Relats guanyadors Concurs Microrelats NegrOliva

Aquesta nit a les 8 del vespre s’ha fet la trobada dels guanyadors dels Concursos de Microrelats NegrOliva i JoveOliva a la biblioteca Joan Oliva i Milà, en un acte de lliurament de premis obert a tothom.

Durant l’acte, els tres primers classificats de la categoria NegrOliva rebran els premis corresponents.

Joc de nens de Laia Olivé Ràfols
Veïns de Juanjo Milà
Feliç no Sant Jordi de Mònica López

Per fi ha arribat el moment conèixer els seus microrelats, i descobrir el motiu pel qual han estat escollits.

Publicació dels relats guanyadors del Concurs de microrelats NegrOliva.

PRIMER PREMI: Laia Olivé Ràfols, per Joc de nens.

Feia una xafogor horrorosa. L’agost s’havia enganxat un any més com un pop ofegador als carrers de Vilanova i era impossible no topar-se amb ningú per la Rambla que no dugués un ventall o un gelat del Llorens. Vorejàvem la Festa Major: tot eren vestits blancs, cerveses i braves a les terrasses dels bars i somriures de síndria. Exactament la millor època per patrullar per la nostra ciutat, mandrosa després de la migdiada. Però l’avorriment no se’ns va empassar aquella tarda; una macabra sorpresa ens esperava al bell mig de la plaça de la Vila.

Quan vaig arribar-hi ja era ple de policies que miraven de fer fora als curiosos que s’acostaven al lloc dels fets. Que estrany que se’m feia veure la Carpeta Moderna amb les taules fonent-se al sol i cap ànima… Fins i tot en Ventosa, guaitant l’espectacle des d’allà dalt, semblava fer mala cara.

Allà jeia, entre les rajoles blanques i negres ara tacades, aquell pobre home que ja no era home, sinó cos, un manyoc de pell i carn i americana destrossades i esquitxades de vermell. Aquell home que havia sigut alcalde i també un bon amic meu. Un company em va comunicar que el fatal esdeveniment havia tingut lloc a les dotze en punt, quan sonaven els dotze morterets.

—Ha caigut des del balcó de l’ajuntament, comissari —va informar-me—. No sabem si per accident o…

Les paraules següents se les va empassar l’aire. Alguna cosa em deia que allò no havia estat un incident, que hi havia algú més al darrere. Em vaig convèncer a mi mateix que trobaríem el motiu i el culpable, però de sobte una veu familiar de dona va cridar:

—Nens! Veniu, que és hora de berenar!

La realitat es va commoure amb un fort sotrac. L’alcalde es va aixecar com si res del terra, net de ferides. Alguns metres més enllà, al banc del costat de la biblioteca, vaig veure la meva mare amb tres entrepans a les mans. El meu company, el meu amic, m’observava ara amb la seva cara de nen d’escassos 10 anys. Ens vam somriure. El cas podia esperar.
 

Estava fins els collons del veí de dalt. Quan no era el gos, era el nen tocant la bateria, quan no era el nen, era ell cridant i exclamant els gols del Madrid. Així que vaig decidir gastar-li una broma.

Sabia que el meu veí sortia de casa cap a la feina a les set del matí, baixava amb l’ascensor cap al pàrking i no tornava fins a la nit.

Ho havia preparat tot amb antelació i, quan va arribar el dia, em vaig posar mans a l’obra amb la intenció de fer-li una broma, una mica de mal gust, diria. Una broma que tenia calculada i que controlava en tot moment. el que pretenia era que quedés en ridícul trucant a la policia. Ha,ha,ha, ja m’estava partint el pit.

Em vaig posar una camisa vella, l’havia tacat tota de sang falsa que havia comprat en una botiga de bromes i vaig esperar a que el meu veí truqués l’ascensor que tenia aturat jo al meu replà. Sabia que tenia cinc segons fins arribar al seu pis. Vaig seure al terra de l’ascensor i em vaig posar una pistola falsa a la boca.

Cinc, quatre, tres, dos, un i vam arribar al pis del meu veí.

Es va obrir la porta i vas sentir que deia:

– La mare que hem va par…., pataplom, i va caure a pes mort.

La broma em va sortir malament. Vaig obrir un ull i vaig veure al meu veí estirat al terra. Em vaig quedar com estava sense saber què fer. Fins i tot vaig pensar que el cabró del meu veí me l’estava tornant amb una broma encara millor, però no va ser així. Hi havia patit un atac de cor i ja no hi havia res a fer.

Què collons feia jo ara. Marxava d’allà ràpidament? Creia que seria la millor opció, però de seguida vaig començar a sentir moviments per l’escala per part d’altres veïns de pisos inferiors.

El cas és que vaig decidir agafar al meu veí i ficar-lo a l’ascensor i esperar que un altre s’ho trobés. L’operació de posar el cadàver a l’ascensor em va requerir uns minuts, l’aparell va quedar bloquejat i no em vaig adonar que per l’escala estava baixant la veïna de dalt.

Quin panorama! Un mort real a l’ascensor i un mort fals. El vaig deixar allà i em vaig dirigir ràpidament a casa meva. En menys de dos minuts la policia trucava a casa meva, no havia tingut temps ni de treure’m la camisa quan vaig obrir la porta vestit amb una indumentària no gaire oportuna.

– Bon dia senyors, desitgen alguna cosa?
 

Avui, en arribar a casa des de la comissaria, comprovaré la tendresa dels enamorats regalant-s’hi promeses i abraçades imprevistes al carrer. Probablement em couran en solitari els comentaris aliens del twitter, el facebook, tot i ser tòpics que mai suportaria rebre.

Però ja no hauré de córrer desesperada per a buscar l’etern regal que encaixi amb el seu refinat gust y complicat temperament. No faré veure fals entusiasme desembolicant un regal davant els seus ulls suspicaços que examinaven cada gest… Que analitzava totes les meves accions i paraules, mirant de trobar alguna errada dins les seves permanents sospites d’infidelitat, paranoic de les meves relacions rutinàries a la feina, amb els companys, amb amics i amigues.

Avui un Cupido estàtic de bronze m’ha alliberat, al parc. Els mossos d’Esquadra m’han fet una pila de preguntes, jo sempre he contestat el mateix… va passar quan estàvem feliços, rient mentre passejàvem, entre els arbres i la gespa, jugant a atrapar-nos i deixar-nos anar. La policia s’ho ha empassat tot, les meves llàgrimes d’alleujament i descans i la meva tremolor consternada han estat decisives per a convèncer-los.

Un àngel caigut, infantil, rodonet i dolç li ha clavat una fletxa ben encertada per l’esquena. Un accident: només em vaig defensar quan em va agafar violent del braç, una empenta per intentar que no anés a més com gairebé sempre, i ell, desafortunadament, va perdre l’equilibri. Ara entenc que és possible morir d’amor.
 
Enhorabona als guanyadors!

Biblioteca Joan Oliva i Milà.