Pluja constant

Hi ha infinitat de pel·lícules americanes de dos policies companys que breguen la seva lluita contra el crim als carrers i que ens mostren, a més, la seva vida familiar i personal. Intenten canviar de vida o sobreviure com poden a la que porten. Pluja constant no és una pel·lícula però ens submergeix totalment a algun d’aquests: detencions, persecucions, tirotejos … i amb només la presència de dos actors. A Chicago dos policies veterans Joey i Denny són amics inseparables que patrullen junts. Denny té dona i fills i els seus mètodes no són molt nets o ortodoxos. En canvi Joey no té família encara que si alguns problemes amb la beguda, però intenta fer les coses mitjanament bé.

Els dos busquen un ascens que no arriba. Joel Joan compon una magnífica interpretació del típic policia passat de voltes, setciències, xulesc i molt impulsiu. Va a la seva. En Pere Ponce recau el policia més racional i tranquil. El seu paper no llueix tan espectacular com el de la seva parella però ho desenvolupa molt bé.

A l’escenari només hi ha una trista taula de despatx, dues cadires i un arxivador. No obstant això gràcies al bon fer dels dos intèrprets i a la força del text de Keith Huff, vivim una bona col·lecció d’escenes reconeixibles d’autèntic thriller policíac. Fins a les palmades a l’esquena ressonen amb violència i gairebé es pot veure la pols que aixequen al despatx al cinema negre.

Ens resten dues oportunitats més de gaudir d’aquesta obra, això sí caldrà desplaçar-se a dos localitats catalanes de Girona: Blanes, diumenge, 23 de gener, i Salt, dissabte 22 de gener. Però el viatge haurà valgut la pena…