Meditacions de Marc Aureli
Marc Aureli (Roma, 121-Viena, 180) va ser emperador i filòsof romà. Pertanyent a una gens espanyola de Roma, ja de nen va cridar l’atenció de l’emperador Adriano, qui va quedar admirat per la seva ingènua franquesa i la seva intel ligència, i va ordenar a Antonino Pío que ho adoptés (138), quedant-li destinat el imperi.
Va estudiar retòrica grega i llatina amb Herodes Àtic i Marc Corneli Frontó, que des de llavors hauria de ser el seu amic i conseller espiritual. Seduït per l’estoïcisme, va vestir molt aviat el mantell de filòsof (133). César a 139 i cònsol a 140 i 145, aquest últim any va casar amb la seva cosina Faustina la Jove, filla d’Antoní Pius.
Els vint-i anys que va durar el regnat d’Antoní Pius es compten entre els més pròspers de l’imperi, però quan, després de la seva mort (161), Marc Aureli va ser nomenat emperador, es va obrir un període enormement conflictiu per l’imperi, que es va veure sacsejat per els atacs dels bàrbars, revoltes populars i diverses epidèmies. A la sèrie ininterrompuda de guerres i calamitats que va haver de suportar, l’emperador va oposar la seva serenitat i la seva força moral.
Marc Aureli havia adquirit l’hàbit d’escriure cartes durant els seus viatges, posteriorment va passar escriure per a si mateix, i en grec, quan abans ho havia fet només en llatí. El seu estil, influït sens dubte pels mestres estoics, manca, però, de la duresa dogmàtica de Epícteto, de qui va adoptar l’elogi de la llibertat humana, o del to docte i acadèmic de Sèneca. Per contra, els seus textos denoten un to molt personal, ja que parteixen d’una reflexió íntima i crítica, i acusen una tendència a transformar la doctrina en un constant examen de consciència.
El seu gran llegat, Les Meditacions, és el resultat dels pensaments morals que, ja al final de la seva vida, va anar deixant per escrit, sense seguir un pla estricte o preestablert. Dividida en dotze llibres i redactada en grec, l’obra es basa en una sèrie de reflexions inspirades per la seva experiència quotidiana i deixa traslluir la influència estoica, en particular la d’Epictet. La seva visió de l’home és pessimista, ja que considera que les seves passions són el factor principal de la corrupció del món, per la qual cosa aconsella perseguir tan sols aquells fins que depenguin d’un mateix. És il.lustratiu el fet que s’inspirés tant en un esclau com havia estat Epictet i que detestava el poder despòtic al que ell mateix va denominar, irònicament, “cesarizar“.
DIGUES LA TEVA
Biblioteca Joan Oliva i Milà.
