Los besos en el pan, Almudena Grandes

Almudena Grandes deixa de banda, si més no de manera momentània, la novel·la històrica a què ens tenia acostumats darrerament i, aquest mateix mes de novembre, ha publicat Los besos en el pan. El llibre deixa interrompuda, durant un temps, la sèrie Episodios de una guerra interminable, formada fins ara per tres títols (Inés y la alegría, El lector de Julio Verne y Las tres bodas de Manolita). Va ser precisament aquest tercer llibre, en què tractava els anys de la fam de la postguerra espanyola, el que li va fer plantejar-se escriure sobre la situació de crisi econòmica actual. Segons l’autora, encara que no en siguem conscients, el panorama actual és també com el de qui ha perdut una guerra, però en aquest cas davant els especuladors financers.

Los besos en el pan, títol d’aquest darrer llibre de Grandes, evoca un gest característic de les persones que van viure la postguerra i que, com a conseqüència de la manca de menjar, besaven el pa si queia a terra. El propòsit de l’autora és, per tant, abordar les conseqüències de la crisi i ho fa amb una obra coral ambientada en un barri qualsevol del centre de Madrid. Aquest entorn prototípic de la classe mitjana és l’ambient en què Almudena Grandes tractarà temes d’actualitat, com ara, les estafes bancàries, la situació de la sanitat pública després de les retallades o la desnutrició infantil.

Primeres Pàgines.

Escrit de manera ràpida perquè els temes que hi tracta no perdessin actualitat, Los besos en el pan és, segurament, l’obra més propera a la literatura social que ha escrit, fins ara, Almudena Grandes. De fet, fins i tot el temps verbal que hi utilitza -present d’indicatiu majoritàriament- és a causa de la voluntat de l’autora de reflectir que parla de l’avui i de l’ara. L’autora posa el focus sobre aquells que l´únic que volen és sobreviure-hi. Els “dolents” no hi apareixen, segons Grandes, ja que tots sabem qui són.

Almudena Grandes va néixer a Madrid l’any 1960 i es va donar a conèixer amb Las edades de Lulú (1989). Des d’aleshores, ha comptat amb el suport tant de la crítica com del públic i ha esdevingut una de les figures més consolidades de la literatura espanyola contemporània. Col·labora habitualment com a columnista en el diari El País i algunes de les seves obres han estat portades a la gran pantalla. Las edades de Lulú en va ser la primera, de la mà de Bigas Luna. Després arribaria l’adaptació de Malena es un nombre de tango, dirigida per Gerardo Herrero, que també també dirigiria, anys després, l’adaptació d’una altra de les seves novel·les: Los aires difíciles. Atlas de la geografía humana ha estat la darrera de les seves novel·les que han estat portades al cinema.