La Crisàlide. La mort d’Ivan Ilitx, de Lev Tolstoi
L’AUTOR
Lev Tolstoi
Escriptor rus (1828-1910), provenia de família noble i va rebre una educació acurada. Va estudiar àrab i turc, i més tard va cursar estudis jurídics. Es va lliurar a una intensa vida social fins que va anar a viure al Caucas amb el seu germà Nikolai, on va escriure la seva primera novel·la: La infantesa (1852).
D’aquesta estada al Caucas, on va lluitar contra els nadius, i de la seva experiència a la guerra de Crimea, en va extreure el contacte directe amb els soldats russos i amb la realitat de la guerra, un fet que va analitzar i denunciar a Relats de Sebastopol (1855-1856), i que també apareix a Els cosacs (1863).
El 1855 va anar a Peterburg, on va entrar en contacte amb els cercles literaris. De fet aquesta etapa (1856-1862) la podríem definir com el període de recerca del propi camí, i en ella cal situar el seu interès pel destí dels camperols.
És durant aquesta època quan trobem el moment culminant del seu art, tot i que va pensar a deixar la literatura i es va instal·lar a Jasnaja Pol’ana per dedicar-se, precisament, a l’educació dels infants dels camperols. La pedagogia es va convertir en una preocupació fonamental en la seva vida i s’hi va dedicar (durant el 1849, 1859-62, i els anys setanta).
El 1862 es va casar amb Sofja Andrejevna Bers, i cinc anys després va començar la publicació de Guerra i pau. A aquesta la va seguir Anna Karenina (1874-77), una narració admirable per l’anàlisi psicològica dels personatges.
Però malgrat aquests èxits va intentar abandonar la literatura perquè li semblava una activitat inútil i es va dedicar al treball físic, es va fer vegetarià i cada vegada es va sentir més en contradicció amb la vida de la seva família. Aquest nou tombant es reflecteix en les obres del darrer període de la seva vida: La mort d’Ivan Ilitx (1886); Sonata a Kreutzer (1890); i El dimoni (1911). Es va tornar a interessar pel teatre, que havia abandonat de jove: El poder de les tenebres (1887) i Els fruits de l’educació (1891).
La seva ideologia va trobar seguidors a tot el país i a Europa, i aquesta fama va evitar la repressió contra la seva activitat social, cada vegada més gran. Tot i que l’atac global a la injustícia del sistema de vida a Rússia que trobem en la gran novel·la d’aquesta època, Resurrecció (1899), va ser la causa de la seva excomunió.
L’OBRA
La mort d’Ivan Ilitx
La història s’inicia just quan ens assabentem de la mort d’Ivan Ilitx, un prestigiós magistrat del Tribunal d’Apel·lació, i la informació que se’ns ofereix sobre aquest traspàs ens ubica perfectament en el temps en què té lloc: el 4 de febrer de 1882.
A partir d’aquí la novel·la breu La mort d’Ivan Ilitx avança fent un exercici de retrospecció mitjançant el qual se’ns explica la vida d’aquest personatge: els seus orígens com a estudiant, la carrera professional sempre ascendent, el casament i les contínues disputes amb la dona, els fills i la poca dedicació que té vers ells, el refugi en la feina i en les reunions d’amics… fins que tot d’una i de la forma més absurda o ridícula apareix la malaltia.
Ara bé, el que comença com una dolència passatgera s’agreuja a poc a poc i es converteix en l’espasa de Dàmocles per a Ivan Ilitx: ell és plenament conscient de la seva propera mort.
Però aquesta no se’ns presenta només en la seva relació amb el protagonista sinó que es mostra en totes, o moltes, de les seves variants possibles.
D’entrada, en el primer capítol, veiem perfectament la reacció que tenen els companys en conèixer que Ivan Ilitx ha mort: hi ha la tristesa pel traspàs d’una persona propera, però també el conhort de comprovar que això passa a altri; hi ha el pesar per la pèrdua del company, però també la il·lusió o l’esperança de sortir-ne professionalment beneficiat.
Per altra banda, mentre està malalt tothom obvia aquest destí a què es veu condemnat, ningú no en vol parlar, ningú no afronta els fets… fora del mugic Gueràssim, qui amb la seva senzillesa i humilitat li ho exposa com un pas més del simple fet de viure.
És també al llarg de l’evocació que se’ns fa de la seva vida, mentre Ivan Ilitx està malalt i recorda i evoca el passat, quan copsem la reacció de la família, sobretot de la dona, en no acceptar que ell estigui desmillorat i, el que potser el lector valorarà més execrable, en considerar que la malaltia és culpa d’ell mateix i que tot plegat només ho fa per molestar els altres.
La mort d’Ivan Ilitx és una novel·la breu que hom pot catalogar com una petita joia literària. Un relat impressionant i colpidor.
LA TERTÚLIA
Dimecres 8 de gener de 2014
El tema que es desenvolupa en aquesta novel·la breu de Lev Tolstoi potser no és el més agradable de tractar, però malgrat això aquesta primera lectura de l’any ha resultat grata per a la majoria de membres del Club de lectura La Crisàlide.
L’estil és àgil a pesar de les reflexions que hi apareixen i la lectura avança amb dinamisme malgrat que l’acció, des d’un plantejament físic o de mobilitat, és gairebé inexistent.
Amb tot, val a dir que la mort del protagonista és en realitat una excusa, un detonant per mostrar-nos molts altres temes. Per una banda tenim la superficialitat d’una societat encotillada per unes normes on el més important és aparentar i on els seus individus es mouen en base a la mentida o hipocresia. Per altra banda tenim la manca de valors familiars, conseqüència directa del punt anterior, i per tant la buidor emocional de les seves relacions.
També és important assenyalar la solitud dels personatges en general i del protagonista en concret, i la falta de lligams d’amistat. O bé podríem parlar de l’oposició que es crea entre el món urbà (reflectit en les capes altes de la societat i en l’alt funcionariat) i el món rural (que mostra com a màxim exponent el mugic Gueràssim).
De fet el mugic Gueràssim és l’únic personatge que aporta certa humanitat a la narració. Ell no s’amaga i accepta les coses com són: la mort com a conseqüència natural de la vida i el dolor com a part de la malaltia.
És l’únic que parla amb sinceritat a Ivan Ilitx, i la seva senzilla felicitat atorga pau al malalt, mentre que per contra Ivan Ilitx no suporta l’alegria de la resta de la família quan el van a veure, potser perquè en realitat és falsa i ell no suporta la mentida (tot i que també hi cau, en la mentida, quan rep visites i prova de dissimular la por i abatiment que pateix).
Efectivament, la mort és l’excusa de totes aquestes reflexions, però com no podia ser d’altra manera, també ens parla d’ella. De la mort i de la malaltia. De la seva no acceptació. Del patiment que provoca i del turment moral que desperta.
La mort d’Ivan Ilitx, de Lev Tolstoi, és una gran novel·la breu. Una història estructurada amb mestria com un rondo: comença i acaba amb la mort del protagonista.
Una història que paga la pena llegir i rellegir, primer per conèixer l’argument i després per gaudir dels matisos. Una història amb multitud de frases dignes de ser extretes i utilitzades com a citacions i amb un final que, malgrat conèixer-lo de bell antuvi, esdevé sublim. Una història, i potser aquest és un aspecte que cal remarcar a bastament, que és atemporal, rabiosament actual. En definitiva, una novel·la per recomanar.
ALTRES DADES
• Lev Tolstoi a la Viquipèdia
• La mort d’Ivan Ilitx a la Viquipedia
• Una ressenya sobre La mort d’Ivan Ilitx (blogs)
• La mort d’Ivan Ilitx al teatre (vídeo promocional)
• Edició il·lustrada de la novel·la (entrevista a l’il·lustrador)
Sílvia Romero i Olea
www.silviaromeroolea.es.tl
Club La Crisàlide
