Agnès Varda
“No vaig anar a cap escola de cinema. No vaig ser assistent de cap director ni vaig rebre cap formació prèvia abans de començar a fer pel·lícules. Diria que això em va donar una gran llibertat”.
La cineasta francesa Agnès Varda, l’àvia de la nouvelle vague francesa i una de les pioneres del cinema feminista, va morir aquest divendres als 90 anys.
Nascuda el 30 de maig de 1928 a Ixelles, als voltants de Brussel·les, es va traslladar el 1940 al sud de França, a Sète, a la costa mediterrània, on va conèixer a Jean Vilar, fundador del Festival d’Avinyó, i va fer els seus primers passos com a fotògrafa. D’aquesta vocació va donar el salt al cinema, que no va abandonar fins al seu últim sospir.
El Cesar d’Honor del cinema francès
el 2001, el René-Clair de l’Acadèmia francesa l’any següent, la Palma d’Or honorífica en 2015, l’Oscar, també honorífic, dos anys més tard, o la Cambra de la Berlinale aquest mateix any, són alguns dels premis que van destacar la seva nodrida carrera. Feminista convençuda, es va sentir particularment orgullosa de ser la primera directora a rebre l’Oscar honorífic de Hollywood.
Amb la seva darrera obra, Varda par Agnès, presentada al darrer Festival de Berlín, va anunciar la seva retirada del cinema.
A la Xarxa de Biblioteques Municipals de la ciutat trobareu algunes de les seves millors obres, en un recopilatori de quatre pel·lícules, Cleo de 5 a 7, estrenada el 1962 on explica el vagareig per París d’una jove cantant que espera els resultats d’una prova mèdica decisiva. A Sense sostre ni llei el cadàver d’una jove vagabunda apareix en un fossar i Varda intenta entendre com ha pogut arribar a aquest final. La felicidad exposa la complexitat d’un triangle amorós entre François, la seva esposa i la seva amant. Finalment, a Una canta, la otra no presenta les vides de dues dones a la França de 1970, amb el moviment feminista en el que va participar com a fons.
També podreu trobar el documental social Los Espigadores y la espigadora, un mosaic corprenedor sobre diverses persones que viuen de la recollida i el reciclatge d’allò que la societat considera prescindible.
