Microrelats guanyadors del 7è Concurs NegrOliva 2019

Avui dimecres 13 de març, a les 20 hores, ha tingut lloc a la biblioteca Joan Oliva i Milà el lliurament de premis als guanyadors del 7è Concurs de Microrelats NegrOliva, en un acte obert a tothom, amb la presència, com és habitual en les darreres edicions, de l’Escola de Música Freqüències.

Aquesta edició del Concurs de Microrelats NegrOliva ha comptat amb la col·laboració de la Llibreria Llorens Llibres, Llibreria La Mulassa i Editorial Alrevès.

Els guanyadors del Concurs de Microrelats NegrOliva 2019 són:

1r “Més que germanes” d’Antoni Alsina.
 
2n “Punteria” de Francesc Xavier Simarro Montané.
 
3r “Un bonic somriure sardònic” d’Enric Gala.
 

Publicació dels relats guanyadors del 7è Concurs de microrelats NegrOliva:

PRIMER CLASSIFICAT: Antoni Alsina per Més que germanes

Com cada any des del traspàs de la seva germana, Helena acudia puntualment a la tomba cada deu de desembre. Ni el fred ni el risc de tempesta d’aquell matí de finals de tardor, van fer-la desistir del compromís que s’havia fet de dipositar un ram de flors al costat de la làpida per l’aniversari del dia de la defunció.

Passat Tots Sants, el cementiri recuperava la tranquil·litat habitual. I a Helena li agradava així, perquè aquella solitud l’ajudava a retrobar-se amb el record de la persona amb qui havia compartit tota la vida des del primer moment, al ventre de sa mare.

Tothom deia que si eren com dues gotes d’aigua, que no podien distingir-les, que no hi havia dues bessones més iguals. I potser era així en aparença, però no ho era pas en el caràcter: Mireia, fins al moment de la seva mort, havia estat una persona oberta, empàtica i altruista; sempre disposada a ajudar a qui ho pogués necessitar. Helena, en canvi, era egoista, tancada i narcisista; ja de petita volia sempre ser la primera de tot.

Quan un company de facultat va morir esperant un trasplantament de fetge que no arribava, Mireia va voler fer-se donant d’òrgans. Helena va dir-li que li semblava una estupidesa fer-se donant en vida, que arribat el cas no li importaria gens el que fessin amb el seu cos, però que figurar en una llista era una bogeria, podia representar una amenaça constant. Desoint el seu consell, Mireia va fer-se’n igualment. Per això, quan Mireia va patir l’accident que va costar-li la vida tres anys més tard, tot va anar ràpid i sense entrebancs. No podia haver-hi millor opció: una donant compatible cent per cent amb la pacient de la que els metges podien obtenir tots els òrgans necessaris per al trasplantament múltiple que Helena necessitava per salvar-se.

Després de senyar-se i de resar en veu baixa un parenostre, Helena va deixar el ram de crisantems malva que portava a les mans en un gerro davant la que hauria estat la seva tomba i va allunyar-se’n lentament. Només ella sabia que la mort de la Mireia no havia estat un accident.

SEGON CLASSIFICAT: Francesc Xavier Simarro Montané per Punteria

Mai li ha fet el pes. Però era una relíquia del despatx del pare, i ara que és mort, l’ha volgut rescatar. De petita, sempre la veia a la seva esquerra, quan seia enfront de la gran taula de caoba. Des del terra, escoltava al pare parlar per telèfon, o llegir-li un conte, en alguna de les pauses que feia. Aquells animalons que la decoren, li feien angúnia, però ja se sap que el pare era un amant del món oriental, i els dracs en formen part.

La té a la seva dreta. Quan pateix un petit nus creatiu (ben sovint) gira la vista i hi entropessa. A tocar de la porta del despatx. Res a veure amb aquella noble estança de la seva infantesa. Aquí no hi ha moqueta, que li feia pessigolles a les cames, mentre escoltava la càlida veu paterna.

Li fa de cistella, de paperera, de pou de les mirades perdudes, de cubell d’escombraries (peles de plàtan o de mandarina, tapes de iogurt) De tant en tant, quan penedida, rescata la bola acabada de llençar, sap que resta un punt al marcador de la seva higiene, però potser en sumarà un al món creatiu. Sovint, s’empastifa els dits, si el paper s’ha emmerdat de iogurt. Avui, quan treu la mà, un fil de sang es barreja amb la neu làctia. Li ha semblat notar una tènue esgarrinxada.

Ja fa uns dies que vessa de boles de paper. Després de la tercera ferida, que la va inquietar, una piscina de boles cobreix el terra, des de la butaca, fins a la paret de la finestra. Ara, se li en refot el marcador. Ha deixat el bàsquet de l’escriptor en ple desert creatiu. Tampoc escriu quan baixa el sol. Darrerament, llença la mirada perduda, finestra enllà.

Els ha avisat la dona de fer feines. Després de vàries setmanes de no coincidir amb la mestressa, ha gosat ignorar la norma penjada a la porta del despatx, NO entrar. La paperera vessa de sang.

-Sap vostè, si tenia algun enemic?

TERCER CLASSIFICAT: Enric Gala per Un bonic somriure sardònic

Rebeca va morir fa dues setmanes. Era més que la meva amiga íntima a l´ internat, era com una germana, me l’estimava molt, moltíssim. Va morir en tres dies d’una pulmonia no diagnosticada a temps. Però en realitat va ser per culpa de la nostra tutora, la senyoreta Teresa, una dona solterona, de més de quaranta anys, una frustrada, una psicòpata, una amargada, una acomplexada i una hipòcrita, amb una rigidesa calvinista extrema, sense sentiments i sense la més mínima ombra de calidesa. En aquesta negritud de manca de tendresa mantenia la seva vida al igual que el formol manté els cadàvers de la seva descomposició.

Un cop cada deu dies, una de les nostres tasques habituals era fer la neteja dels lavabos. Dimarts de fa tres setmanes, li tocava fer-los a la Rebeca. Estava una mica refredada amb tos i febre i li vaig aconsellar que anés al llit i jo m’encarregaria de la seva feina desprès de finalitzar les classes. Quan vaig tornar, em vaig trobar amb la Rebeca arromangada i tota suada netejant-los. Aleshores li vaig dir —Que fas Rebeca? —No hem quedat que els faria jo? —Ves-te’n al llit immediatament, fas molt mala cara. Però de sobte vaig sentir una veu de tro darrera meu que deia —Senyoreta Diana, faci el favor de preocupar-se del seus assumptes i deixi treballar la seva companya. —Però que no ho veu que està malalta desgraciada? —Li vaig etzibar totalment enfurismada. —Com diu senyoreta Diana? Al mateix moment que em clavava una sonora bufetada¬¬. —Ja en parlarem d’aquesta falta de respecte, marxi immediatament, la feina i les obligacions són prioritàries perquè enforteixen l’esperit, la senyoreta Rebeca ahir ben contenta que estava, un refredat no significa res. Vaig marxar corrent, plorant, plena de ràbia, impotència i odi. —Maleïda tutora!

Al cap de tres dies Rebeca moria d´ una pulmonia. El seu cadàver va ser exposat a l`entrada de la Capella, al primer pis, a l´ ampli replà format entre la balustrada de la escala i la porta de l’oratori. Dins el taüt obert, muntat sobre una taula inclinada totalment rodejada de flors, se la podia veure sense dificultat.

La tutora ens havia dit que tot el grup de les seves companyes li faríem una darrera visita per donar-li l’últim adéu i en senyal de respecte li faríem un petó als peus. La tutora es va col·locar davant el taüt fent-nos passar una per una. Entre plors havíem d´ inclinar el cap, fer el senyal de la creu i besar els peus glaçats de la Rebeca. Jo estava ofegada per las llàgrimes, els ulls totalment vermells pels meus plors i també per una ira galopant que anava prenent cos a mesura que m’acostava al cos inanimat de la meva estimada amiga. Maleïda bruixa, filla de puta, pensava, tu ets la única responsable de la seva mort. Quan va arribar el meu torn, no vaig poder més i vaig esclatar cridant —Noooooo! —Noooooo! —Noooooo! La tutora va reaccionar de seguida plena de ràbia —Besa-li els peus Diana, besa-li els peus Diana i marxa. Al mateix temps que la seva dura mà pressionava molt fort sobre el meu coll per obligar-me a fer el petó —Noooooo! Vaig tornar a cridar de nou, agenollant-me i llençant-me per terra, embogida i com posseïda per un esperit.

Aquests bruscs moviments de totes dues van provocar el desplaçament sobtat de la taula inclinada a on reposava el fèretre, basculant amb força cap a davant i interposant-se entre la tutora i jo, arrossegant en aquesta basculació també el fèretre quina pròpia inèrcia va fer saltar el cadàver per sobre la tutora, que horroritzada i cridant com una bruixa cremada a la foguera, va recular amb tanta força i rapidesa que la seva cintura va picar amb la balustrada amb tanta intensitat que la va fer tombar d’esquena precipitant-se sobre la planta baixa i desnucant-se al moment.

Diuen alguns testimonis que quan van arranjar de nou el fèretre i el van tancar, el cadàver de Rebeca lluïa un bonic somriure sardònic.

Enhorabona als guanyadors!

Biblioteca Joan Oliva i Milà.