Marguerite Duras
Aquest cap de setmana s’estrena la pel·lícula ‘Marguerite Duras. Paris 1944’ d’Emmanuel Finkiel.
“He trobat aquest diari en dos quaderns dels armaris. No guardo cap record d’haver-ho escrit. Sé que ho he fet, que sóc jo qui ho ha escrit, reconec la meva lletra i el detall de què explico, però no em veig escrivint en aquest diari. Quan ho vaig escriure, en quin any, a quines hores del dia, en quina casa? No sé gens”.
Així comença El dolor, la novel·la autobiogràfica que Marguerite Dures va publicar el 1985 després de recopilar una sèrie de diaris en els quals va plasmar la seva experiència durant l’ocupació nazi de França.
A la França ocupada pels nazis de 1944, la jove i brillant escriptora participa activament en la Resistència juntament amb el seu marit, Robert Antelme. Quan en Robert és deportat per la Gestapo, Marguerite s’embarca en una lluita desesperada per aconseguir que torni.
Entaula una inquietant relació amb el col·laboracionista Rabier i corre grans riscos per salvar a Robert, en un joc del ratolí i el gat amb impredictibles trobades per tot París.
Rabier vol realment ajudar-la? O està tractant d’obtenir informació sobre els grups clandestins anti nazis?
Finalment la guerra acaba i les víctimes tornen dels camps, un període insuportable per a ella, una llarga i silenciosa agonia després del caos de l’alliberament de París.
Però ella continua esperant, encadenada al turment de l’absència, fins i tot més enllà de l’esperança.
Marguerite Duras va néixer a Saigon (actual Ho Chi Ming) al 1914 i va passar la seva infància i adolescència amb la seva mare a la Indoxina francesa, experiència que la va marcar profundament i va inspirar moltes de les seves obres. L’any 1932 tornà a França. Va estudiar Dret, Matemàtiques i Ciències polítiques.
Es va donar a conèixer amb la publicació d’una novel·la d’inspiració autobiogràfica titulada Un dique contra el pacífico (1950).
Les seves obres posteriors posaren en relleu, en relats curts, l’angoixa i el desig dels personatges per intentar escapar de la solitud.
Amb L’amant (1984) va obtenir el Premi Goncourt, novel·la que va aconseguir un gran èxit mundial, amb un tiratge de més de tres milions i que va ser traduïda a quaranta idiomes. Jean Jacques Annaud va fer la seva adaptació al cinema el 1992.
La seva aportació literària consta d’una quarantena de novel·les i una dotzena de peces teatrals. La seva trajectòria dramàtica va ser reconeguda l’any 1983 per l’Acadèmia Francesa amb el Gran premi del teatre. Duras va escriure el guió de la pel·lícula Hiroshima mon amour (1958), dirigida per Alain Resnais. També va dirigir diverses pel·lícules, entre elles India Song i Les Enfants.
La mateixa vida de l’escriptora és una novel·la sobre la qual ella ha escrit incessantment. La destrucció, l’amor, l’alienació social, són paraules clau de la seva vida, que es detecten en tota la seva obra. Una història tempestuosa, de solitud i escriptura, de paraules i de silencis, de desitjos fulgurants també. Un personatge ineludible a la vida de Marguerite Duras: la seva mare.
El desamor maternal va marcar tota la seva vida i va fer d’ella un personatge controvertit en què es barrejaven les exigències del cor i els capritxos del cos; impetuosa i obstinada, va tenir tants detractors com seguidors de les seves obres.
Duras va morir el 1996 i està enterrada al cementiri de Montparnasse, a París. Trobareu moltes de les seves obres a les Biblioteques de Vilanova.
Us deixem amb el tràiler de la pel·lícula.
