Jean-Paul Sartre

Jean-Paul Sartre és un dels pensadors més importants del segle XX. Fou el representant per excel·lència del moviment existencialista.
Va expressar el seu pensament mitjançant diferents tipus d’obres: teatre, articles a revistes, novel·les, assaig, etc.
A nivell filosòfic, va reflexionar sobre la soledat, l’angoixa, el fracàs, la mort… Mantenia que l’existència precedeix a l’essència i que l’home és una passió inútil. La seva obra filosòfica més important és L’Ésser i el no res.

“És habitual distingir quatre etapes en l’obra de Jean-Paul Sartre (1905-1980). La primera és de formació en la fenomenologia (1934-38) i inclou obres com Assaig sobre la transcendència de l’ego, L’imaginari, La imaginació i Esbós d’una teoria de les emocions.
La segona etapa és pròpiament existencialista: comença amb la novel·la La nàusea (1938) i va des dels anys de guerra fins a principis/mitjans dels anys cinquanta.
Filosòficament, s’enceta amb Quaderns per una moral (pòstum) i les obres més significatives són L’Ésser i el no res (1943) i L’existencialisme és un humanisme, una conferència pronunciada el 29 d’octubre de 1945. En aquest moment escriu també textos literaris d’un gran valor filosòfic com Les mosques (1943), A porta tancada (1945), La puta respectuosa (1946) i Les mans brutes (1948), que li atorguen un ressò mundial. En la tercera etapa, Sartre pretén fer una síntesi entre marxisme (és a dir, materialisme) i existencialisme (idealisme), que culmina en la Crítica de la raó dialèctica (1960). Finalment, als anys 1960-1970 esdevé un emblema del radicalisme, però l’obra més significativa no és de caire polític sinó de crítica literària: L’idiota de la família. Gustave Flaubert de 1821 a 1857 (tres vols., 1971-1972)”.

Sílvia Sunyer.
Club de Filosofia.