El negre, un gènere en alça en temps de crisi
Dolents que són molt dolents, bons que de vegades són una mica dolents i, en general, finals en què es fa justícia. Aquests són els entramats de la novel·la negra, un gènere que gaudeix de millor salut que mai i en què els lectors poden trobar títols per a tots els gustos.
És un dels gèneres que més autors nous incorpora a cada temporada, des de persones anònimes i periodistes fins a cineastes prestigiosos. L’objectiu dels escriptors, en general, és explicar el món desconcertant en què vivim, amb totes les excepcions que es vulgui.
Encara que el fenomen
Després van arribar, entre altres, Henning Mankell amb l’inspector Wallander, Asa Larsson, la polifacètica Camilla Läckberg, Mari Jungsted, Jo Nesbo, Arnaldur Indridason, Anne Holt o Johan Theorin. Les seves novel·les segueixen destil·lant la denúncia social que va caracteritzar als seus antecessors, i que en general solen succeir-se en forma de sagues que compten amb legions de seguidors.
En l’arc mediterrani, el grec Petros Markaris també aprofita les aventures i desventures del seu comissari Kharitos per endinsar-nos en la crisi grega en clau de novel·la negra. I l’italià Andrea Camilleri opina que la negra és, ara per ara, l’única novel·la realment social, l’única que pot reflectir les coses com són.
Però l’entusiasme per la novel·la negra no es limita només als lectors, ni als escriptors estrangers. Cada vegada més, els nostres autors s’endinsen amb èxit en el gènere negre, fins i tot alguns de consagrats com Carme Riera, que ha signat aquest any Natura quasi morta.
Simpatia por el diablo, primera novel·la del cineasta Agustín Díaz Yanes, entre el negre i la política ficció, fa por, perquè el que narra podria passar en qualsevol moment: un banquer corrupte, amb molts draps bruts que amagar posa en marxa, amb la inapreciable ajuda de polítics corruptes i d’un elitista fons d’inversions nord-americà, una conspiració per donar un cop d’Estat, de dretes, naturalment. Tot és ficció, però el lector atent pot identificar alguns personatges de la política espanyola.
Narcolepsia, primera novel·la de Jordi Ledesma, és la història d’un noi de la Barceloneta que gairebé sense adonar-se’n es converteix en un camell. Prospera ràpidament fins que comet el seu primer assassinat i es perd a si mateix.
José Sanclemente fa una radiografia en Tienes que contarlo , de la crisi a la prensa escrita, de la publicitat a Internet i el periodisme digital en una història d’amors i desamors entre un policia i una arriscada periodista.
El rostro de la maldad, segona novel·la negra de Julián Sánchez, protagonitzada per l’inspector David Ossa, part d’un terrible atemptat en uns grans magatzems (recorda Hipercor, però no té res a veure). La venjança d’un artificier a qui els seus companys van deixar caure voluntàriament en el foc serà terrible i el seu principal escenari és el 
subsòl barceloní.
La tristeza del samurai, de Víctor de l’Árbol, és un cas curiós. Es va publicar el 2011, amb bones crítiques però va passar amb més pena que glòria. Publicada a França, ha estat un rotund èxit al país veí, on ha obtingut el Premi Polar Europeu. Ara ha aparegut al nostre país en edició de butxaca. Abasta un període que va des dels primers anys quaranta a bé entrats els vuitanta. Els abusos dels polítics de la postguerra, de com es van situar després de la guerra i van prosperar durant la transició, arriben fins al present.
El gènere negre al bloc de la Biblioteca.
Biblioteca Joan Oliva i Milà
