El princep de Maquiavel

Maquiavel (Florència 1469-1527) és el nom catalintzat de Niccolò Machiavelli, polític florentí i escriptor polifacètic (assagista, historiador, dramaturg) que, en els seus anys d’ostracisme, va posar les bases de la ciència moderna.

Aquesta obra és la bíblia del realisme polític. Fa una anàlisi descarnada dels mecanismes de la política, descriu l’autonomia i la lògica pròpia d’aquest àmbit de l’activitat humana i planteja el problema de les relacions entre política i moral. No queda clar en quina mesura recomana o denuncia la conducta que descriu, que s’anomena precisament maquiavel·lisme.

En El Princep, Maquiavel defineix la política com una esfera d’acció en la qual predomina una activitat humana que consisteix en la lluita per l’obtenció de poder i la seva posterior manteniment. Alhora descriu el poder com una relació asimètrica entre dues parts, en la qual hi ha una que imposa la seva voluntat i una altra que acata aquesta decisió.

Al mateix temps estableix una mena de paradigma, una afirmació que és base per a l’elaboració de tota la seva teoria desplegada en l’obra, i és la següent: la realitat és dinàmica. Ara bé, Maquiavel situa l’home dins de l’esfera d’acció, la política, i alhora interactua amb altres parells en una realitat donada.

Concretament Maquiavel afirma que en ser la realitat dinàmica, un príncep no pot aferrar-se a coses estàtiques, tal com amistats, virtuts, defectes. En interactuar el príncep amb la realitat ha de ser ell també dinàmic, adaptar-se a les situacions canviants per així obtenir i / o conservar el poder. Això no requereix la divulgació d’aquests canvis, és possible l’actuació, és a dir aparentar una condició benèvola davant la majoria per l’adopció d’altres.

DIGUES LA TEVA

Biblioteca Joan Oliva i Milà.