Germà de gel, Alícia Kopf

LA TERTÚLIA
Dimecres 8 de febrer

La sessió d’avui té una “clubaire infiltrada”, l’Imma Martínez, la nostra bibliotecària itinerant. Ella ens proposà la lectura del Premi Documenta 2015, Germà de gel, que serà el títol escollit per debatre amb l’autora a la Trobada Comarcal de Clubs d’enguany, el 2 de juny, a Sant Pere de Riudebitlles. Som el primer club que la comenta, i assisteix a la trobada per veure què els ha semblat.

La primera a trencar el gel, valgui la redundància (i que consti que avui ja tenim calefacció, i la sala molt calenteta!) és MªJesús Alonso. Per poder llegir amb ple coneixement de causa, s’ha comprat el llibre en la versió castellana, traduït per la pròpia autora. Defineix aquesta obra com una barreja de novel·la, assaig i documental, on s’arriba a identificar els ideals dels exploradors polars (com deia Scott, es tracta de sentir-se viu) amb la vida interior, amb la necessitat vital. L’estil és peculiar i original, una barreja de muntatge, de joc entre la forma i les reflexions, i no es pot llegir de pressa, cal assaborir-ne la intensitat. L’experiència d’aquesta lectora com a mestra de nens discapacitats, durant dos anys, l’ha portada a sentir-se pròxima amb el germà autista que dóna títol a aquesta novel·la. Hi veu una gran necessitat d’escriure i de mostrar-se; sovint, els pares s’aboquen tant als fills amb problemes que els altres queden a la intempèrie, com sembla una mica el cas de la protagonista. És una obra on també hi ha dibuixos, on es parla molt de fred i de soledat, que es pot viure tant als pols deserts com a les urbs sobrepoblades. MªJesús destaca una pregunta de l’autora: “En quin moment de la història la dona va començar a respirar?”.

A Mercè Porta aquesta obra no li ha entusiasmat, però el troba un llibre original i interessant. Destaca l’alternança entre la narració documental i les vivències i reflexions. Creu que l’autora es pregunta el per què del tipus de relacions que manté amb la família, els amics, etc., però no hi veu resposta. La manera d’expressar-se, dura i freda, s’adiu amb la manca de passió en relació amb la recerca polar, que es limita a transcriure. En canvi, les reflexions li han agradat molt: “Jo voldria ser allà mirant cap enfora, en lloc d’aquí, mirant cap endins”.

MªJosé Fonollosa l’ha trobat un llibre difícil de classificar (diari? Document?), que no li ha agradat gaire: per la manera de descriure les coses, pel que transmet, encara que reconeix el mèrit de la documentació i d’algunes bones reflexions.

Marta Gómez diu que li ha agradat, perquè reflecteix amb encert el moment interior de la protagonista, un caos dintre de l’ordre. Hi troba a faltar un fil conductor, sobre tot en la primera part. De vegades li sembla una reflexió en veu alta. Hi veu una certa connexió amb l’ànima artística de la seva filla, ja que Belles Arts és una carrera on s’obren moltes direccions.

Evelia Casado l’ha llegit com un llibre gairebé dual: d’una banda, la informació sobre el Pol Nord, pròpia d’un tractat científic-històric; de l’altra banda, com un diari personal, on s’utilitza la informació sobre els pols com un recurs metafòric per al tancament que propicia la malaltia, l’autisme. Es pregunta per què escriu així, i el troba, en resum, un llibre personal i atípic.

Rosa Llop admet que és un llibre que no li ha agradat, on li ha costat d’entrar: d’una banda, la informació sobre els pols és una cosa ja sabuda; de l’altra, la part més personal no li ha acabat d’interessar.

Anna Mª Montané, que ja torna a llegir, amb una certa dificultat, ha llegit la part inicial i la final, i malgrat que al principi li ha costat d’entrar en la història, hi ha trobat un llenguatge poètic i metafòric. Cita una dedicatòria de l’autora: “Al meu germà de gel, que no és de gel”, i hi veu la identificació amb els herois de les expedicions polars. Troba que l’autora aconsegueix anar fins al moll de l’os de la persona, fins a la columna vertebral, i trobar així un punt comú entre nosaltres i tots els éssers vivents. Per a ella, el tema de la novel·la és la recerca d’algun tipus de connexió.

Maricarmen Quintana comenta que és un llibre original, però que no l’ha enganxada. Troba bé la metàfora entre l’autisme i les expedicions polars, però hi troba problemes d’estil i d’estructura.

Ana Jiménez comenta que és un llibre a tres bandes: d’una banda el documental, l’altra el germà i després la protagonista, que expressa en una mena de diari les dificultats de relació amb la família, la parella i els amics. Finalment, parla també del viatge a Islàndia. Li sembla un llibre escrit de diferents maneres, que difícilment encaixa en un gènere concret.

Rosa Raventós l’ha llegit com un llibre molt diferent dels altres, però que li ha agradat. La protagonista es veu una noia molt solitària, a la recerca de la seva identitat.

Maria Teresa Ventosa diu que li ha agradat “a trossos”, però hi troba un estil dur, sec, fred, massa escuet. Tanmateix, s’hi reflecteix el patiment.

Enriqueta Olivar el defineix com un llibre que, en un 60%, podria ser un treball de recerca universitària, i en el 40% restant la biografia d’una noia moderna. En general, hi veu poca expressivitat. Excusen la seva presència la Dolors Juan i la Gemma Capdet, operada de cataractes, i trobem a faltar també Paquita Puig, Joana Díaz, Soledad Marsal, Anna Masferrer i Carme Lavall. Esperem retrobar-les el mes vinent.

Finalment, l’Imma Martínez, que ens fa fotografies i anota també per a la seva entrada en el blog, diu que aquest llibre sembla formar part del projecte Articantartic, i ens anima a parlar amb l’autora el dia 2 de juny a Riudebitlles. Encara falta temps! Per part meva, recordo la presentació del llibre “A la colònia hidràulica i altres contes”, de Sílvia Romero, que presentaré jo mateixa, dimarts 14, a la Llibreria Llorens.

L’AUTORA
Alicia Kopf

Alicia Kopf (àlies d’Imma Ávalos Marquès, Girona 1982) és una escriptora i artista multidisciplinària gironina. Llicenciada en Belles Arts, graduada en Teoria literària i Literatura Comparada per la Universitat de Barcelona (2010) i diplomada en estudis avançats (2007), treballa amb vídeo, escriptura i dibuix. També treballa com a professora al Grau de Comunicació de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) i ha col·laborat amb el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. Ávalos fa servir el pseudònim d’Alícia Kopf des de 2006. Aquest nom artístic va néixer a Alemanya, quan va fer un projecte on es veien una sèrie d’escorços d’una cercant un cap, fins que una visió general mostrava que la dona cercava el seu propi cap. Alícia Kopf és doncs una al·legoria d’algú que cerca, però no el conill blanc d’Alícia, sinó la seva pròpia identitat. En la seva obra artística actual s’interessa pel concepte d’exploració, enllaçant l’èpica de les històriques conquestes polars amb elements personals i autoreferencials.

El Germà de gel va guanyar el Premi Documenta (2015), el Premi Llibreter (2016), ha estat escollit el millor llibre de ficció 2016 en català pels crítics de La Vanguardia, i també és el llibre triat per a la Trobada Comarcal de Clubs de Lectura, que tindrà lloc el 2 de juny a Sant Pere de Riudebitlles, amb presència de l’autora

L’OBRA
Germà de gel

Aquest llibre és el diari de recerca d’una dona que s’obsessiona per les expedicions polars. És sobretot un relat sobre la resistència. A les seves pàgines hi circulen Scott, Amundsen, Cook, Shackleton i el seu vaixell Endurance, Louis Boyd, però també Virgina Woolf i Wilfredo Prieto. I, sobretot, hi passeja una dona que s’assembla molt a la pròpia Kopf –ara bé, aquí la cosa es complica, perquè Alicia Kopf és també un pseudònim–a qui agrada llegir Bolaño, Franzen i Zweig, que admira admira Duras, Némirovsky i Yourcenar.

A través de la imatge d’aquestes expedicions i del gel, la narradora duu a terme una investigació de caire poètic apropiant-se de documents, del relat històric, que poc a poc va convertint-se en una exploració introspectiva. La seva narrativa té un estil fresc que raja com les cascades del desglaç i amara al lector –que no pot parar de llegir–, xop com si estigués prenent un bany al llac de sota. És una veu intel·ligent, fragmentada –el llibre s’estructura en breus capítols–trencada i dolguda a vegades, freda i documental en d’altres. El gel hi apareix com una metàfora de moltes cares: li serveix per parlar d’art, però també de relacions familiars –el complex vincle amb la mare, i el germà autista.

L’autora ho considera una espècie d’exercici d’autoexploració articulat al voltant d’una imatge que, de cop, va començar a intrigar-la, a obsessionar-la. Però no hem de confondre autora amb narradora: la que hi ha dins del llibre és una noia que s’assembla força a la Kopf, però que es transforma a través del modelatge literari i que, seguint amb la metàfora blanca, només deixa entreveure allò que el desglaç ha fet sorgir a la llum del dia. Admet que la persona que hi ha escrivint el diari de Germà de gel és una part d’ella –la noia que s’amaga sota el nom d’Alicia Kopf–, però “és aquell jo del gel”, apunta. Reflexiona sobre l’ús de la primera persona: “a mi el que m’atrau molt al llegir és que quan l’escriptor diu jo, llegeixo jo, per tant aquesta experiència la visc d’una manera lingüística en primera persona i si el que busco en la literatura com a lectora és passar una experiència d’un altre pel meu propi filtre (que evidentment projecta coses que l’escriptor no voldria) doncs aquest és el sentit d’aquesta primera persona”. Els escriptors que li interessen són aquells que bolquen experiències en allò que escriuen per tal que l’escriptura sigui viva, “em refereixo a coneixement passat pel cos si és que vols il·luminar alguna mena de zona no explorada. Diguem que si tu parteixes d’una ficció basada en arquetips això té altres utilitats, i també pot ser vàlid i pot funcionar, però en el meu cas la meva manera de treballar és reutilitzant les meves experiències modificades per la forma (perquè evidentment no tot el que hi explico ha de ser veritat)”. Al llibre hi ha un fragment que parla sobre això (“Iceblink”) en el que s’hi afirma: “Les narracions en tercera persona són tanques de seguretat. Els narradors omniscients, pura arrogància”. Unes frases més enllà, s’hi reivindica la narració com “aquella destral amb què trencar el mar gelat que ens habita”.