El otoño del comisario Ricciardi. Maurizio de Giovanni

Maurizio de Giovanni va néixer a Nàpols el 1958. Treballava com a empleat de banca quan amb gairebé 50 anys es va apuntar a un curs de creació literària humorística.

Els seus companys van enviar un dels seus relats al concurs literari Quick Shot, patrocinat per Porsche Itàlia, i celebrat al Gran Cafè Gambrinus de Nàpols.

Mentre estava assegut pensant en què escriure, una dona va treure el cap a la finestra, i només ell la va veure. Així va néixer Ricciardi un home que pot veure el que els altres no veuen.

El talent narratiu que Maurizio de Giovanni havia mostrat a El invierno del comisario Ricciardi, El verano del comisario Ricciardi i La primavera del comisario Ricciardi, encara es fa més rotund en aquest nou llibre de la sèrie, que ha estat triada com una de les millors sèries de l’any 2012 i inclou a Giovanni al club dels grans narradors de la novel·la negra europea.

Aquesta quarta part es desenvolupa en el mateix escenari: El Nàpols del 1931, l’any IX del Nou Ordre feixista.

Benito Mussolini es disposa a visitar la ciutat i pronunciar el discurs de la Nació. El poder ha de mostrar al món un país pròsper i pacífic en què el feixisme ha acabat amb la fam, la misèria i el crim.

Nàpols és un reflex de la resta d’Itàlia: plena de festes, de recepcions, grans obres, cerimònies de botaduras de vaixells i parades militars, que oculten una realitat de fam, explotació, repressió i falta de llibertat que comencen a viure els italians.

Aliena a aquesta imatge falsament idíl·lica, la policia continua perseguint a lladres, assassins i delinqüents de variada mena.

A Nàpols, el comissari Luigi Alfredo Ricciardi és un policia amb un full de serveis impecable que li permet afrontar les investigacions amb el seu particular mètode, sense atendre les ordres dels seus superiors. El que ningú sap en el cos és que el comissari té un do especial: és capaç de veure els últims segons de vida de les víctimes i escoltar les paraules que van pronunciar just abans de morir.

Per al Ricciardi policia és una habilitat que li atorga un gran avantatge sobre els culpables, encara que de vegades el missatge escoltat no tingui sentit. Però per al Ricciardi del carrer un home solitari i taciturn, tímid fins a límits malaltissos i incapaç de creuar ni tan sols una paraula amb la seva veïna, a la qual estima en secret, és una tortura i una maledicció.

El Dia de Tots Sants s’acosta i a Nàpols plou com si el cel volgués acompanyar la tristesa del moment. A primera hora del matí, assegut als esglaons d’una escala que porta a Capodimonte, algú descobreix el cadàver d’un nen: el petit cos roman assegut, dignament compost, i al seu costat descansa un gos.

Els draps que cobreixen el cos del noi i el seu rostre consumit parlen per si sols de misèria i soledat. Un investigador qualsevol hauria pensat en una mort natural per inanició, però el comissari Ricciardi intueix que alguna cosa no encaixa en les investigacions rutinàries, i l’autòpsia no fa més que confirmar les seves sospites.

Tot i les reticències dels seus superiors, molt més interessats en la pròxima visita del Duce Mussolini a la ciutat, Ricciardi comença a investigar. Les indagacions a les quals es llança li fan aprofundir en la realitat de la infància abandonada i a mercè d’institucions i persones que pretenen exercir la beneficència recollint nens desatesos als carrers però no per caritat, sinó pels diners que aquests nens poden proporcionar amb el pillatge o la mendicitat. Un dels aspectes més abjectes i ignominiosos de la condició humana.

Qui pot haver volgut matar una criatura sense llar i sense béns de repartir? Comencen els interrogatoris, les preguntes van desfilant, i quan tot acabi els carrerons de Nàpols ja no seran els mateixos.

Però hi ha un problema: per primera vegada, davant el cadàver d’un nen el comissari no veu ni sent res. Ha perdut el do o la víctima va ser assassinada en un altre lloc?