Juego de espejos. Andrea Camilleri
A pocs mesos de fer els 89 anys, Andrea Camilleri segueix escrivint novel·les a un ritme vertiginós, però no s’ha produït cap davallada en la qualitat, més aviat tot el contrari: cada vegada són millors, encara que també més cíniques i, en certa mesura, més tristor.
Les novel·les del comissari Montalbano tenen un nucli central de personatges: el propi comissari, els policies Mimì Augello, Fazio, Gallo i Galluzo, el meravellós Catarella, l’assistenta Adelina, el forense Pasquano, una màquina d’improperis que treuria els colors al mateix Pepe Carvalho, o la llunyana núvia Livia. Però per sobre de tot ofereixen un personatge: Sicília.
Juego de espejos és el divuitè llibre sobre els casos del comissari de policia Salvo Moltalbano. En aquesta ocasió, i sempre al seu poble natal, Vigata, tindrà com a missió descobrir perquè algú està col·locant bombes a la porta de botigues i magatzems tancats i buits.
La investigació posarà en marxa una sèrie d’esdeveniments que se succeeixen de forma caòtica i vertiginosa: pistes contradictòries, cartes anònimes, delacions misterioses… Montalbano té la sensació que algú pretén guiar els seus passos, confondre’l i manejar–lo com si fos una titella, allunyant-lo de la veritat dels fets.
I quan a més entra en escena Liliana, la seva nova veïna, una espectacular dona a la qual el seu marit, un representant d’ordinadors sempre de viatge, no presta massa atenció, Montalbano es trobarà immers en un mar de confusió que dificultarà el seu treball més enllà del que és tolerable.
Entre trucades anònimes mal dissimulades, notes amenaçadores, adolescents misteriosos i mares abandonades per marits arrestats, abnegats companys de treballs i reporters descarats, el comissari Montalbano es veurà ficat fins al coll en una altra missió en la qual observarem l’omnipresència de la màfia, el tràfic de drogues, la infidelitat que intenta tapar una altra infidelitat, veïns honestos i preocupats, barrejat a l’oportunisme més descarat del director d’una cadena de televisió i tot això amagat, alterat i deformat com si d’un joc de miralls es tractés.
Tots aquests personatges, ens presentaran un trosset de la cultura siciliana en què s’alternaran els millors plats de la sacrosanta cuina vilatana, l’idioma i l’ús de les expressions de forma tan realista que gairebé podríem tenir la impressió que som capaços de veure com gesticulen els interlocutors.
Realitat i il·lusió es confonen en aquesta darrera entrega del comissari Salvo Montalbano, en la qual Andrea Camilleri rememora la magistral escena dels miralls de La dama de Xangai, la genial pel·lícula d’Orson Welles, en la qual només una de les imatges és l’autèntica. Per escapar d’aquest laberint de reflexos, Montalbano ha de recórrer a la seva experiència i la seva finíssima intuïció, sense perdre mai l’irreverent sentit de l’humor que el caracteritza.
El títol del llibre ve explicat en el capítol 5, amb una magnífica referència cinematogràfica:
“Un cop vaig veure una pel·lícula d’Orson Welles. Una escena es desenvolupava en una habitació feta de miralls i un no sabia on es trobava; perdia el sentit de l’orientació i creia estar parlant amb algú que tenia al davant, quan en realitat el tenia darrere. Em sembla que volen jugar amb nosaltres exactament a això, volen portar-nos a una habitació de miralls”.
En suma, la novel·la reflecteix l’esplèndida maduresa del personatge i, sobretot, l’habilitat i bon fer del magnífic novel·lista policíac que és Andrea Camilleri.
Biblioteca Joan Oliva i Milà.
