Dins el darrer blau, Carme Riera

LA TERTÚLIA
Dimecres 4 d’abril

Comencem la sessió al voltant de la novel·la històrica “Dins el darrer blau”, de Carme Riera, amb la sensació que aquesta lectura ha topat amb unes certes dificultats per part dels nostres lectors i lectores: llarga, densa, les vacances de Setmana Santa i la preparació de les mones, d’una banda, no ens han ajudat, mentre que, de l’altra, el tipus de lletra molt petit i la falta de traducció al castellà també han dificultat i, de vegades, impossibilitat la lectura completa.

Tanmateix, comencem. En Ramon Also s’excusa de cara a la propera i última sessió, pel fet que anirà a emprendre una caminada que reprodueix el famós Viatge al Pirineu Català de dos escriptors consagrats, Cela i Espinàs. Comença el comentari, tot dient que l’autora ha tret, d’un fet verídic –la persecució dels jueus conversos, el segle XVII, a Mallorca- una novel·la “espessa”. Li ha agradat el tractament de la llengua, el parlar, ple d’expressions en mallorquí, i li ha fet gràcia constatar com la persecució descrita pot tenir algunes similituds amb el present. Descriu la novel·la com una obra en tres parts: la primera, la més feixuga; la segona, d’un to diferent, més amè; la tercera, la dels autos de fe, on ja estem plenament decidits a saber com acaben els protagonistes.

Teresa Rodríguez també remarca la repressió horrorosa de què són víctimes els protagonistes. Li ha agradat molt, així mateix, llegir en mallorquí.

Rosa Llop comenta que li va costar molt de llegir, sobre tot la primera part, on es presenta el fet històric, espurnejat de descripcions. Elogia el llenguatge, i la crítica al poder i als diners.

MªJosep Fonollosa, una amant de la novel·la històrica, troba que l’autora no ha seguit les regles del gènere. Marcada per una desorientació inicial, retreu a l’autora que fins a la pàg. 100 no ens presenti l’Inquisidor. Considera les anades i vingudes temporals com una manca de respecte envers els lectors i lectores. Certament, aquest gènere no acostuma a introduir aspectes de la literatura més experimental, però pensem que Carme Riera no ho fa pas per manca de respecte, sinó perquè forma part del seu estil.

En aquest sentit, Mary Carmen Paredes assenyala que ella va ser lectora i admiradora del primer recull de contes de Carme Riera, “Te deix, amor, la mar com a penyora”, que la van donar a conèixer, i on justament l’autora ja jugava amb l’experimentació literària. Li ha agradat aquesta novel·la coral, on destaca la figura extremament rigorosa de l’Inquisidor, i es pregunta per què els jueus sempre han de ser perseguits. També destaca el tractament del llenguatge, la parla mallorquina reproduïda com devia sonar a l’època en què se situa l’obra.

Patricia Lewis assegura, també, que l’obra li ha agradat molt, malgrat que certament el llenguatge utilitzat li ha estat un repte. Ha trobat molt encertada la crítica del fanatisme religiós. Troba que és una història molt ben narrada, des de la lluita del poder fins a l’evident anul·lació de les dones: des de Beatriu “La coixa”, una meuca molt humana, que comprèn la natura dels homes i també de les altres dones, fins a Maria, verge i casta, passant per Sara, la “boja”, que veu aparicions marianes. Sap reproduir bé els sentiments de la gent, i descriu impecablement l’espectacle dels autos de fe, les torxes humanes, que la gent anava a veure amb el berenar, sense ni un bri de compassió pels ajusticiats.

En Joaquim també se sorprèn que aquesta novel·la històrica sigui tan complicada, i la compara amb una obra de gruix considerable, “Los cipreses creen en Dios”, de Josep M. Gironella, que va llegir d’una tirada. Li agrada el llenguatge utilitzat, encara que troba a faltar un vocabulari especialitzat que n’aclarís els termes, així com un plànol que permetés de situar-nos en els escenaris descrits. La guia dels personatges, remarca, és incompleta. Malgrat tot, la conclusió que n’ha extret és que certament es planteja un paral·lelisme amb la situació actual i la persecució del procés català. El tema li recorda el de l’obra “El hombre que supo amar” (1976), sobre San Juan de la Cruz, on també es parla dels jueus conversos. Remarca que, de vegades, s’assoleix un nivell estilístic molt alt: quan compara uns peus amb “la meravella d’aquells dos glops de llet quallada”.

L’Ana Jiménez comenta que li ha costat molt d’entrar-hi, per la llengua i per l’estil, però que finalment li ha agradat llegir-la. Destaca, també, que la primera part fou la més difícil, i a partir d’aquí s’anà incrementant l’interès. Destaca algun personatge que no havíem esmentat, com en Joao Peres, que surt al principi i novament al final, de manera que és en acabar l’obra que podem tornar al principi i completar l’estructura circular.

L’Enriqueta Olivar s’excusa pel tipus de lletra, la Maria Jesús Alonso, per la manca de traducció i la falta de temps, l’Evelia Casado, també per la falta de temps. La Dolors Juan, que no ha pogut venir, ha comentat tanmateix que li ha semblat molt interessant.

Així doncs, tanquem aquesta sessió amb la sensació que malgrat que possiblement no era l’obra idònia per a unes vacances breus i atrafegades, la seva lectura no ens ha deixat indiferents. Esperem tenir més temps per a la pròxima i darrera del curs, “Estimades Zambrano”, de Mercè Foradada, ja que comptarem amb la presència de l’autora.

L’AUTORA
Carme Riera

Carme Riera i Guilera (Palma, Mallorca, 1948) és catedràtica de literatura espanyola i escriptora en llengua catalana. Es donà a conèixer l’any 1975 amb la publicació del llibre “Te deix, amor, la mar com a penyora”, considerat un best-seller de la literatura catalana. Va ser escollida membre de la Real Academia Española a l’abril de 2012.

A banda de la producció narrativa, la fecunda activitat literària de Carme Riera, en paral·lel a l’activitat docent i investigadora a la UAB, comprèn obres en gèneres tan diversos com l’assaig i la crítica literària. Riera va escriure remarcables estudis sobre els poetes de l’Escola de Barcelona Carlos Barral, Jaime Gil de Biedma i José Agustín Goytisolo, guions de ràdio i televisió, literatura infantil i juvenil i dietarisme.

També destaca com a traductora al castellà de les seves pròpies obres, tota una mostra d’autoexigència i de rigor literari, que li permet convertir-se, alhora, en lectora crítica de l’obra original, gràcies al distanciament del text de partida. “M’hauria agradat ser periodista” diu l’autora en una entrevista a La Vanguardia, diari en què s’incorpora com a articulista amb una periodicitat quinzenal a partir del 2 de febrer.

Primera etapa. El seu primer llibre de contes, “Te deix, amor, la mar com a penyora”, va tenir una gran repercussió, un gran èxit de públic. Riera aportava un estil nou i fresc i utilitzava la parla mallorquina col·loquial per a suggerir i crear una narrativa que posava sobre la taula temes que fins aleshores havien estat tabús, com l’amor entre les dones, i al mateix temps era força crítica amb la societat del moment. Amb el següent recull de contes, “Jo pos per testimoni les gavines”, un conjunt de narracions que segueixen els mateixos principis narratius de l’obra anterior, es tanca aquesta primera etapa de la producció literària de l’autora.

Segona etapa. L’estrena com a novel·lista amb la publicació l’any 1980 d’“Una primavera per a Domenico Guarini” obre la segona etapa de l’obra de Riera, que comprèn la producció literària de la dècada dels vuitanta. Aquesta primera novel·la no sols representa un canvi de gènere sinó també d’objectiu, el de formular un model de novel·la culta alternada amb elements col·loquials i el d’experimentar amb la simbiosi de registres i de gèneres (la narrativa policíaca i l’assaig, el llenguatge culte i el periodístic). Aquesta voluntat experimentadora i investigadora de l’autora, i una actitud de joc, amb una mirada sovint lúdica i irònica, són els eixos de les obres d’aquest període, com el recull de narracions “Epitelis tendríssims” i les novel·les “Qüestió d’amor propi” i “Joc de miralls”.

Tercera etapa. Amb les novel·les històriques “Dins el darrer blau” i “Cap al cel obert”, amb bona rebuda per la crítica, s’inicia la tercera etapa. Totes dues novel·les construeixen la doble identitat de jueus i mallorquins dels protagonistes, a partir de dues històries enllaçades: la primera, ambientada a la Mallorca de final del segle XVII, narra la persecució d’un grup de jueus condemnats a la crema pública a la foguera per la Inquisició; la segona té com a protagonistes els descendents dels jueus del segle XVII establerts a l’illa de Cuba en ple conflicte colonial. Amb aquestes dues ambicioses narracions, Riera va reconstruir amb tot detall i rigor els escenaris històrics d’aquell moment. L’escriptora va desplegar històries de ficció i va traçar amb molt de talent el caràcter i perfil dels diferents personatges. Ambdues obres tenen un gran valor literari i testimonien una excel·lent trajectòria literària, que es consolida definitivament en la segona meitat de la dècada dels noranta.

L’OBRA
Dins el darrer blau

“Dins el darrer blau” (1994) representa l’entrada de Riera dins el gènere històric. Per escriure aquesta obra l’autora passà cinc anys dedicats a l’estudi i documentació d’aquests fets. En aquesta novel·la, Riera assoleix el repte d’utilitzar el punt de vista del narrador omniscient que li permet crear un món objectivat i autònom, dins del qual es desenvolupa la vida dels personatges i s’escolta el seu discurs polifònic. “Dins el darrer blau” és una novel·la coral, no té doncs un protagonista únic perquè cada personatge ho és de la seva peripècia vital, del seu drama personal i intransferible. Cal destacar també la depuració de l’estil que, sense perdre espontaneïtat, ironia o efusió lirica, s’enriqueix amb un lèxic molt rigorós que intensifica l’efecte de veritat històrica.
Cal destacar també la depuració de l’estil que, sense perdre espontaneïtat, ironia o efusió lirica, s’enriqueix amb un lèxic molt rigorós que intensifica l’efecte de veritat històrica atès que no fa servir paraules datades més enllà del segle XVII. Tampoc els materials literaris incorporats en el text no procedeixen més que de llibres que hagin pogut llegir o escoltar els personatges de l’època.

Maria Rosa Nogué.
La Crisàlide.

Biblioteca Joan Oliva i Milà.