Microrelats guanyadors del Concurs NegrOliva 2014

Avui dijous, 10 d’abril, a les 20 hores es fa a la biblioteca Joan Oliva i Milà la trobada dels guanyadors dels Concursos de Microrelats NegrOliva de 2014, en un acte de lliurament de premis obert a tothom.
Durant l’acte, els tres primers classificats de la categoria NegrOliva rebran els premis corresponents.

Fred de mort de Joan Sanchís Guirado
La porta tancada de Anna Salgot i de Marçal
No obris la porta de Gemma Ortís Carrasco

Per fi ha arribat el moment conèixer els seus microrelats, i descobrir el motiu pel qual han estat escollits.

Publicació dels relats guanyadors del Concurs de microrelats NegrOliva.

PRIMER PREMI: Joan Sanchís Guirado, per Fred de mort.

Sabia que l’assassí era ell. Un calfred em va recórrer la pell com una ferida en el moment que vaig sentir la seva veu i vaig percebre en els seus ulls bombollejants la maldat més obscena. Una repulsió instintiva, una intuïció atàvica es va infiltrar dins meu com un virus. Vaig resistir l’impuls de deixar-me portar per una impressió irracional, un prejudici sense fonament només basat en una sensació i no vaig descansar en la recerca de proves, testimonis, qualsevol dada que el pogués relacionar amb les víctimes, amb els escenaris, amb els testimonis… Vaig esgotar totes les vies d’investigació i no vaig trobar el més mínim indici que l’incriminés, ni tan sols tangencialment. Simplement no formava part del cas. Però jo sabia que era ell, ho sabia d’una forma absurda e inexplicable, n’estava completament segur, amb una seguretat sòlida i sedentària. La lògica policial era un carreró sense sortida i jo tenia instal·lada com un talp a les entranyes la certesa de la seva perversitat que em corroïa sense descans. Al cap d’un temps d’investigació infructuosa, els assassinats de nenes es van aturar, i el cas es va tancar per inanició. Jo, però, dedicava el meu temps de servei i el meu temps lliure a seguir-lo, a vigilar-lo, a pressionar-lo… hi vaig estar a sobre de forma obsessiva de dia i de nit. L’assetjament va liquidar el que quedava del meu matrimoni i el meu baix rendiment laboral va anticipar la meva jubilació, però això em va donar més temps per controlar els seus moviments a qualsevol hora i anés on anés… durant anys.

Ara, aquí dempeus davant de la seva tomba sento el fred que es filtra entre les sepultures i s’endinsa dins meu. Suposadament ha traspassat de mort natural, un infart diuen, encara que sé que ha estat prou hàbil per encobrir el seu suïcidi. Tot ha acabat ja, per a ell, per a mi i també per a la seva darrera víctima que em mira sense ulls des de la imatge que m’ha enviat al mòbil.

SEGON PREMI: Anna Salgot i de Marçay, per La porta tancada.

Mira amb fixesa els encenalls dels llapis als que va fent punta amb la maquineta, els veu caure lentament, molt lentament cap el terra. “Que poc que pesen”, sospira. Tan de bo ella fos així d’etèria, potser d’aquesta manera es podria escapar de l’habitació passant per qualsevol escletxa.

Però el temps transcorre i ella sempre és asseguda darrere aquella porta. Sí que hi ha una finestra, sí. Si s’hi apropés veuria el jardí, el sol. Veuria com cau l’aigua d’una petita cascada, fins i tot sentiria el soroll que fa en espetegar dins l’estanyol, que l’acull amorós.

El que es pot veure al defora des de la finestra a ella no li interessa. Ella només vol ser a l’altre costat de la porta, i a més té feina. Una feina que tan sols atura quan li fan mal les mans, encara que sense perdre mai de vista les petites i cargolades laminetes que s’amunteguen als seus peus.

Quan ja ha descansat, torna a la seva tasca: cal que faci punta als llapis. Potser si avui no li prenen els muntets de fusta, com fan cada dia, els hi podrà calar foc i com que s’encendrà l’edifici aleshores podrà fugir.

De vegades, mentre està aturada i les mans li reposen damunt la falda, li ve al cap com ha anat a parar darrere la porta. No hi vol pensar, però la ment és lliure i no entén d’ordres ni de voluntats.

Ja fa molt de temps, tant que ni el recorda, el seu home va traspassar. Va ser una mort sobtada i terrible, i es van entestar en fer-li l’autòpsia. Enverinament per cicuta, van determinar. I tots els ulls es van girar cap a ella, perquè ja se sap que els enverinaments són cosa de dones. I ella, amb la certesa que dóna el coneixement, els va girar cap el fill del seu home que, arrogant, li va aguantar la mirada; ulls blaus i gèlids, amenaçadors on hi va poder llegir la seva sentència. Al cap d’uns dies ja l’havia fet tancar a la casa dels orats. Per sempre.

Amb una forta esgarrifança torna a la feina i contempla, encara amb més fixesa, els encenalls que cauen un darrere l’altre, amb lentitud, fins arribar a terra.

TERCER PREMI: Gemma Ortís Carrasco, per No obris la porta.

Feia gairebé dos mesos que els inquilins del primer pis havien marxat. I avui, no sé per quina estranya raó, quan hi he passat per davant baixant les escales, he mirat directament cap a la porta. Alguna cosa m’ha recorregut l’estómac quan he vist que la aporta no era tancada, sinó tan sols ajustada, deixant una petita escletxa. Ha estat així dos mesos i no ho he vist fins ara?. M’he parat al replà com un babau, mirant a banda i banda, sense saber què fer. Finalment, he decidit deixar-ho córrer i he marxat a treballar.

Però ara no puc deixar de pensar-hi. És tot massa intrigant per treure-s’ho del cap! Quin misteri es deu amagar allà dins? I si amagués un cadàver? O un laboratori secret d’armes nuclears… o de droga! No, no, no… Albert no obris aquella porta. Oblida-te’n! Però… si realment hi hagués alguna cosa important, sortiria als diaris! Seria el gran investigador!

Tornant cap a casa, segueixo donant-t’hi mil tombs i m’adono que no coneixia gens els antics veïns. Però ara que hi penso bé… Sí, segur, podria ser perfectament un contrabandista rus. Llàstima que es digués Puigdavall… No, rus segur que no era, però contrabandista sí! Ara que ho recordo, va venir un parell de cops a buscar farina a casa, amb la seva cara de pocs amics, i n’hi vaig donar per por a que em denunciés o alguna cosa per l’estil. Potser no tenia prou mercaderia i acabava d’omplir els lots de droga amb la farina. Segur! Que sí, que ho he vist a les pelis de gàngsters! I el devien enganxar i per això va haver de deixar el pis, perquè no el poguessin trobar.

Quan arribo a casa obro la porta amb les claus i començo a pujar les escales. Com més escales pujo, més convençut estic d’obrir la porta i acabar amb el misteri. Creuo el replà de l’entresol… Cada vegada hi sóc més a prop… Vinga, som-hi!

Oh, no! Qui l’ha tancada?
 
Enhorabona als guanyadors i guanyadores!

Biblioteca Joan Oliva i Milà.