L’escultor de Déu, Vicenç Aguado

LA TERTÚLIA, L’AUTOR I L’OBRA
Dimecres 12 de desembre, Vicenç Aguado, L’escultor de Déu

En aquesta sessió, la darrera de l’any 2018, La Crisàlide també es va vestir de festa per rebre l’escriptor vilanoví Vicenç Aguado, catedràtic de Dret Civil de la Universitat de Barcelona, autor també de contes infantils –un d’ells inspirat en el Museu del Ferrocarril de Vilanova i la Geltrú- i bon usuari de la Biblioteca Joan Oliva, on, segons la nostra directora, Teresa Forcadell, va trobar inspiració per a la novel·la que avui ens ve a comentar.

Convidat per la Institució de les Lletres Catalanes, vam celebrar la sessió a la planta baixa de la Biblioteca, per tal d’obrir-la a d’altres lectors i lectores, encara que s’ha de dir que el gruix del públic van seguir sent els membres de la Crisàlide, acompanyats del periodista Jaume Planes, del butlletí La Fura, que estava fent un reportatge sobre els Clubs de Lectura.

Teresa Forcadell va obrir l’acte, saludant els assistents i fent una amabilíssima presentació d’aquesta cronista. Tot seguit, jo mateixa vaig presentar en Vicenç Aguado, que va ser el guanyador de la primera edició del concurs de Microrelats de gènere negre, el NegrOliva, amb un relat sobre Els escuts de la plaça de la Vila. I, finalment, en Vicenç va agafar la paraula i, amb l’ajut d’un powerpoint, va explicar-nos tot el procés d’elaboració i els apartats principals de la seva primera novel·la, L’escultor de Déu, mentre anava rebent els comentaris i valoracions del públic lector.

Novel·la de gènere històric, l’autor va voler reivindicar una part singular de la nostra història i de la nostra comarca. Vinculat al poble de Vilosell com a destí de vacances, Aguado va interessar-se per la figura de l’escultor medieval Jordi de Déu, que hi havia viscut, i va estudiar a fons la figura d’aquest artista, responsable de gran part de la realització de les tombes del panteó reial del Monestir de Poblet, erigit a instàncies del rei Pere III el Cerimoniós, i que hostatja les restes de l’antiga dinastia del Casal d’Aragó.

Li va semblar que la seva vida, tota la seva figura, podia ser perfectament objecte d’una novel·la com la que hem llegit, i on així aconseguia unir dues passions: la investigació històrica i la reivindicació del territori. A mida que avançava en l’estudi d’en Jordi de Déu, l’autor va necessitar acotar el camp literari, i, així mateix, crear alguns personatges nous. D’aquesta manera, el personatge de la muller d’en Jordi, la Cesca, és fruit de la seva imaginació. Només en sabia el nom, Francesca, i va decidir que fos una esclava d’origen, ja que sovint les esclaves rebien el nom dels amos, i la dona d’en Jaume Cascalls, amo i mestre d’en Jordi de Déu, es deia Francesca. Aquesta i altres aportacions personals de l’autor, a part de l’atractiva i documentada presentació de la novel·la, va fer que tots plegats gaudíssim d’una sessió diferent, que ens va deixar moltes ganes de visitar els llocs proposats per Vicenç Aguado, així com de llegir la seva pròxima novel·la que, segons ens va dir, ja té entre mans.

Vam acomiadar-nos, doncs, fins a la propera sessió, on comentarem Joana E., de Maria Antònia Oliver.

Entrevista amb l’autor. El punt avui (Lleida, 28/01/2017) David Marín.

Qui va ser Jordi de Déu?

Va ser un escultor molt important del gòtic. Vaig conèixer la seva història i em va captivar, fins al punt que n’he acabat fent una novel·la. Va viure a finals del segle XIV i principis del XV. El van capturar a Sicília tropes de Pere el Cerimoniós i el van vendre com a esclau a Barcelona. El va comprar un escultor que treballava a Lleida, Jaume Cascalls, que li va ensenyar l’ofici, fins al punt que es va convertir en un dels escultors més importants del gòtic català, amb treballs a la Seu Vella, al panteó reial de Poblet i a l’hospital de la Santa Creu de Barcelona.

I a través d’ell, fa un retrat d’una època.

El personatge és un esclau estranger que arriba a la Catalunya de finals del segle XIV i això em permetia veure, a través dels seus ulls, la societat d’aquella època, les seves contradiccions. A més, era un moment molt interessant en la història de Catalunya: la guerra amb Castella, el regnat de Pere el Cerimoniós, el naixement de la Generalitat.

I de Lleida.

També de Lleida. El que volia era fer un relat sobre el territori. De Sicília, de Lleida, amb la construcció de la Seu Vella; de Poblet, de Barcelona. I tot això a través d’un personatge que va conèixer totes les cares de la nostra societat, des del món més humil i marginal dels esclaus fins a les intrigues dels palaus i les pugnes entre els nobles, les persecucions dels jueus, etc. I tot això a través d’un personatge que va variant al llarg de la novel·la, amb sentiments d’humiliació, de superació, de recerca de la seva llibertat.

Fins a on arriba la ficció i la realitat, en la novel·la?

És una trama de novel·la però amb molts elements reals. De fet, algunes de les coses que semblen més inventades van ser reals, com la pròpia experiència del personatge, la seva estada en una presó al castell de l’Espluga de Francolí per uns motius poc clars, però jo hi especulo amb una de les versions, una mort tràgica d’un monjo al monestir de Poblet, entre d’altres.

Els personatges històrics també hi apareixen novel·lats.

Hi poso la meva visió personal sobre aquella època, però a partir de fets històrics. El rei Pere el Cerimoniós el dibuixo com una persona obsessiva, molt centrada en els detalls, en tots els àmbits. També en les escultures. Tenia aclaparats els escultors! Era, a més, una època de progrés, en què es va construir molt. Les lluites de poder, la corrupció, les intrigues, van ser reals i les exploro a través d’una trama fictícia.

S’ha hagut de documentar molt?

Sí. Fins al punt que la recerca m’ha fet localitzar obres que no estaven documentades, com les que tenia al Vilosell. He parlat amb mestres picapedrers que m’han explicat què significa treballar escultures com ho feien al segle XIV i XV, també amb restauradors de pedra i pintura mural. I suposo que apareix la meva passió pel patrimoni, sobretot el que tenim al conjunt del país. A vegades a la literatura històrica li costa sortir de Barcelona.

Maria Rosa Nogué.
La Crisàlide.

Biblioteca Joan Oliva i Milà.