Dones escriptores de gènere negre del s. XXI
Era l’any 1934 i C. K. Chesterton, en el seu manual sobre Com escriure relats policíacs, afirmava sense embuts que una novel·la negra només podia ser escrita per un home. En aquesta data, però, ja despuntava una jove Agatha Christie amb Mort a la rectoria i Assassinat a l’Orient Express.
Com en molts altres àmbits, les dones també han hagut de trencar murs a la literatura. Sobretot en aquells gèneres adscrits gairebé de forma inconscient a l’home, com és la novel·la policíaca. Entre els primers llibres d’Agatha Christie i els de Patricia Highsmith van passar més de 30 anys. Després s’hauria d’esperar fins als vuitanta per a l’explosió de P. D. James, Ruth Rendell, Sue Grafton i Donna Leon en els vuitanta.
I ara, han hagut de passar tres dècades perquè es produeixi un nou esclat d’escriptores de novel·la negra: les nòrdiques Åsa Larsson, Camilla Läckberg, Anne Holt, Anna Jansson, Kristina Ohlsson i Mary Jungstedt, les nord-americanes Patricia Cornwell, Karin Slaughter i Laura Lippman, l’alemanya Nele Neuhaus, les angleses Martina Cole i Lynda La Plante, la francesa Fred Vargas…
Tot i que la crítica social, l’element més distingible de la tradició de la novel·la negra escandinava, segueix estant present en el treball d’aquestes escriptores, les autores nòrdiques barregen el gènere policíac amb elements propis de la literatura femenina. L’híbrid entre melodrama sentimental i trama criminal clàssica ha resultat ser un còctel molt rendible, que ha arrasat en la llista de llibres més venuts de tot el món.
L’autora sueca Camilla Läckberg, considera que els homes i les dones escriuen de manera diferent: “Els homes escriuen sobre el que ells volguessin ser, per això són herois solitaris, durs, valents… Mentre que les escriptores escrivim sobre qui som i sobre la nostra vida quotidiana, tenint una sensibilitat especial per descriure els detalls”. “És clar que entren elements de la realitat social”, explica Mari Jungstedt, “però per mi el més important són les relacions i la psicologia dels meus personatges”. Les localitzacions són també un element distingible de la nova novel·la negra sueca escrita per dones, que han introduït l’exotisme del poble petit, fora de les grans ciutats.
Diferent és el cas de l’alemanya Nele Neuhaus, que va començar autopublicant els llibres de la sèrie policial protagonitzats per Pia Kirchhoff i Oliver von Bodenstein. Els seus llibres, però, van tenir un èxit inesperat, i han traspassat fronteres, estant traduïts i publicats en nombroses llengües.
A casa nostra no ens hem quedat enrera. En els últims temps han aparegut un reguitzell de noves autores com Cristina Fallarás, Vanessa Montfort, Mercedes Castro, Rosa Ribas, Teresa Solana, Reyes Calderón, Amanda Tur, Dolores Redondo, i Maria Zaragoza, sense oblidar la precursora Alicia Giménez Bartlett, ni les escriptores amb solera que han fet alguna incursió al gènere negre com Maruja Torres o Carme Riera.
Curiosament, les autores que han apostat per donar vida a personatges femenins han estat cada cop més nombroses. En català podem recordar la sotsinspectora del mossos d’esquadra Norma Forester, creada per Teresa Solana; o la policia Manuela Vázquez (en homenatge a Vázquez Montalbán) de Carme Riera. Un camí adobat per tal que, ja en la segona dècada del segle xxi, Susana Hernández iniciés la seva nissaga de les inspectores Santana i Vázquez. Que una d’elles sigui lesbiana i tingui la mare a la presó per un terrible crim, no impedeix al personatge funcionar amb normalitat, dins i fora de la ficció.
En castellà podem citar la inspectora Alicia Giménez Bartlett i Petra Delicado, Rosa Ribas amb Cornelia Weber-Tejedor, Dolores Redondo amb Amaia Salazar o Maruja Torres i Diana Dial.
En general, aquest conjunt d’heroïnes es caracteritza per la seva proximitat. No tenen inconvenient a l’hora de mostrar les seves emocions, arrosseguen traumes i carències, tenen manies i defectes, poden ser inestables, desenvolupen diferents rols a banda del professional: trobem mares, germanes, filles, esposes, amants. Competents en la seva feina, no defugen la violència quan fa falta.
Per descomptat, està clar que la lluita no ha acabat: en alguns cercles encara es pensa que les dones necessiten permís per escriure sobre la violència, tot i que en siguin les primeres víctimes. Però l’aparició d’aquests nous models de dona en les trames detectivesques, passant de víctimes a protagonistes, demostra que l’evolució del seu lloc en la societat moderna és imparable i té un futur il·limitat.
Sens dubte el segle XXI serà el segle de les dones.
Biblioteca Joan Oliva i Milà.
