Microrelats guanyadors del Concurs NegrOliva 2016

Aquest dijous, a les 20 hores, es realitzarà a la biblioteca Joan Oliva i Milà el lliurament de premis als guanyadors del 4rt Concurs de Microrelats NegrOliva, en un acte obert a tothom, amb la presència de la música a càrrec de l’Escola Freqüències.

La biblioteca ha preparat un pica-pica, sucs i cava com a celebració dels 94 relats rebuts i dels 55 participants d’aquesta edició de 2016 per a tots els assistents a l’acte de lliurament de premis.

Els microrelats guanyadors del 4rt Concurs NegrOliva són:

Sant Esteve, Sant Nicolau de Sebastià Serra.
Punts de vista d’Antoni Alsina.
Millor que el cinema són altres passatemps d’Iris Borda García.

Publicació dels relats guanyadors del 4rt Concurs de microrelats NegrOliva:

PRIMER CLASSIFICAT: Sebastià Serra per Sant Esteve, Sant Nicolau.

La plata de canelons davalla damunt dels estalvis, sobre les estovalles de fil, amb el silenci reverend del taüt que s’amolla a la fossa. L’olor lletosa de la beixamel s’escampa per tots els racons del menjador, guarnit de grèvol i lluentons.

Els cossos es drecen, per torns, a les demandes obligades: Quants te’n poso? …Aquests torradets, o els més blancs? …En vols gaire, de beixamel?

Les respostes, mudes. Lleus assentiments acompanyats de gestos imprecisos. La remor fangosa dels coberts esventrant el farcit, que s’emboca amb avidesa. Les glopades de vi, espesses. La tosseta.

—Em recorden molt la iaia— diu la Rut, enrojolada i amb les galtes plenes.
Tots assenteixen, capcots, alleujats pel silenci que es trenca.
—Feia anys que no sortien tan bons.
—Joan, si vas a la cuina porta més pa… I treu la cassola del forn, si no, el rostit queda eixarreït.
Els plats tornen a ser plens. Sempre són plens.
Les barres mai no s’aturen. Pugen, baixen, pugen, baixen, pugen, baixen…
A les vores dels plats s’hi amunteguen els ossos rosegats i els pinyols de pruna. Les restes del festí.
L’avi, encara amb la cinta negra al braç, esbocina els torrons a cops de mà de morter i n’arrenglera els trossos a la safata.

Algú engega el televisor, arraconat entre el pessebre i el tió. A la pantalla, damunt l’escenari i custodiat per l’estol de muses modernistes, un cor de nens canta el Saint Nicolas de Britten.

Starving beggars howl their cry / snarl to see us spurring by (1)

Sobre la taula, precedit d’un cabdell de mirades fugisseres, hi apareix, gastat i esgrogueït, el pot de les neules.

Let us share this dish of meat / Come, my friends, sit down and eat! (2)

Amb molta cura, la llauna passa de mà en mà i cadascú en pren una.

See! Three boys spring back to life…(3)

Es tanca el cercle. El pot, ara buit, torna al mig de la taula. Silenci…

Alleluia! Alleluia!

Tot s’ha acabat. Els convidats venten el seu alleujament damunt el front perlejat de la Laia que, amb la mirada sobtadament perduda, sosté la neula més curta.
L’observen decebuts, fastiguejats. Tan menuda i esquifida! Ja és mala sort!

…who, slaughtered by the butcher’s knife (4)

Tenen tot un any per engreixar-la.

1 Mendicants mig morts de fam fan sentir els seus llargs udols;
2 Au, compartim el plat de carn, Au, amics, seiem tots junts!
3 Mireu! Tres nens tornats al món…
4 …que, degollats pel ganivet del carnisser.

Traducció: Salvador Oliva

SEGON CLASSIFICAT: Antoni Alsina per Punts de vista.

Jeroni: “Anava de patrulla amb el meu company quan vam rebre l’avís per ràdio: possible cas de violència domèstica. Estàvem molt a prop de l’adreça reportada, en el mateix carrer, així que vaig sortir del cotxe sense esperar que el meu company aparqués el vehicle. En arribar al portal vaig trucar un timbre qualsevol i al crit de “Policia!” vaig demanar que m’obrissin. Vaig pujar saltant de dos en dos els graons de l’escala fins arribar a la tercera planta. La porta del pis 3-1 estava oberta i com se sentien crits venir de dintre, vaig entrar. A la sala d’estar hi havia una dona d’uns quaranta anys, de peu sobre una cadira, cridant. Al terra hi havia un jove d’uns vint, ferit d’arma blanca, i abraonat sobre aquest un home d’uns cinquanta, armat amb un ganivet de cuina. Vaig cridar-li que llancés l’arma i s’apartés però com que anava a rematar-lo, vaig obrir foc amb la meva arma reglamentària.”

Jaume: “Aquell dia els veïns cridaven més que de costum. Alguna cosa greu passava i vaig dir-li a la meva dona que truqués a la policia mentre jo me n’hi anava. Vaig pujar al pis del damunt, el 3-1, que és de la meva propietat i els hi tinc llogat. Com que els crits continuaven vaig decidir fer servir la clau que tinc de reserva i que sempre porto a la butxaca. Vaig obrir la porta i vaig entrar. A la sala d’estar hi havia la Maria, de peu damunt una cadira, cridant. Armat amb un ganivet de cuina s’hi atansava el seu fill Guillem. Com que no m’havia vist entrar vaig creure que si l’agafava pel darrera potser tindria una oportunitat d’evitar la desgràcia que estava a punt de presenciar. Amb la lluita els dos vam caure i en Guillem es va ferir. Li vaig retirar el ganivet de la mà i aleshores vaig sentir el tret que em va ferir.”

Guillem: “Estava a la cuina preparant el sopar quan vaig sentir els crits de la mare que venien de la sala d’estar. Com que estava escoltant música amb els auriculars em va costar sentir-la. Hi vaig anar amb el ganivet de cuina que duia a la mà i quan anava a preguntar a la mare què coi li passava, en Jaume, el propietari que ens té el pis llogat i viu al pis de sota, va sortir no sé pas d’on i em va agafar pel darrera. Els dos vam caure rodolant al terra i em vaig ferir amb el ganivet. Quan en Jaume es va aixecar es va sentir un tret i tot seguit va entrar un policia amb un arma a la mà.”

Maria: “Estava a la sala d’estar a punt de parar taula per sopar quan de darrera el sofà en va sortir una rata grossa com un conill. La rata em va veure però en lloc de fugir se’m va quedar mirant i, arrufant el morro, va ensenyar-me les dents. D’una revolada vaig enfilar-me a la cadira més pròxima i vaig cridar per demanar l’ajuda del meu fill, que estava a la cuina preparant el sopar. No entenc perquè va trigar tant a venir, perquè la cuina està al costat mateix de la sala, i a el que vaig cridar em podien sentir fins els veïns de l’àtic. Quan en Guillem va arribar portava un ganivet de cuina a la mà. En apropar-se’m, en Jaume, el propietari que ens té llogat el pis i viu al pis de sota, va sortir no sé pas d’on i va atacar-lo pel darrera. Els dos van caure al terra i va el meu fill es va ferir amb el ganivet. Sort que de seguida va arribar un policia que li va disparar a aquest sonat d’en Jaume abans no fes més mal al pobre del meu fill!”

Jutge: “Mare de Déu! Sort que no ha mort ningú. I tot plegat per una rata!”

TERCER CLASSIFICAT: Iris Borda García per Millor que el cinema són altres passatemps.

El vent ha fet rodar el cap decapitat fins a dos metres més lluny del cos. I tu ho mires i no sents res. Tard o d’hora allò havia de passar. Tard o d’hora ton fill -el ninet estimat dels teus ulls- havia de fer allò. Ja fa temps que ho esperes, pacient, tot i que mai en dius res. Fa temps que veus que falten gallines al corral i que algú maltracta els porcs; fa temps que et vas adonar de la capseta sota el llit del teu fill tota plena fins a revessar d’ulls de gats. Et vas espantar, però no vas dir res. Vas comprar més gallines, vas curar als porcs i vas llençar la capseta a les escombreries. El pitjor, però, era la pudor. La pudor no la pots dissimular de cap manera.

Però ara què? Ara ha mort a algú de la família; l’ha decapitada i l’ha deixada al sol, en exposició. Has trucat al seu pare només sentir-ne l’olor, i tot i no haver-li explicat, li has suplicat entre plors i singlots de mudar-vos a la ciutat, que el noi necessita coses per distreure’s. Son pare t’ha dit que li donis les claus del cotxe que ell pot dir-li el millor local de putes de la carretera, allà es distreurà. Però no (penges, enfadada), és clar que no. El teu fillet estimat no anirà de putes mentre tu siguis viva. És l’únic bo que té viure tan lluny de tot, i cap fulana barata t’ho arravatarà. El teu nen és per tu. Mai s’ha acostat a cap dona, i mai s’hi ha d’acostar. Tu li dónes tot allò que li cal: li cuines, li rentes i te l’estimes amb bogeria. També li ets gelosa, i prou bé saps que a un home no li cal res més.

Així que entres a la cuina per bosses de plàstic per recollir tot allò abans no arribi el pare, tot i que segurament arribarà tan borratxo que ni ho veuria. Ai, pobre fill teu. No el jutges, de debò que no el jutges. Al cap i a la fi, quan es viu tan lluny de tot i no hi ha més passatemps que veure fugir la vida, en alguna cosa s’ha de distreure el jovent, oi?

I de moment només ha mort la gossa. Ja serà temps de preocupar-se quan mati algú. Algú humà.

Enhorabona als guanyadors i guanyadores!

Biblioteca Joan Oliva i Milà.