Oslo, la ciutat estimada del detectiu Harry Hole

Jo Nesbø va néixer a Oslo 1960 en una família de lectors i contacontes. La seva mare era bibliotecària i el seu pare era molt aficionat a explicar històries als nens, una afició que va encomanar al seu fill.

Des de petit es dedicava a impressionar als seus amics amb unes històries de fantasmes, que de vegades li feien por a ell mateix. “Quan era nen, anàvem a una casa d’estiu, els nens dormíem a les golfes, i jo sempre era l’elegit per explicar contes de terror. I deien que em triaven perquè notaven la por en la meva pròpia veu“, apunta.

En la seva joventut, Jo Nesbø va ser un futbolista amb talent. Als disset anys jugava a la primera lliga de la ciutat de Molde i estava convençut que arribaria a ser un jugador professional. Va deixar l’escola i el seu temps lliure l’ocupava en escriure cançons per als amics que tocaven en una banda heavy.

El seu somni de futbolista va acabar amb un trencament de lligaments i es va trobar amb unes notes insuficients per triar la carrera que volia. Va decidir ingressar en l’exèrcit i va ser destinat al nord de Noruega. Allí va completar els seus estudis i en tres anys tenia les notes necessàries per a estudiar Economia i Negocis a l’escola Norges Handelshøyskole de Bergen, una prestigiosa institució tradicional on, a més, va trobar un entorn cultural de música, literatura i teatre, que el va empènyer a escriure algunes composicions.

Després de llicenciar-es va traslladar a Oslo on treballava com a broker. Una nit, va mostrar algunes de les seves composicions a un jove baixista de jazz que coneixia. Van agradar tant que al dia següent naixia un nou grup de rock: Di Derre, que va esdevenir un gran èxit.

Avui dia ja no fan gravacions, però sí concerts a l’estiu.

Després d’un any de treballar de dia com a broker i a la nit tocar amb el grup a diferents llocs, Nesbø estava exhaust. Aprofitant que una editorial li va proposar escriure un llibre sobre les experiències de la banda Di Derre, que s’havia fet molt popular a Noruega, es va prendre sis mesos d’excedència i va marxar a Austràlia amb el seu portàtil amb la idea d’escriure un relat sobre la vida a la carretera d’un grup de música.

Però en el viatge de 30 hores va començar a escriure una història d’amor i mort, la d’un tipus anomenat Harry Hole que aterra a Sydney. Durant tres setmanes va escriure i escriure tancat a l’habitació de l’hotel fins que va acabar el seu manuscrit, Flaggermusmannen. De tornada a Oslo, el va presentar l’editorial amb el pseudònim de Kim Erik Lokker per no beneficiar-se de la seva fama d’estrella del pop.

L’any anterior el seu pare havia mort poc després de jubilar-se, sense realitzar el seu somni d’escriure un llibre sobre les seves experiències a la II Guerra Mundial. Això va fer que Nesbø es replantegés la seva manera de vida i decidís no reincorporar-se a la feina.

Flaggermusmannen apareixeria la tardor de 1997. Va tenir una excepcional acollida entre la crítica i va ser un gran èxit. L’editor li va demanar un segon llibre, la novel·la que seria la segona de la sèrie de l’inspector Harry Hole. A partir d’aquest moment podia concentrar-se en l’escriptura.

Harry Hole, el protagonista de les seves novel·les, és un comissari creat a partir de Batman i un excèntric entrenador de futbol, Nils Arne Eggen, tot i que cada vegada més va adquirint qualitats bones i dolentes del propi Jo Nesbø . Cap al 70%, segons confessa el mateix autor.

L’artista noruec Harald Nygård ha fet una il·lustració del detectiu basant-se en la descripció de les novel·les de Jo Nesbø i podria dir-se que és un alter ego del propi autor.

Harry Hole va néixer el 1965 a Oppsal, un barri dels suburbis d’Oslo. És alt, fa gairebé dos metres, prim i atlètic. Porta el cabell ros rapat i al seu cap destaquen les seves grans orelles, el seu gran nas i els seus ulls blaus sempre envermellits, típic dels alcohòlics de llarga durada. La boca és el seu millor tret i el que sol atraure les dones. Acostuma a vestir texans gastats i botes tipus Dr. Martens.

És tossut i arrogant i les seves maneres deixen molt que desitjar. Fuma. És alcohòlic i intenta substituir la seva addicció per altres de menys perilloses com llegir a Jim Thomson o emprar-se a fons al gimnàs, però no sempre ho aconsegueix.

Va fer-se policia perquè creu que no serveix per a cap altra cosa i perquè odia els dolents. És una mica irònic, amb sortides de to que no arriben a ser grolleres però voregen aquest límit perillós que existeix entre el divertit i el mal educat. Però malgrat tots els seus defectes, és un brillant detectiu que resol els casos, un dels millors investigadors d’homicidis del grup de delictes violents d’Oslo. Per això, Bjarne Møller, cap del departament d’Hole i un dels seus amics més propers, se les arregla per evitar que sigui expulsat.

Va graduar-se a l’Acadèmia de Policia i a l’Escola de Lleis, amb notes lleugerament per sobre de la mitjana, i és un dels pocs detectius que va formar-se durant un any amb l’FBI a Chicago, especialitzant-se en assassins en sèrie.

Els seus pares eren mestres i no van acceptar bé que el seu fill es fes policia. Té una germana, Søs, amb síndrome de Down, amb la qual se sent molt unit.

La seva vida privada no està plagada d’èxits però a poc a poc ha anat reconduint la seva vida tot i que no tot li surt bé en el pla amorós. Està solter i sense fills, però a vegades és com un pare per a Oleg Fauke, fill de Rakel, el gran amor de la seva vida, amb qui manté una relació sentimental fixa-discontínua. Porten un munt d’anys sortint i deixant-se i retrobant-se, fent-se mal, però buscant-se.

Viu en un apartament de dues habitacions al número 5 de Sofies Gate al barri de Bislett, prop del palau reial. A tres minuts del seu lloc de residència es troba el seu restaurant favorit, el Restaurant Schrøder.

Oslo és tan protagonista en les novel·les de Nesbø com el mateix Harry Hole, que es manifesta enamorat de la capital noruega: “Déu, com estimo aquesta ciutat”, diu obertament en la darrera novel·la.

Ho és tan de protagonista, que les pàgines de Jo Nesbø són moltes vegades una guia de viatge perfecta. Llevat d’alguna comptada excepción, tot és cent per cent real, autèntic, amb l’única imprecisió que la que marca el pas del temps ja que Oslo és la ciutat que més ràpid creix a Europa.

Afortunadament, hi ha coses que no canvien, Harry segueix preferint el tradicional Schroder’s. Queda a sopar amb Rakel al Palace Grill, un respectat local que tan sols compta amb un grapat de taules i avisa: no admeten reserves.

Pren cafè al Java Espressobar, al barri St Hanshaugen, pròxim a casa seva i apunta, de passada, que no lluny queda l’indolent i harmoniós cementiri Vår Frelsers Gravlund, on descansen les glòries nacionals com Ibsen o Munch.

I ens porta a Ekeberg, el significatiu turó on se situa l’aclamat quadre d’El Crit d’Edvard Munch. Des de dalt, Harry contempla la seva estimada ciutat, la capital del país amb el major índex de desenvolupament humà.

També divisa Holmenkollen: “El monument més estimat d’Oslo, i el pitjor salt d’esquí”, diu en un moment donat, mentre que en un altre confessa la seva poca afecció pel museu que hi alberga, i tracta d’endevinar la casa de Rakel i Oleg, que viuen en aquesta tranquil·la zona residencial i tradicional de la ciutat.

Tan tradicional però menys acabalada que la propera idíl·lica península de Bygdøy, on es troben diversos museus entre d’altres el Museu dels Vaixells Víkings, el Museu Kon-Tiki o el Museu del Poble Noruec, inaugurat el 1881, així com les residències augustes dels habitants més adinerats de Noruega. La Granja Reial, Kongsgård en noruec, i el palau Oscarshall també es troben a la península.

No gaire lluny d’ella, a la part antiga de la ciutat, trobem Grönland, el barri on es concentra la població immigrant formada majoritàriament per pakistanesos i somalis. Allà es troba la Mesquita d’Oslo , la més gran de Noruega.

En aquest barri queda la caserna general de la policia d’Oslo, la Politihuset on sol treballar Harry, concretament a l’oficina 605.

En el seu despatx té tres fotos que no ha penjat encara a la paret. Són les imatges dels seus tres companys caiguts, el Club dels Policies Morts.

Jo Nesbø assegura que encara no han acabat les aventures i desventures de Harry Hole, però afirma que no viurà eternament i que quan mori no ressuscitarà.