La felicitat

L’acció de La felicitat té lloc a la Barcelona dels primers anys del segle XX. La ciutat està patint les obres d’obertura d’una gran avinguda que anirà des de l’Eixample fins al mar. Encara no té nom, per la qual cosa es coneix com la Gran Via A. Més endavant serà batejada com la Via Laietana.

Aquest és el teló de fons de la novel·la i el seu autor, en Lluís-Anton Baulenas, recrea amb preciosisme descriptiu aquest enrunament de cases i tallers, aquesta desaparició de dotzenes de carrers i places. Tot plegat en pro d’una modernitat que la classe dirigent defensava per tal de convertir Barcelona en el París de la Mediterrània.

Però damunt d’aquest escenari hi veurem passar un bon nombre de personatges que aniran consolidant una història concreta: la de la Nonnita Serrallac, la protagonista indiscutible. I aquests personatges quedaran arrenglerats en dos bàndols. Per una banda el que capitaneja la mateixa Nonnita Serrallac, i per altra banda el que gira entorn del Deogràcies-Miquel Gambús, més conegut com el Demi.

En el primer, i al bell centre, l’esmentada Nonnita, jove artista de circ que se’ns presenta com una dona forta, treballadora, que avança en línia recta i que veu el seu futur més emboirat que mai quan descobreix que està embarassada. El personatge més proper a la protagonista és el Tomàs Capdebrau, que l’ha acompanyada sempre, al llarg de tots els viatges del circ ambulant, i que a causa de la coça d’una mula, queda mig idiotitzat. El Tomàs atorga a la narració, al costat del seu lloro Trinitat, la part còmica i de vegades fins i tot esperpèntica de la història. L’altre personatge que sempre estarà al costat de la Nonnita és l’Eustaqui Guillaumet, un jove que arriba a Barcelona des del poble natal de Vila-Rodona amb la intenció d’obrir-se camí a la capital.

En el segon grup de personatges trobem, en el centre, el Demi, un home que sense despertar simpaties per part del lector, tampoc no provoca una clara antipatia. La seva manera de fer, entre fatxenda, despectiu amb els qui l’envolten i amb aires de superioritat, però alhora dèbil davant la mare i la prova que aquesta li reclama, el converteixen en un personatge proper de tan creïble. La mare del Demi, la mestressa Miquela, és un clar referent de dona forta i freda que neix al si d’una família amb unes determinades i peculiars característiques, i no només accepta el seu lloc al món com si d’un destí ineludible es tractés, sinó que arriba a sobreeixir a les pròpies expectatives familiars. I al costat de la Miquela trobem el Felip Dalmau, un home d’uns cinquanta anys, antic policia, que abandona la feina per posar-se al servei de la mestressa.

Però a la Nonnita Serrallac també l’acompanyaran, ben sovint, altres personatges peculiars que només ella és capaç de veure: els morts del seu antic barri, just aquest que l’especulació urbanística està enrunant.

Val a dir que, malgrat la història tràgica que s’hi explica, La felicitat és un bon exemple de com l’humor pot ajudar a plantejar situacions plenament dramàtiques, no abandonar en cap moment el posicionament crític, i alhora aconseguir entretenir al lector, que fins i tot, gràcies a aquest recurs, capta millor algunes de les idees que se li mostren.

En definitiva La felicitat és una novel·la que enfronta sentiments contradictoris. Amor i odi, venjança i esperança. I en tot moment ho fa mantenint la intriga narrativa i construint una història on tothom cerca, precisament, la felicitat.

Sílvia Romero.
Web.
Club La Crisàlide.