Mankell: se’n va un mestre del gènere negre

Wallander i jo no ens assemblem molt. Només tenim tres coses en comú: la mateixa edat, ens agrada l’òpera italiana i vam treballar molt. Henning Mankell

Es desconeix encara l’existència d’algun lector de gènere negre que no hagi compartit alguna de les seves sessions de lectura amb l’inspector de policia Kurt Wallander. L’escriptor suec ens deixa però amb un alter ego que es mantindrà en el temps per retrobar-se amb noves generacions, que l’ajudaran a resoldre els casos més enigmàtics que Henning Mankell va crear per fer-se conegut a tot el món i ser considerat com un dels narradors més llegits i celebrats d’Europa. Mankell va ser no només un gran autor de llibres policíacs, sinó que, a través dels seus relats, va traçar un retrat crític de la societat europea contemporània.

Les seves obres tracten temes com la integració dels immigrants, la violència de gènere o el profund malestar que s’amaga sota l’aparent perfecció dels estats nòrdics. Entre els casos més coneguts del comisari Wallander es troben Los perros de Riga, Asesinos sin rostro , El hombre inquieto, o La quinta mujer, que van significar un pas endavant en el gènere posant-lo a l’avanguarda dels millors. El darrer cas del comissari i amb el que va finalitzar la saga ha estat Huesos en el jardín, ja pendent i afectat en gran mesura per la seva malaltia.

Henning Mankell va ser també un important autor teatral i de llibres per a nens i el seu compromís social va ser molt més enllà de la literatura ja que va dirigir durant anys el Teatre Nacional de Maputo, Moçambic i el desenvolupament d’Àfrica va ser una de les seves grans obsessions. L’escriptor suec va publicar la seva primera novel·la El rompedor de rocas a l’any 1973. Quasi vint anys després, a principis dels noranta, va crear el personatge que li va fer obrir-se internacionalment i ser reconegut com el principal responsable de l’extenció del gènere negre al públic de masses de tot Europa. I ho va aconseguir a través d’un inspector de policia que connectava directament amb els clàssics del gènere, un inspector malcarat i un complet desastre per a qualsevol cosa que no fos la recerca, però al que el magnífic escriptor suec va regalar atributs propis com l’amor per l’òpera, una relació gairebé compulsiva amb el treball i un escenari tan bucòlic com inquietant, el municipi de Ystad, prop de Malmö.

La seva faceta d’escriptor va tenir altres registres, tot i que no tan coneguts, dirigida a un públic juvenil, i el va escriure una sèrie de relats protagonitzats per Joel Gustafsson amb el títol de Viaje al fin del mundo (1998). Un altre llibre dirigit a un públic més jove és El gato que le gustaba la lluvia, de l’any 1992. És tambe l’autor de l’assaig Moriré, però mi memoria sobrevirá (2003), es tracta d’una reflexió sobre l’impacte de la sida a l’Àfrica, així com d’una sèrie de llibres situats en aquest continent, com el que s’anomena Comedia infantil (1995), escrits des de la perspectiva d’un nen, amb una subtilesa i màgia desbordant malgrat el dur dels temes que tracta.

Henning Menkell a les biblioteques de la Diputació de Barcelona

Finalment, va ser reconegut amb diversos premis amb la seva novel·la La falsa pista (1995), va obtenir el premi britànic de novel·la negra Macallan Gold Dagger a l’any 2000. També al novembre de l’any 2006 va ser guardonat amb el Premi Pepe Carvalho, que reconeix a autors de prestigi en l’àmbit de la novel·la negra. Sense cap mena de dubte estem davant d’un dels millors exponents del gènere policíac que perdurarà en el temps, tot i que la seva llum s’apagués avui.

Biblioteca Joan Oliva i Milà.