Alicia Giménez Bartlett

En només vint dies Alicia Giménez Bartlett ha venut a Itàlia més de 100.000 exemplars del seu darrer llibre Nadie quiere saber, que s’ha convertit en el número 1 de vendes a tot el país. Un llarguíssim article aparegut aquests dies a La Repubblica estableix les claus de l’èxit de Bartlett, que segons el diari prossegueix la ruta oberta per les novel·les de Carvalho de Manuel Vázquez Montalbán . Si en aquelles primava el trasfond polític, les aventures d’Delicat tenen un substrat social tenyit de cert feminisme. Potser per això les faixes de l’edició italiana resen: Petra Delicado siamo tutte (Totes som Petra Delicado).

Nadie quiere saber, novè lliurament de la sèrie, que Alicia Giménez Bartlett ha presentat a la darrera edició del BCNegra, és l’homenatge que l’escriptora ha fet als seus lectors italians: “És una manera de tornar tot l’afecte que m’han demostrat”.

Per ambientar la novel·la a Roma va buscar una excusa narrativa i la va trobar en la seva amiga i policia Margarita García, comissària del Cos Nacional de Policia i confident literari d’Alicia. Ella li va explicar que entre les competències policials que no corresponen als Mossos d’Esquadra (Petra és inspectora de la Policia Nacional) figuren els casos reoberts.

Margarita, alter ego de Petra, li va explicar que va haver de reobrir un cas tancat cinc anys enrere. Aquest cas és la base real de la novel·la: una jove prostituta dormia als seus rics clients i els robava. Mai hi va haver denúncies perquè als clients no els convenia que se sabés la seva afició… Fins que un d’ells es va despertar durant el robatori i va ser assassinat. La investigació va portar a Margarida a Milà a la recerca i captura del culpable. “Com sempre, Margarida em va explicar tots els detalls de la investigació”, explica Alícia. Després, en vista que van atrapar el delinqüent en poc temps, l’escriptora va anar embolicant la trama amb altres qüestions, com la presència de la màfia.

A més de la trama policíaca, el llibre afronta un tema que l’autora comparteix amb Petra Delicado: el sentiment de culpa que arrosseguen les dones, primer perquè treballen mentre són mares i després, quan podrien començar a alliberar, els toca cuidar els seus pares malalts, un sentiment que considera inacceptable, perquè provoca una angoixa sempre galopant. “A Petra això li molesta tant com a mi, encara que jo no vull que Petra tingui les meves opinions, perquè jo sóc més covard, però és natural que li hagi transmès algunes de les idees importants per a la meva generació”, afirma Giménez-Bartlett.

A la Ciutat Eterna, Petra se les ha de veure amb la mateixa màfia i adquireix reveladores informacions sobre els seus intricats maneres d’actuar. Tant els riscos com les temptacions seran noves. La seva vida corre perill, però també té moments plaents i se sent atreta pel ispettore Maurizio Abat, mentre que Garzón, pacient i jocós com sempre, busca temps per fer turisme i descobrir la seva profunda admiració per la cultura, el menjar, els monuments i el saber viure dels italians. Tot és intens, vertiginós, complicat, contradictori, en aquesta aventura.

Com és habitual en cadascuna de les històries de Petra Delicado, la vida professional i la personal es donen la mà, i la conjunció entre aquestes dues facetes, que ella intenta mantenir separades en tot moment, així com l’aconseguit equilibri entre l’acció i la reflexió, entre els esdeveniments que s’investiguen i el ventall d’emocions i sentiments que es desplega, és el que aconsegueix que tants lectors arribin a empatitzar amb la inspectora.

A Nadie quiere saber ens trobem amb la protagonista en un moment d’estabilitat emocional, feliçment casada amb Marc, el seu tercer marit, i a gust en la relació de complicitat que ha arribat a establir amb els quatre fills d’aquest. Però hi ha moments en què inevitablement es qüestiona els mals de la convivència, del matrimoni, com és de difícil és mantenir fora de perill amb una feina tan absorbent com la seva.

Que Petra no envelleixi no vol dir que no evolucioni. L’abans rebel sembla haver-se instal·lat en un cert aburgesament. Ha après que la vida familiar és un refugi enfront del seu treball. Estima aquests nens que no són seus i, encara que lluita per la seva llibertat individual, s’adona que quan més afecte tens pels altres menys lliure ets.

En definitiva, viu en una còmoda felicitat. Però, què li pot oferir el futur? “Potser li doni una profunda crisi religiosa i entri en un convent. Ja veurem”, ironitza Alicia.

La relació entre autora i personatge, com sempre, porta a interpretacions gratuïtes. Però Petra Delicado no és Alicia Giménez Bartlett: “Jo sóc més covard que Petra i em faig vella més de pressa que ella, que està sempre en els quaranta i escaig”, admet, divertida. “Però com a dona del 68 que sóc, hi ha coses que m’enfurismen. I com que jo me les callo, ja les deixa anar Petra”.

Alicia Giménez Bartlett, nascuda a Almansa, Albacete, el 1951, està doctorada en Literatura Espanyola i viu a Barcelona des del 1975. Amb la sèrie protagonitzada per la inspectora Petra Delicado s’ha convertit en una de les autores espanyoles més traduïdes i llegides al món: Ritos de muerte, Dia de gossos, Mensajeros en la oscuridad, Muertes de papel, Serpientes en el paraíso, Un barco cargado de arroz, Nido vacío i El silencio de los claustros. Ha rebut els prestigiosos premis Grinzane Cavour a Itàlia i Raymond Chandler a Suïssa. Va ser guanyadora del Premi Femení Lumen el 1997 amb Una habitación ajena i del Premi Nadal el 2011 amb la novel·la Donde nadie te encuentre.