previst. M’he projectat una mort lenta i cruel, de les pitjors que hi pot haver. Deixaré que la pell se m’arrugui, que el temps consumeixi cada òrgan del meu cos, que m’abraci la demència, que els meus sentits es desdibuixin, que la força m’abandoni, que la vida se m’apagui… a poc a poc, com el foc d’una espelma que no li queda cera que cremar.

TERCER CLASSIFICAT: Ramon González Reverter per Suïcidi

Amanda Rocamora era una oficial de policia prima, temperamental i esquerpa. Absorta en els seus pensaments, escrutava la cuina amb rigor professional examinant les evidències: la nevera oberta, l’aixeta de la pica gotejant i les petjades al terra. Una vegada concloses les seves indagacions, va emetre un perllongat sospir de resignació i va obrir la portella perquè sortís el gat, que no deixava de miolar entre les restes de menjar. Es va compadir de tan exemplar mansuetud perquè fora plovia a bots i barrals. Després, donant curs a les seves cabòries i tractant d’embastar el curs dels esdeveniments, va centrar la seva atenció en el cadàver que jeia sobre la catifa, ja rígid. Encara no desprenia cap ferum, sinó l’habitual aroma de perfum masculí. Fent el cor fort, ella esperava. L’atmosfera estava carregada d’un silenci ominós que es va perllongar durant interminables minuts, mentre ella es mantenia a l’expectativa. La sirena d’una ambulància va sonar en la distància. Al cap d’uns minuts van entrar un parell de sanitaris. Després va aparèixer un veterà forense intercanviant una salutació i es va enfundar uns guants de làtex abans d’iniciar les seves diligències amb la perícia d’un expert anotant quatre gargots en una llibreta prou gastada. Llavors va arribar el jutge, empipat per l’intempestiu de l’hora, pel trànsit i pel persistent ruixat. Tothom imaginava la nit de gossos que els esperava, quan de sobte un espavilat policia va trobar una nota i després d’un cop d’ull va exclamar:

-Sembla un suïcidi, inspectora. Fins i tot m’atreviria a aventurar que com a conseqüència d’una picabaralla entre enamorats.

L’oficial va agafar el paper i es va afanyar a llegir-lo amb avidesa. A jutjar pels indicis, va deduir que aquella carta de comiat era fruit d’un desamor. Es va fer el silenci, tot i les gotes de pluja que repicaven a l’ampit de les finestres. No va poder evitar de llegir en veu alta l’última línia:

-“T’estimo, però saps que així no puc viure ni un dia més”. Sí, excel·lent deducció, Mateu. Descartem el crim passional per manca de mòbil.

En un primer examen el forense no va apreciar senyals de violència ni cap marca que pogués fer-li sospitar què li havia causat la mort. A falta dels resultats de l’autòpsia rigorosa que practicaria més tard i en la qual es basaria per redactar el seu informe oficial, va conjecturar que la hipòtesi més plausible de la defunció era una fallida cardíaca provocada per culpa d’alguna droga, la xacra que assota la societat actual. Gairebé de seguida el jutge va procedir a ordenar l’aixecament de cadàver.

Entre tots dos sanitaris es van emportar el cos al dipòsit de cadàvers. A poc a poc els policies van anar recollint les seves coses i van marxar a corre-cuita per no mullar-se. La inspectora va ser l’última a sortir. Després de verificar que es trobava a soles, va abaixar les persianes i va córrer les cortines amb delicadesa, com tantes vegades havia fet abans. Discretament es va permetre un somriure entremaliat. Tot seguit va apagar els llums, va treure unes claus de la butxaca i va tancar la porta a pany i forrellat. Aleshores el gat se li va enredar entre les cames i Amanda el va acariciar abans d’etzibar-li:

-Em sap greu, Cleopatra. Però per fi podrem viure tranquil·les.

ENHORABONA A TOTS ELS GUANYADORS I GUANYADORES!

Biblioteca Joan Oliva i Milà.