Joana E., Maria-Antònia Oliver

LA TERTÚLIA
Dimecres 9 de gener

“Es casa amb el fill, oi?”, pregunten la Patrícia i la Josefa, només d’arribar. Encara que “Joana E.” és un títol ja conegut, fins i tot alguna pacient lectora de La Crisàlide n’ha fet una i dues relectures, és un text que no deixa de sorprendre.

Mercè Porta inicia l’anàlisi comentant aquesta enginyosa estructura de l’obra: assistim a una explicació de la història al mateix temps que, capítol rere capítol avança la cerimònia del casament a la catedral de Palma. La intriga no es resol del tot fins al final, encara que n’anem tenint pistes. També destaca la varietat dels personatges secundaris: en Bernadet, Madò Bel, en Miquel, la tieta Carme, el pare i la mare, el doctor Lligorra…

La Patrícia Lewis elogia l’estil, fet de pinzellades, i troba que la mare de la Joana era una dona molt moderna. També retreu la malignitat de la tieta Carme.

Per a l’Evelia Casado, en la novel·la hi ha una descripció de la vida. Tot el que envolta Joana desapareix; tot el que tenia tendeix a evaporar-se. Hi ha alguns personatges benèfics que la protegeixen: el Pastor Gaetà, i la Dida Maciana. En moltes èpoques, la Joana simplement sobreviu. A la llarga, aconsegueix la independència econòmica.

Maria Teresa Rodríguez diu que li ha agradat molt. Per a la Josefa Fonollosa, en canvi, ha resultat un llibre un xic dificultós per la parla mallorquina, encara que li ha agradat d’anar-la reconeixent, i ha trobat fantàstic que fos bastant curt.

L’Enriqueta Olivar no ha pogut llegir-lo tot, però se l’ha comprat per tenir-lo, de tant que li ha agradat: l’esment de la infantesa, amb les ensaïmades de Joan de Can S’Aigo, la manera com es parla de la malaltia d’en Bernadet, la manera de redactar, amena i ràpida. Creu que la mare de la Joana fou una pionera en la seva llibertat de viure, de viatjar, etc.

La Pilar Masdeu, que ha llegit tres vegades la novel·la, segueix trobant-la molt bé. La Rosa Llop troba que els personatges componen un fresc enverinat, una mica increïble, especialment en el tema del casament que el vertebra.

A l’Ana Jiménez li ha agradat molt, especialment l’esment de Jane Eyre, amb qui en certa manera s’identifica la Joana E. (a part del joc amb les inicials). A la Patrícia, com ja ha dit, li ha agradat molt i no ha trobat dificultats amb el lèxic mallorquí, malgrat que ella és argentina.

La Mary Paredes també la troba una bona novel·la, de lectura fàcil i estructura encertada, que proporciona un bon gaudi. La Joana la veu com un personatge contradictori, de vegades molt activa, de vegades deixant-se arrossegar. A la Teresa Ventosa també li ha agradat molt, troba que és una obra que enganxa. La Mercè Fernández hi ha vist una manera original, encertada, d’explicar una vida molt complicada. Remarca l’originalitat d’alguns personatges, com el doctor Lligorra, entre asexuat i avariciós. També ens ve a veure, d’oient, Paquita Puig.

Tanquem la tertúlia preguntant-nos si la novel·la deu ser realment la biografia de Joana E. o es tracta d’un personatge literari, i ens fem el propòsit de demanar-ho a l’autora, Maria Antònia Oliver (recent Premi d’Honor de les Lletres Catalanes), a veure si s’anima i ens respon!

L’OBRA
Joana E.

JOANA E. toca el tema dels canvis socials en la postguerra amb la història de Joana, una dona que retrata la societat de l’època a Mallorca.

Joana E. és la protagonista de la novel·la, que fa un recorregut biogràfic per la vida del personatge. L’autora, a l’inici de l’obra, escriu una nota en la qual ens explica quina ha estat la veritable història d’aquesta novel·la. Maria Antònia Oliver va conèixer la Joana a Barcelona, el 1979. En aquell, moment la Joana tenia 69 anys i li va explicar la seva història personal. L’autora va decidir escriure un llibre. Després de començar en dues ocasions la novel·la i abandonar-la abans de finalitzar-la, la Maria Antònia, l’any 88, va rebre la visita de la Joana, la qual li va dir que estava malalta i que li quedava poc temps de vida, i que havia pensat passar els seus últims dies a Londres.

El desembre d’aquest any, el mateix dia que moria el pare de l’autora, va morir la Joana a Londres. Aleshores l’autora va començar de nou amb la novel·la però escrivint-la en primera persona, com si la pròpia Joana E ens expliqués la seva historia. Diu l’autora que només ha garbellat els records de la protagonista i s’ha limitat a reproduir amb el seu llenguatge i les seves expressions tot el que la Joana E li va explicar, canviant el nom dels personatges, menys el de la protagonista, i les professions i el lloc on transcorrent els fets. Per tant estem davant d’una història real.

L’obra està narrada en primera persona, com si fos una autobiografia. Predomina el relat més que no pas les descripcions i els diàlegs. És un relat dramàtic i trist, per les fatalitats a les quals a d’enfrontar-se la protagonista durant el transcurs de la seva vida. Constantment hi ha reflexions i comentaris que deixen entre veure idees sobre la vida, la llibertat, la societat del moment i l’honestedat. És rica quant a reflexions, sentiments i valors humans. Escrita en un mallorquí dolç, l’estil és clar i directe. Trobem moltes paraules dialectals, com al·lot, bordegassa, monpare, acalar el cap, sa loquenca, casa dels amitgers, misser, etc.

L’AUTORA
Maria Antònia Oliver

Maria Antònia Oliver Cabrer (Manacor, Illes Balears, 4 de desembre del 1946) és una destacada escriptora mallorquina en llengua catalana, resident a Barcelona des de 1969. És principalment coneguda per la seva producció novel·lística i de narrativa breu, però també ha conreat la traducció (al català i castellà), l’assaig literari, la literatura infantil, la dramatúrgia i el guionatge. El 2007, després de 46 anys de publicacions i un nombre de premis que avalen la seva trajectòria, guanyà el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. És una de les escriptors capdavanters de la generació literària dels 70 (igual que el seu marit, Jaume Fuster), s’inicià en la literatura amb novel·les centrades en la problemàtica de les transformacions de la societat a Mallorca, amb una base rondallística, fantàstica i onírica.

La seva narrativa és variada i dona un protagonisme especial a la dona. Una de les seves produccions més destacades és dins el camp de la novel·la negra, en què produeix la sèrie de la detectiva mallorquina fincada a Barcelona, la Lònia Guiu, i que toca temes de crítica social en un ambient trepidant. També en el camp de la crítica social, una de les seves obres més poderoses és Joana E. (1992), amb la qual guanyà el Premi Prudenci Bertrana.

En el camp de la narrativa breu, forma part del col·lectiu Ofèlia Dracs i també té sis reculls de narrativa breu, un dels quals és el volum L’illa i la dona (2003), amb una selecció d’obres anteriors. Després de publicar Joana E. (Premi Prudenci Bertrana 1991), la Institució de les Lletres Catalans, de la Generalitat de Catalunya, la va proposar ser “Escriptora del mes”, la qual cosa li va donar l’oportunitat de recórrer, durant trenta dies, els Països Catalans, i de contactar directament amb part del seu públic. El 1995 va publicar Amor de cans (Premi Llorenç Vilallonga de Ciutat de Palma) i va començar una nova novel·la, que no acabaria fins més tard.

Al juliol de 1997, li van haver de trasplantar el cor. Aquesta operació li va suposar un llarg període de silenci, silenci que es va perllongar perquè, el 31 de gener de 1998, va morir el seu company Jaume Fuster, la qual cosa la va incapacitar per tornar a escriure. Les paraules no li eren amigues, com deia ella mateixa en una entrevista amb motiu de l’aparició de Tallats de lluna, a l’octubre del 2000, el títol de la novel·la que havia començat cinc anys enrere. Al final d’aquesta novel·la hi ha una llarga nota d’agraïment als amics i amigues que l’han ajudat a viure i a tornar a escriure.

Ha col·laborat en publicacions com ara El Correo Catalán, Serra d’Or, Canigó, Cairell, Amb Potes Rosses, Diari de Barcelona i l’Avui. En col·laboració amb el fotògraf Toni Catany publicà el llibre reportatge Les illes (1975). Com a traductora d’anglès, francès i italià, ha traduït al català obres de Virginia Woolf, Robert Louis Stevenson, Mark Twain i Herman Melville (la seva versió de Moby Dick mereixé el Premi Literatura Catalana de la Generalitat el 1985), entre d’altres, i també ha traduït obres al castellà.

Les seves obres, al seu torn, han estat traduïdes l’alemany, anglès, castellà, francès, italià, neerlandès i portuguès.

Maria Rosa Nogué.
La Crisàlide.

Biblioteca Joan Oliva i Milà.