L’Avinguda dels misteris, John Irving

LA TERTÚLIA
Dimecres 6 de febrer

La impressió primera, en arribar al Club, és que aquesta gruixuda (més de 600 pàgines) novel·la de John Irving ha estat una menja difícil de pair per a la majoria de lectores. Sabent que és un autor de gran èxit, i que les seves obres sempre contenen una reflexió més enllà del “best-seller”, sondejo si el disgust ha vingut per la llargària, pel tipus de temàtica o per la forma. Una de les lectores més fidels del club, la Mercè Porta –que enguany ens deixa- m’adreça cap a l’únic lector, en Ramon Also. Esperançada, li demano que ens transmeti la seva impressió lectora: “L’he deixat a mitges! No m’ha interessat gens, no m’ha aportat res, l’he trobat una ximpleria…”. De primer no ho entenc, i alço els ulls cap a la Mercè, que somriu: era una ironia! Tothom riu, i comencem la roda.

L’Anna Maria Montaner explica que l’ha trobat bastant interessant, amb temes profunds, bé que molt diversos: la religió, la misèria dels nens quue viuen a l’abocador d’Oaxaca, a Mèxic, vist com una metàfora de la porqueria del món. Però també massa complicat, amb constants referències a la realitat i el somni, fins al punt que al final no sabem si el que passa és cert o és un somni del protagonista, Juan Diego, una mena d’alter ego de l’autor, que s’hipermedica. També les frases són enrevessades, amb diàlegs difícils.

A Rosa Llop, com a en Ramon, no li ha agradat res: ni el relat, ni l’estil, ni la forma.

A l’Evelia Casado li ha fet la impressió d’un gran despropòsit, que respon a la pregunta de “Què es pot aconseguir?”. Li ha interessat el relat de la vida a l’abocador, on els protagonistes, la Lupe i en Juan, els dos germans, saben extreure motivació vital bo i guardant els llibres, estimant els gossos (que cremen, perquè no se’ls mengin els voltors), aferrant-se a l’ajut de personatges singulars com l’Hermano Pepe o l’Home Papagai, el jesuita que acabarà enamorant-se d’un transvestit, la Flor (a qui ja havia conegut en la seva joventut). Tots dos aniran a viure a Estats Units, on es casaran, i adoptaran en Juan Diego, a qui salven així d’una possible mort en el circ on ell i la Lupe aniran a raure. La Lupe, a més, sap llegir el pensament.

La Josefa Fonollosa comenta que és el personatge que més li ha sorprès, aquesta nena prodigiosa. Li ha estranyat la constant reiteració dels noms i cognoms, i destaca la dificultat de l’estructura, composta per un constant anar i venir entre el present i el passat. Mai no es veu on vol anar a parar l’autor, que barreja les escenes i reflexions sobre el sexe, la religió i els medicaments.

L’Olga Fatgini creu que no és el millor llibre de l’autor, encara que el troba original, ja que fa sortir els personatges en somnis. També elogia la denúncia de la vida dels nens a l’abocador, vista amb gran realisme, i la visió de la verge de Guadalupe. Pel que fa als somnis, també hi ha dos personatges molt especials, mare i filla, Míriam i Dorothy, que recorren la novel·la. Li ha agradat perquè posa molt en evidència el sofriment de la canalla.

A la Teresa Rodríguez li agrada la parella formada per l’Eduard Bonshaw i la Flor, especialment la tendresa que es manifesten quan tots dos es posen malalts de la SIDA. Destaca el sacrifici que fa la Lupe, que es deixa matar pel tigre del circ –que anomenen El Hombre- per tal que l’Eduard i la Flor adoptin en Juan. També remarca el duel, que travessa la novel·la, entre la Verge Maria –el “monstre Maria”, se’ns diu, remetent a una estàtua gegantina que hi ha a l’església on van els nens- i la Verge de Guadalupe, vista com una deessa indígena.

La Teresa Ventosa n’ha llegit una part, i en destaca la constant variació entre realitat i somni.

La Mercè Porta remarca la figura dels dos germans, Juan Diego i Lupe: en Juan és un nen lector de l’abocador, la Lupe és una nena que no parla bé, no se l’entén. En Juan l’ha de traduir constantment, i en traduir, de vegades li endolceix l’expressió. La germana salva el germà. D’altra banda, l’ha trobada una novel·la excessiva, forassenyada, inquietant i reiterativa (sempre surt la religió, la literatura…). Li ha interessat la història de la infantesa, però no li agraden els personatges de la mare i la filla, seductores, que no s’acabenn de nostrar ni d’entendre. També hi troba massa escenes del viatge a les Filipines, massa avions, taxis, medicaments…Destaca la figura d’en Clark French, l’escriptor d’èxit, exalumne d’en Juan Diego: optimista incurable, catòlic.

L’Ana Jiménez l’ha trobat un llibre difícil, sobretot al principi. En destaca els temes de l’emoció, l’amor i la cura; els personatges del germà Edward i la Flor, així com el Hermano Pepe, amunt i avall amb el seu Volkswagen escarabat. També justifica el viatge d’en Juan Diego a Manila, per complir el jurament que li va fer a un “hippy” bo que va conèixer en l’època de l’abocador, que aniria a visitar la tomba del seu pare, mort en la guerra. Troba que tracta massa temes: la medicació, la religió, la malaltia, el desig; de vegades, té la sensació d’una presa de pèl.

La Mercè Fernández l’ha deixat per la meitat: tanmateix, tenia inquietud pel protagonista. Destaca la mirada de l’escriptor que busca històries (la dona de Lituània, una història que queda incompleta), o la història els nens, amb la problemàtica sobre la veu de la Lupe, que també té la seva mare. Remarca la figura de la mare, la prostituta i senyora de la neteja, que a la seva manera es preocupa pels fills.

A l’Enriqueta Olivar, malgrat els problemes de vista, li va agradar el que va llegir: la mirada sobre els nens de l’abocador, ofegats en la misèria i la brutícia, però llestos, lectors, fins i tot clarividents.

Concloem amb una animada tertúlia on conversem sobre John Irving, la seva prolífica obra i els excessos que, de fet, són marca del seu estil, al mateix temps virtut i defecte, encara que en aquesta ocasió, com també ha remarcat la crítica, potser ha exagerat la manca de contenció. Llicència d’autor de fer-ho, i llicència dels lectors i lectores, naturalment, de constatar-ho!

Hi ha un moment, tanmateix, on en John Irving es refereix a dos tipus d’autors: Juan Diego i Clark French: “En Clark volia canviar el món: escrivia amb una missió, amb un objectiu en concret. No li agradava ni surar, ni nedar com un gos; era com viure en el passat, com no anar enlloc. En Juan Diego vivia en el passat, revivint, en la seva imaginació, les pèrdues que l’havien marcat”. I ens preguntem qui dels dos és John Irving, o si possiblement, és tots dos alhora, ja que ell es ha creat.

L’OBRA
L’Avinguda dels misteris

A L’Avinguda dels misteris (Avenue of Mysteries), l’escriptor d’Exeter posa de nou la seva portentosa imaginació al servei de les obsessions que el caracteritzen: la creença i la descreença religiosa, l’escriptura i els escriptors, els nens orfes, les persones poc comuns i, sobretot, el sexe. Tots els temes que donen sentit i raó a la seva narrativa, a la seva manera de veure, d’interpretar i de descriure el món.

Els personatges irvingians —com els de Charles Dickens— no són mai simples miralls que reflecteixen la natura o la vida que els envolta, sinó que són forjadors, són elements generatius, que, empesos per la força dels seus caràcter, creen, recreen i conformen la vida; no contemplen o es deixen posseir per la vida, sinó que, volent o no —i, sovint, sense voler-ho: lluitant per desfer-se del seu fat: “estava marcat per un aura de fatalitat” (pàg. 628)—, la posseeixen i la fan seva, la condicionen; per allí on passen, deixen petja; esculpeixen la seva vida i la modelen, encara que sigui a contracor. Són actius, decisius —creadors, sovint destructors (o deconstructors, si preferim dir-ne així) de la realitat.

En aquest cas, els protagonistes són en Juan Diego i la Lupe, dos mig germans que s’han criat en un abocador d’escombreries d’Oxaca i s’han destacat dels seus companys per la seva excepcionalitat: ell “llegeix millor que els nostres alumnes, i […] n’ha après sol” (pàg. 119); ella —segons el meu parer, la figura més atractiva i apassionant del llibre— “llegia el pensament. Sabia què pensaves —a vegades, també sabia més coses que tu” (pàg. 19). Serà ell qui, ja gran, convertit en un novel·lista famós, quan fa un viatge a les Filipines, s’endinsarà en un viatge al seu passat, al temps de la infantesa, a aquell moment transcendental —“El passat era on vivia amb més confiança, i amb la sensació més segura de saber qui era” (pàg. 147)— que acabaria determinant per complet de la seva existència: “el passat l’envoltava com els rostres en una multitud” (pàg. 462). I a mesura que avança la novel·la, en una intriga inquietant, plena de sorpreses, secrets i misteris, que se’ns va presentant amb comptagotes i desordenadament —“no pots escollir la cronologia del que somies, ni l’ordre dels esdeveniments amb què recordes algú” (pàg. 493)— s’anirà desvetllant què succeí a Mèxic tants anys enrere. S’anirà aclarint quin fet, quina de les múltiples col·lisions —“al món d’en Juan Diego sempre saps quan s’acosta la col·lisió” (pàg. 299)— que han san sacsejat la seva vida, relacionada directament amb la seva mig germana va desencadenar la seva marxa als Estats Units.

Una història que, com acostuma a succeir amb les del seu autor, et manté aferrat al llibre, narrada amb gran talent, però que, segons el meu parer, tal i com ell mateix sembla reconèixer referint-se a un aquari —“Era excessiu. […] Passava de la ratlla” (pàg. 219)—, resta (massa) marcada per la desmesura, per l’excés, per la manca de contenció; tot o gairebé tot és fora de norma o de mida, amb la qual cosa la versemblança se’n ressent. Talment com si Irving s’hagués volgut alliberar dels seus dimonis interiors —el sexe i la religió, per damunt de tot: “La religió està a mig camí entre la por i el sexe” (pàg. 295)— i que els seus dimonis l’haguessin vençut; o, si més no, que haguessin vençut (o pogut més) que la novel·la, convertint-la més en una catarsi que en una obra d’art.

(Maurici Serrahima, El Punt-Avui, 2016)

L’AUTOR
John Irving

John Winslow Irving (Exeter, Nou Hampshire, 1942) és un escriptor estatunidenc, autor de nombrosos bestsellers i guionista guanyador d’un Oscar. Va estudiar literatura anglesa a la Universitat de New Hampshire i el 1963 es va traslladar a Viena, on va passar dos anys en l’Institut d’Estudis Europeus. Entre 1965 i 1967 va escriure la seva primera novel·la, Setting Free the Bears, a la que seguiria The Water-Method Man, però amb l’aparició de The World According to Garp (1976) va aconseguir l’èxit i la fama tant als Estats Units com en les múltiples llengües a les quals va ser traduïda. Des de llavors, la crítica i el públic han aclamat cadascuna de les seves obres: The Hotel New Hampshire; The Cider House Rules; A Prayer for Owen Meany; A Son of the Circus i, especialment, A Widow for One Year. Irving ha recreat així mateix les seves experiències personals amb l’escriptura i el cinema en dos volums, The Imaginary Girlfriend i My Movie Business. Autor de The Fourth Hand (2002).

Diversos llibres de Irving, així com moltes històries curtes que ha escrit han tingut com a escenari la Phillips Exeter Academy d’Exeter (Nou Hampshire), on Irving va créixer com el fill d’un professor de la Universitat d’Exeter, Colin F.N. Irving (1941), i nebot d’un altre, H. Hamilton “Hammy” Bissell (1929). Tant Irving com Bissell, i altres membres de la comunitat de Exeter, apareixen disfressats d’alguna manera en diverses de les seves novel·les. Irving va estar al programa de lluita d’Exeter sota l’entrenador Ted Seabrooke; la lluita té un lloc prominent en molts dels seus llibres. També va guanyar l’Oscar al millor guió adaptat l’any 2000 pel seu guió de The Cider House Rules.

Maria Rosa Nogué.
La Crisàlide.

Biblioteca Joan Oliva i Milà.