Manual per a dones de fer feines

Durant el mes de febrer el Club de Lectura d’adults treballarà la novel·la Manual per a dones de fer feines, de Lucia Berlin.

L’obra: Manual per a dones de fer feines
Aquesta és la primera col·lecció de relats de Lucia Berlin que es publica a Espanya i a Catalunya.
Recull un grapat de relats de caire clarament autobiogràfic, on podem seguir els anys turbulents en què va anar d’un lloc a l’altre i va tenir tot tipus de treballs, mentre mirava de tirar endavant els seus quatre fills, acompanyava l’agonia de la seva germana i lluitava, queia i se sotmetia a diversos tractaments de desintoxicació de la seva addicció a l’alcohol.
Aquest llibre és una antologia que recull i recrea episodis de la vida itinerant de l’autora, una dona molt bella, intel•ligent, sensible, tendra i valenta, que va viure una vida desastrada i que sembla viure el desastre amb normalitat. Cap recança a a mostrar la misèria humana, la degradació, la vulgaritat, le lletjor, i alhora l’emoció i la tendresa dels inadaptats.
Els relats traspuen veritat, tant si són netament biogràfics com si a anècdotes viscudes o observades hi afegeix elements de ficció. La manera de narrar de l’autora posseeix una naturalitat sorprenent, amb una espontaneïtat que no només és moral i social, sinó volgudament estètica.
Stephen Emerson, escriptor i amic personal de Lucia Berlín diu: “L’escriptura de Lucia té nervi. Quan penso en ella, de vegades imagino un mestre de la percussió rere una bateria enorme, tocant amb les dues mans indistintament una sèrie de timbals, tom-toms i platerets, mentre controla el pedals amb els dos peus. No és que la seva obra sigui percussiva, és només que passen moltes coses a la vegada. La prosa s’obre camí a urpades en el paper”.
Berlin era una gran observadora i aconsegueix fer experimentar al lector/a cada un dels seus relats no només amb l’ intel•lecte i el cor sinó a través de tots els sentits.
Sovint se l’ha comparada amb el mestre Raymond Carver, perquè les seves històries són francament dures, realisme brut, gairebé. Però les històries de Berlin són encara més doloroses i més vivaces. Es podria dir que es tracta d’un realisme brut vivaç perquè malgrat la cruesa de les situacions, un tret que caracteritza la prosa d’aquesta autora és l’alegria. “La prosa d’aquesta autora és tan expansiva que en certa manera es converteix en una celebració del món”, diu el mateix Emerson.
(Crec que aquest llibre i aquesta autora pot despertar reaccions molt extremes, agradar molt o resultar molt molesta, però també crec que calia conèixer-la i que val la pena de debatre sobre ella.)

L’autora: Lucia Berlin
Aquesta autora nord-americana, desconeguda per als lectors castellans i catalans fins al 2015, i tampoc no gaire valorada a casa seva, és avui considerada com a un dels més brillants i grans contistes nord-americans, al costat de Scott Fitzgerald, Ernest Hemingway, Truman Capote, John Bowles, Raymon Carver, Dorothy Parker, Lydia Davis i Alice Munro.
Va néixer a Juneau, Alaska, el 1936, amb el nom de Lucia Brown. El seu pare era un enginyer de mines que va voltar, juntament amb la família per diversos jaciments (Idaho, Kentucky i Montana), fins que el 1941 va marxar a la guerra. Lucia, amb la seva mare i germana es van traslladar a Texas, amb els avis materns. A diversos contes Lucia descriu sa mare com una dona freda, racista i alcohòlica, tal com descriu en un dels seus contes, Silencio.
En acabar la guerra es va traslladar amb la seva família a Xile, on estudià en exclusius col·legis privats. Sempre va voler ser escriptora o periodista, i el 1955, amb un espanyol molt fluid, es va matricular a la Universitat de Nuevo México, on va ser alumna de Ramon J. Sender.
Dos anys abans, als 17, s’havia casat amb un escultor amb qui va tenir dos fills, que la va abandonar, en néixer el segon. Als 22 anys es va casar amb el pianista de jazz Carrera Newton, amb qui va viure tres anys a Nova York. El 1961 Lucia va marxar amb un altre músic de jazz, amic íntim de Newton, Budy Berlin, amb qui va tenir dos fills més. També d’aquest se’n divorcià, perquè segons afirma l’autora, tot i ser un company carismàtic, era addicte a l’heroïna.
Amb poc més de 30 anys, Lucia Berlin deixava enrere tres matrimonis i tenia al seu càrrec quatre fills. Sense una professió definida, ni ingressos fixos, va desenvolupar nombrosos treballs: professora de secundària, recepcionista en consultes mèdiques, ajudant d’infermeria en un hospital, dona de fer feines…, mentre lluitava amb la seva addicció a l’alcohol i plasmava la seva agitada vida en una sèrie de relats que primer va publicar en revistes i després van ser recopilats en diversos reculls: Homesik (1990. Premiat amb l’American Book Award, el 1991, So Long (1992), Where are live now (1999) i A manual for cleaning women (2015).
Els últims sis anys de la seva vida, abans de caure greument malalta, els va viure amb una certa calma i felicitat: des del 1994 al 2000 va estar com a escriptora visitant i professora associada a la Universitat de Boulder, Va gaudir de l’amistat dels professors i de l’afecte i l’admiració dels seus estudiants, però el clima no li provava i es van agreujar els seus problemes respiratoris fins al punt de no poder-se separar d’una tanc d’oxígen.
El 2001, amb un càncer de pulmó ja declarat, es va traslladar a Califòrnia per a estar al costat dels seus fills i es va instal·lar en una caravana al garatge d’un d’ells. Allà va morir, el dia que complia 68 anys.
La seva obra comprèn 77 contes, 43 dels quals han estat recollits en el volum Manual per a dones de fer feines, que ara comentem.