Venècia, de la mà del comissari Brunetti

D’intuïció en intuïció, el comissari Brunetti ha anat protagonitzant fins ara més 21 novel·les de Donna Leon, des de la primera, Muerte en la Fenice editada el 1992, fins a l’última, La palabra se hizo carne, de començaments d’aquest any.

L’escriptora ens presenta a Guido Brunetti com un tipus afable, exquisit i culte, que llegeix a Herodot, Dante, Ovidi, Ciceró… i també Il Gazzetino. Descregut i lleugerament pessimista; honest i amant de la llei… Amb aquestes premisses vitals i aquest bagatge intel·lectual, s’enfronta al crim. Mai va armat. El que més li interessa és la investigació, en la que inverteix tots els recursos al seu abast, no sempre legals: Brunetti s’ha rendit a l’evidència que es viu a Itàlia… Entre la llei i la justícia, Brunetti opta per la justícia.

A més d’una proverbial galanteria amb les dones, Brunetti té el seu puntet masclista: mai cuina i poques vegades frega un plat. Però, sobretot, és un amant i fidel marit i un pare preocupat pels seus fills, que troba en la família al seu principal aliat. La seva esposa Paola, és la filla única dels comtes Donatella i Orazio Falier, molt rics, frívols i exquisits, que representen el punt de connexió de Brunetti amb la bona societat veneciana. De vegades, i molt a desgrat, Brunetti ha d’acceptar un ajut dels seus sogres… Paola té la pell clara i els cabells rogencs que es veuen en molts retrats de les venecianes del segle XVII, però no és una bellesa segons els cànons: té el nas una mica llarg i el mentó potser massa enèrgic. És professora de literatura anglesa a la Universitat Ca ‘Foscari. Devota lectora de Henry James, Melville i Dickens, té un pensament d’esquerra alimentat encara pels esdeveniments socials de 1968. La seva perspicàcia i sentit comú són de gran ajuda per a Brunetti en la resolució dels casos.

Els seus dos fills Raffi i Chiara, una declarada ecologista, que serien dos adolescents a l’ús si no tinguessin l’estranya costum de ser encantadors, a més rentar els plats després de sopar.

Amb la seva família, i sempre lleials a Brunetti, els policies Pucetti i Vianello, aquest últim convertit amb el pas del temps en un ecologista antisistema, són els seus col·laboradors preferits. A més, és clar, de la signorina Elettra Zorzi, secretària del vicequestore Patta, eficient, i vestida sempre a la moda, que presta a Brunetti una ajuda imprescindible en la resolució dels seus casos gràcies a les seves habilitats informàtiques i als seus nombrosos contactes, que li permeten saltar-se alegrement la infinitat de barreres burocràtiques de les empreses i organismes oficials italians.

L’únic que li crea problemes a l’hora de fer la seva feina és el seu superior, el vicequestore Giuseppe Patta, un perfecte inútil, buròcrata i servil amb el poder, que es penja les medalles alienes i es compra les camises a Londres. Té més de patètic que d’antipàtic, fins al punt de ser el tema preferit de la Questura perquè la seva dona va fugir amb un magnat del cinema porno… Però Brunetti sap com tractar al seu cap: tot depèn que Patta cregui que les idees parteixen d’ell.

Té altres companys que s’estima més evitar com el tinent Scarpa, una mala peça, i el policia Alvise, curt d’estatura i intel·ligència. La comissària Claudia Griffoni, traslladada a Venècia forçosament per investigar els negocis d’un polític, és la darrera incorporació.

I com a teló de fons de tots aquests personatges, tenim l’exquisida Venècia. La ciutat és gairebé un altre personatge per dret propi, amb la seva aparent placidesa de Sereníssima Repubblica, sota la qual batega l’enyorança per la ciutat d’altres temps, abans de l’allau de turistes, abans de la desaparició de les parades de fruita de carrer, abans de la contaminació irremeiable que consumeix la vida de la llacuna.

D’orígens incerts, sembla que Venècia va néixer a conseqüència del flux de refugiats que, abandonant la planura del Po empesos per la invasió per part dels longobards del nord d’Itàlia el 568, es va retirar cap a les illetes de la llacuna.

Construïda en aquest arxipèlag de 118 petites illes al costat del mar Adriàtic, Venècia és famosa al món pels seus, aproximadament, 150 canals. Les illes estan connectades per uns 400 ponts. Els seus canals composen un gran entramat a manera de carrers que parteixen del Gran Canal, gran avinguda per on discorren multitud de embarcacions, grans i petites, sent aquestes últimes les conegudes gòndoles. Té sis districtes Cannaregio, San Marco, Castello, Santa Croce, San Polo i Dorsoduro.

La Plaça de Sant Marc és el centre turístic de Venècia. Visitada anualment per milions de turistes, aplega els edificis més famosos de la ciutat, la Basílica de Sant Marc, el Palau Ducal, el Campanile i la Sansoviniana Llibreria Procuratie.

El Gran Canal, en venecià, Canalasso, és el principal canal de Venècia. Té una llargada d’uns 3800 metres i una amplada que varia des dels 30 metres als 70, amb una profunditat mitjana de 5 metres. La seva forma d’S invertida, divideix en dues parts la ciutad des del Ponte della Libertà fins al Bacino di San Marco, davant del Palau Ducal.

Tot i tenir aquesta gran longitud i de dividir completament la ciutat, el canal només compta amb quatre ponts: el Pont de Rialto, el més antic, el Pont de l’Acadèmia, entre Sant Vidal i la Carità, el Pont dels Descalços, al costat de l’estació de Santa Llúcia, i el Pont de la Constitució, el més modern, que comunica el Piazzale Roma amb la estació.

Brunetti viu a prop de Campo San Polo. Si mirem un mapa de la ciutat dels canals, veurem que San Polo és geogràficament el melic de Venècia. És el barri més petit de la ciutat dels canals, en què viuen molts venecians i en el qual es poden trobar molts bars, restaurants, botigues i comerços, i el famós mercat i pont de Rialto.

El seu domicili està situat en un últim pis d’un edifici de quatre altures al carrer Tiepolo. Es tracta d’un pis agradable de quatre habitacions, però amb un sol bany, amb una terrassa amb vistes sobre les teulades de la ciutat.

Com totes les cases venecianes, la del comissari es troba al final d’una llarga i estreta escala, que evita la famosa aqua alta que inunda les zones baixes de la ciutat. Habitatges i locals situats a nivell del carrer solen col·locar uns taulons de fusta o planxes metàl·liques que cobreixen les entrades quan sona la sirena que avisa de la pujada de les aigües. Per al turista aquestes marees són un enrenou, però per als venecians és quelcom normal: fan servir passarel·les de fusta i botes de goma per recórrer la ciutat.

Els Brunetti fan la compra diària al mercat de Rialto. Van d’hora, perquè aquesta part de Venècia és el centre comercial de la ciutat i lloc de pas gairebé inevitable per als milers de turistes que diàriament es dirigeixen cap a la Plaça de San Marc.

A les parades de peix, carn, fruites i verdures del mercat de Rialto van centenars de venecians amb els seus carrets de la compra. Aquests, a diferència dels habituals, calcen unes rodes més grans per salvar amb facilitat els esglaons dels petits ponts que salven els innombrables canals de la ciutat.

El comissari té l’oficina a la seu de la Questura, un edifici de quatre altures amb l’únic distintiu oficial de la bandera d’Itàlia i un parell de rètols, un d’ells amb les paraules Polizia di Stato sobre una porta verda. Està situada a la Fondamenta Sant Llorenç, davant del pont i la placeta del mateix nom.

En general, Brunetti va i ve caminant des de casa a la Questura. I si té pressa, pren el vaporetto a la parada de San Silvestro, a la qual s’accedeix a través d’un fosc i lleig túnel que surt a la petita plaça homònima.

Però, generalment, Brunetti, agafa el carreró de Borgoloco San Lorenzo, passa per sobre del pont Novo, segueix pel Campo Santa Maria Formosa i el pontet i carrer de Mondo Nuovo. Després, sol girar a la dreta per un laberint de petits carrers, fins a Rialto. En aquest trajecte a peu, a la tarda, Brunetti sol parar-se a comprar a les botigues dels carrers adjacents a Rialto, evitant les situades al costat del pont.

No seria estrany, doncs, trobar-lo a l’antiga Drogheria Mascari comprant aquest prosecco que sol prendre amb Paola, o la grappa que prenen tranquils després de dinar. O potser a la petita parada La Baita, on tenen tota mena de formatges i el millor parmesà.

No hem d’oblidar que a Paola li agrada cuinar. Dedica temps a comprar els millors ingredients i cuinar-los: des d’una lasanya a uns involtini amb pernil i cors de carxofa i un risotto amb gingebre, d’un peix espasa amb gambes i salsa de tomàquet a un estofat de xai a la polenta… I tot això regat amb un vi blanc pinot grigio. Per a postres, maduixots amb mascarpone.

Venècia té zones amb prou feines transitades pel turista de visita ràpida, llocs que Brunetti ens va descobrint al llarg de les seves investigacions.

És impensable una gran ciutat sense el seu hospital, i la capital del Vèneto té diversos, entre els quals destaca l’Ospedale Civile, probablement la institució sanitària amb la façana més espectacular del món, una meravella construïda amb panells de marbre al segle XV, en un lateral del Campo SS Giovanni e Paolo. A Brunetti li toca anar-hi amb relativa freqüència per visitar víctimes dels casos que investiga. També ha d’anar-hi sovint a l’illa de San Michele on els forenses practiquen les autòpsies. San Michele, anomenada L’illa dels morts, és el cementiri històric de Venècia. Aquí ha estat enterrat el pare del comissari.

Brunetti com ningú ens endinsa en la Venècia dels palaus decadents, les obres interminables i els lloguers impossibles. Ens descobreix racons ocults al turista: places, mercats, gelateries…

En aquest mapa que us podeu descarregar en gran format, podeu seguir els itineraris de les novel·les del comissari.