La caverna, José Saramago

LA TERTÚLIA
Dimecres 11 de gener

La primera sessió del nou any 2017 ens reuneix al voltant d’una novel·la de gran voltatge literari: La caverna, de José Saramago. A la sala blava del Club, on s’ha espatllat la calefacció, miro les lectores i em pregunto si hauran tingut temps de llegir una obra com aquesta enmig de les vacances de Nadal. Comencem la roda, i respiro tranquil·la: no només l’han llegida, les que han pogut, perquè tenim clubaires amb problemes de visió (l’Anna Mª Montané, que ens ve a veure encara que no pugui llegir, i l’Enriqueta Olivar, operada de fa poc), sinó que els ha agradat molt.

L’Ana Jiménez inicia el comentari, tot dient que li ha entusiasmat aquest llibre on hi ha de tot: simbolisme, tocs de ciència ficció, una història realista i unes observacions extraordinàries del narrador, encara que potser el millor de tot és l’estil narratiu, d’una gran personalitat.

La Rosa Raventós destaca la relació entre el pare, Cipriano Algor, i la filla, Marta Algor, on es mostra amb gran finor la complicitat, l’afecte i el respecte. Només el final l’ha trobat una mica complicat.

Mª Jesús Alonso explica que n’ha fet una lectura ràpida; al principi, les descripcions no l’han seduïda; sí, en canvi, que li ha agradat la capacitat d’anàlisi de la societat actual, i una sèrie de reflexions que no deixen indiferent. Hi ha un raonament continu en la prosa de Saramago; és una manera d’escriure molt intensa i reflexiva. També els diàlegs són originals, amb una puntuació específica (amb absència de puntuació, en realitat és un joc que es basa en les majúscules), i a ella li ha agradat especialment la presentació que fa dels personatges. Parla de la relació entre pare i filla, i entre sogre i gendre: es parlen de vostè, hi ha senyals d’una altra època.

A Marta Gómez, aquesta primera lectura de Saramago per part seva li ha agradat molt: l’ha trobat fascinant, captivador. Fins i tot hi ha trobat ecos del Quixot, en el personatge idealista, fora d’època, del protagonista, i de García Márquez. Hi veu un missatge inquietant, ja que la societat que descriu no és tan allunyada de la nostra: els treballadors són tractats com un número, el que deixa de ser útil és escombrat sense miraments. També comenta la fusió dels centres comercials i els parcs temàtics, així com la difusió de determinades consignes. En resum, l’ha trobat un narrador molt original. Com que ella ha fet ceràmica creativa, a més, s’ha vist ben reflectida en aquesta família de terrissaires que la modernitat aboca a l’abisme.

A la Mª José Fonollosa li ha agradat la manera de descriure, amb un vocabulari molt ric, degut també a la bona traducció de Pilar del Río, segona esposa de l’escriptor, que el va acompanyar fins a la mort. Es pregunta si el missatge de la història és massa pesimista, i creu que no, perquè realment estem vivint problemes similars als narrats. D’altra banda, li ha entusiasmat la fluidesa de l’estil i la forma. Creu que es podria fer una analogía amb la visió del futur de Georges Orwell a 1984.

Dolors Juan reconeix que ha passat un Nadal preciós gràcies, en part, a la lectura d’aquesta novel·la, que ha viscut com una descoberta fantàstica. Els diàlegs, la història del gos, la llibertat d’estil, li han agradat molt. També hi veu semblances amb García Márquez i fins i tot Camilo José Cela, dos autors també guardonats amb el premi Nobel, per exemple en la proliferació de noms i cognoms. Cita una frase de les moltes que ha subratllat: “Ni la juventud sabe lo que puede, ni la vejez puede lo que sabe”.

L’Evelia Casado, una gran lectora, no ha tingut temps aquesta vegada, però amb el que estem dient li han vingut ganes de conèixer aquest autor.

La Paquita Puig ens comenta que li ha agradat moltíssim: li sembla un autor sincer, fluid, que no s’ha d’esforçar perquè la prosa li surti amb aquesta naturalitat. Subratlla la bondat i la moralitat de l’autor. Destaca una frase: “El cervell està a la punta dels dits”.

La Rosa Llop ho ha trobat un relat fabulós, que li ha agradat molt. Tothom té pensaments, aquí; fins i tot el gos, l’Encontrado! Pel que fa a l’eliminació de guionets en els diàlegs, no li ha entusiasmat, potser perquè ha estat molts anys professora.

L’Anna Masferrer tampoc ha pogut fer la lectura, però sens dubte en gaudirà quan tingui temps.

La MªTeresa Ventosa diu que el llibre l’ha enganxada. Destaca les relacions entre pares i fills, la descripció del matrimoni de la filla, el moment en què es posen a fer les figuretes que han de substituir la vaixella que els rebutja el Centre Comercial, i també els comentaris savis, plens d’experiència, de Cipriano, aixi com la descripció de les relacions amb la vídua Isaura Estudiosa. Cita un comentari que fa Cipriano de Marcial, el gendre: “era de los desasosegados de nacimiento”.

Carme Lavall l’ha trobat un llibre molt filosòfic, d’algú que tal com pensa, escriu. En ocasions se li ha fet un text massa farragós, però valora la reflexió que fa sobre la societat que construïm.

Per a la Soledad Marsal, en resum, aquest llibre, que li ha agradat molt, és un cant a la llibertat.

I així ens acomiadem fins al febrer, tot esperant que al nostre Club de Lectura, a part de l’entusiasme, l’anàlisi i el sentit crític, també hi puguem trobar la calefacció!

L’AUTOR
José Saramago

José de Sousa Saramago (Azinhaga, Portugal, 1922- Lanzarote, 2010) fou un escriptor portuguès guardonat amb el Premi Nobel de Literatura l’any 1998. Va néixer a la població d’Azinhaga el 1922. El 1924, la seva família es va traslladar a Lisboa, on el seu pare va començar a treballar de policia. Als dotze anys, va iniciar els estudis a l’Escola Industrial de Lisboa, estudis que no va poder finalitzar en no poder seguir pagant la matrícula. Aquest fet provocà que el jove Saramago entrés a treballar en una ferreria mecànica, sense oblidar, però, la seva nova passió: la lectura. Va canviar de feina i entrà a formar part de l’administració de la Seguretat Social. Posteriorment, entrà a treballar en una companyia d’assegurances i simultaniejà les seves col·laboracions com a periodista al Diário de Notícias, un periòdic d’abast nacional, però del qual, per raons polítiques, ben aviat en fou expulsat. Crític literari de la revista Seara Nova, va formar part de la primera direcció de l’Associació Portuguesa d’Escriptors.

Membre del Partit Comunista Portuguès des del 1969, va patir persecució i censura durant els anys de la dictadura d’António de Oliveira Salazar. Posteriorment, va sumar-se a la Revolució dels Clavells, que va portar la democràcia a Portugal l’any 1974. Des del 1976, es dedicà exclusivament al seu treball literari. El 1998, es va casar amb la periodista i traductora espanyola Pilar del Río, qui va traduir les seves obres al castellà. Saramago acabà compartint la seva residència entre Lisboa i l’illa de Lanzarote (Illes Canàries), on morí el 18 de juny del 2010 als 87 anys.

L’OBRA
La caverna

Les seves obres destaquen per la denúncia dels mals de la societat actual, portant a l’extrem algun dels casos per analitzar què passaria i posar-ho en relleu. Sempre hi ha algun protagonista que s’oposa a deixar-se anar, és l’arquetip de l’heroi. Pel que fa a l’estil, usa frases llargues, amb un estil de puntuació propi. El 1944 inicià l’escriptura de la seva primera novel·la, Terra do pecado (Terra del pecat, 1947), que no va tenir gens d’èxit. La seva segona novel·la, Claraboia, no pogué ni tan sols publicar-la. Aquest fet provocà que abandonés la literatura durant vint anys.

“Senzillament no tenia res a dir i quan no es té res a dir el millor és callar.”

La seva primera gran novel·la fou Levantado do chão (1980), un retrat fresc i vívid de les condicions de vida dels treballadors de la població de Lavre, situada a la regió d’Alentejo. Amb aquest llibre, Saramago aconseguí trobar la seva veu pròpia, amb l’estil gairebé poètic que el caracteritza.

La novel·la O Evangelho Segundo Jesus Cristo (L’Evangeli segons Jesucrist, 1991) el catapulta a la fama a causa d’una polèmica sense precedents a Portugal (que es considera una república laica), quan el govern en veta la presentació al Premi Literari Europeu d’aquell any, al·legant que “ofèn els catòlics”. Com a acte de protesta, Saramago abandona Portugal i s’instal·la a l’illa de Lanzarote. El 1995, publica Ensaio sobre a cegueira (Assaig sobre la ceguesa) i el 1998 és guardonat amb el Premi Nobel de Literatura per una obra que amb paràboles sustentades per la seva imaginació, compassió i ironia, ens permet contínuament observar una nova realitat il·lusòria, esdevenint el primer autor en llengua portuguesa a rebre aquesta distinció.

Juntament amb les dues novel·les anteriors – Assaig sobre la ceguesa i Tots els noms– La Caverna forma un tríptic en què l’autor deixa escrita la seva visió del món actual, de la societat humana tal com la vivim. En definitiva: no canviarem de vida si no canviem la vida. Mitjançant un estil molt particular (absència de signes d’interrogació/exclamació, diàlegs diferenciats únicament per comes i majúscules inicials) Saramago transmet una “història social”. Mitjançant l’exemple d’una família tradicional -encapçalada per Cipriano Algor, terrissaire de 64 anys i vidu des de fa 3-, es mostra l’evolució d’una societat ja postindustrial en què els treballs artesanals tenen cada vegada un paper més insignificant i on un gran centre comercial (en aquest cas denominat: el centre), els alts tenen la capacitat de decidir sobre tot, concentra la gran majoria del capital. Així Cipriano i la seva família, que viuen en una zona rural, hauran d’enfrontar–adaptar-se a les noves necessitats de la societat.

Per entendre millor l’essència de l’obra és interessant la següent cita de l’autor:

“La caverna ha estat escrita perquè la gent surti de la caverna.“

Maria Rosa Nogué.
La Crisàlide.

Biblioteca Joan Oliva i Milà.