Maletes perdudes, Jordi Puntí

LA TERTÚLIA
Dimecres 14 de desembre

Avui comença el comentari la Dolors Juan, que ja havia llegit abans la novel·la. Diu que és un autor que li agrada molt, per la tremenda capacitat de fabulació; conta una història com aquesta, una mica rocambolesca, d’una manera molt fina, que mai no ens decep.

La Maricarmen Quintana hi està d’acord, encara que a ella el desenvolupament de la novel·la se li va fer una mica avorrit, per bé que la introducció li va agradar.

La Rosa Raventós diu que a ella li ha agradat molt aquesta descripció de la vida d’uns camioners, uns personatges que es passen la vida errant.

Per a l’Evelia Casado, ve a ser una faula: per exemple, troba inversemblant que el sr. Casellas, el patró dels tres camioners protagonistes (en Gabriel, en Bundó i en Petroli) mai no s’adoni que sistemàticament extravien les caixes de mercaderies. D’altra banda, parla d’en Gabriel com d’un home que, de fet, vol estar sol: són les dones, fortes i independents, les que se li apropen. D’altra banda, en aquesta novel·la cada personatge queda retratat per la seva peculiar manera de ser, des dels protagonistes fins als empleats de la neteja de l’aeroport. En Gabriel resulta ser un jugador, per exemple, i fins al final té el suport d’alguna dona fidel, en aquest cas la Giulia.

L’Enriqueta Olivar, amb restriccions de lectura per problemes de la vista, diu que el que ha llegit ho ha trobat original, sobretot la trama.

La Gemma Capdet explica que li ha agradat bastant, sobretot l’originalitat, i la manera com lliga una trama força inversemblant. En moltes ocasions, li ha fet esbossar un somriure. També elogia el to de conversa, i els interrogants que van sorgint a mida que s’avança en la lectura.

Carme Lavall parla de l’inici, amb els quatre fills d’en Gabriel que es diuen igual però en diferents idiomes; per a ella, en Gabriel no deixa de ser un caradura.

La Maria Teresa Ventosa creu que el nom de tots quatre lliga amb la professió del protagonista, ja que Sant Cristòfol és el patró dels automobilistes. També és el segon nom que va tenir en Gabriel, quan l’adoptà una família benestant que intentava fer-ne el substitut del fill mort, un intent fallit que el va treure per primer i únic cop de l’orfenat. A la Teresa se li ha fet una mica llarg, però l’ha trobat original, amb molts casos curiosos.

L’Ana Giménez diu que li va agradar l’argument, amb molts moments d’humor i de tendresa. L’ha trobat una història emotiva, centrada en la recerca del pare absent per part dels germans que ni tan sols sabien que ho eren.

Rosa Llop comenta que li ha agradat, i destaca també el paper de les quatre mares, les diferents dones d’en Gabriel; troba que el retrat de Mireille, la parisenca, és particularment viu: la noia vivia en una comuna i no va estar mai sola durant l’embaràs, ni en tenir el fill, ja que entre tots la van ajudar. És l’única que va visitar en Gabriel a Barcelona.

Mercè Porta lamenta ser la “veu discordant”, però diu que la novel·la no li ha entusiasmat; troba que la història és massa embolicada, amb un final fantasiós i inversemblant, i li sembla una història que de fet es nodreix de moltes petites històries, amb una tècnica dilatòria que pretén augmentar la intriga però no sempre ho aconsegueix. Malgrat això, reconeix que és un llibre ben escrit, sobretot la relació entre els camioners i el retrat social de la postguerra.

Maria Jesús Alonso reconeix que la novel·la té moments massa novel·lescos, però en canvi ella hi ha anat trobant molts bones estones de lectura: n’elogia l’estil, la imaginació de l’autor i també la mirada positiva sobre el voltant, l’humor en moltes circumstàncies. Troba original l’ús dels diferents idiomes, la mescla de veus, el joc entre present i passat, els sentiments dels protagonistes i les descripcions dels espais, tan visuals que sembla que els poguessis veure: el carrer de Sant Antoni li recorda un carrer de Burgos de la seva joventut; a les cases hi ha brasers, la gent duu guants, una pensió està plena d’animals dissecats. També li ha sorprès que l’evocació de l’orfenat de les monges sigui, malgrat tot, positiva, que en Gabriel i en Bundó l’acabin considerant la seva casa fins al punt de no voler viure massa lluny.

A la Marta Gómez li ha agradat molt, creu que és una novel·la on hi ha moltes coses a remarcar: la imaginació, els llocs i situacions tan ben retratats, l’ús del vocabulari, sempre adequat. Així mateix, li agrada el joc entre les veus narratives, en singular i en plural, creant un ritme molt atractiu.

La Maria José Fonollosa hi coincideix; per a ella ha estat una lectura fàcil, d’un llenguatge ric, amb uns personatges molt curiosos. En Bundó és el que més li ha agradat.

La Soledad Marsal diu que també li ha agradat. La Paquita Puig no l’ha pogut llegir, però promet que s’hi posarà així que pugui. També participen Carolina Orriols, que serà una nova participant de La Crisàlide i ha vingut a saludar-nos. Trobem a faltar la Joana Díaz, l’Anna Maria Montané, amb problemes de la vista, i l’Anna Masferrer. Des d’aquí vull felicitar-los el Nadal a totes i encoratjar-les a seguir llegint i participant amb l’entusiasme que les caracteritza, així com a la Teresa Forcadell, directora de la biblioteca, la Fanny Guinart, l’Esther Bruna i totes les bibliotecàries i bibliotecaris que fan que el Club La Crisàlide sigui possible.

L’AUTOR
Jordi Puntí

Jordi Puntí (1967), llicenciat en Filologia romànica, el 1998 va començar la seva carrera literària amb el llibre de relats Pell d’Armadillo, que va merèixer el Premi de la Crítica Serra d’Or i que seria traduït al castellà el 2001. Més endavant, el 2002 publicaria Animals tristos, finalista del Premi dels Llibreters i traduït al castellà el 2004. L’obra seria adaptada al cinema per Ventura Pons el 2006, amb el títol d’Animals Ferits. Com a traductor, ha treballat per a diverses editorials, traduint autors com Paul Auster, Daniel Pennac o Amélie Nothomb.

El 2010 publicà la seva primera novel·la, Maletes perdudes, llibre amb què s’endugué diversos premis, com el Crítica de la Narrativa Catalana, el Lletra d’Or o el Premi Llibreter de Narrativa, i que fou traduïda a setze llengües, convertint-se en una de les novel·les contemporànies en català més traduïdes. El 2011 va publicar Els Castellans, un recull d’articles apareguts anteriorment a la revista L’Avenç, els quals giren al voltant de la cohabitació entre comunitats en el seu Manlleu natal. El 2015 va marxar a viure un any als Estats Units per a preparar la seva propera novel·la, treballant a la New York Public Library i investigant la figura de Xavier Cugat, gràcies a una beca del Cullman Center.

Forma part del col·lectiu Germans Miranda i ha col·laborat en diversos mitjans de comunicació com L’Avenç, El Periódico o El País.

L’OBRA
Maletes perdudes

Explica Jordi Puntí que Maletes perdudes comença quan en Gabriel desapareix. Aquest home té quatre fills escampats per Europa (Barcelona, París, Londres i Frankfurt), que no es coneixen, i que es diuen tots igual: Cristòfol, Christof, Christophe i Christopher. Volia explicar com quatre germans, fills del mateix pare, però de mares diferents, nascuts a quatre països distints d’Europa, els feia feliços conèixer-se, perquè d’aquesta manera deixaven de ser fills únics. Jo ho sóc, fill únic, i em venia de gust explicar com t’ho fas quan no tens germans, com omples la teva vida interior. També volia explicar la història d’una persona des de punts de vista diversos, des de la mirada de tots els qui la coneixien. I això faig amb en Gabriel, el pare, un personatge que ha desaparegut i que els seus quatre fills volen trobar. Un home, a més, que no ha parat de moure’s perquè treballava de transportista amb un camió de mudances que recorria Europa. Un altre tema important de la novel·la és l’amistat del Gabriel amb en Bundó, dos homes que són gairebé germans, que han estat sempre junts.

Per mi, les protagonistes del llibre de debò són les dones del Gabriel, especialment la francesa, la Mireille. Els homes (en Gabriel, en Bundó, en Petroli…) són antiherois, encara que els fills sentin una fascinació heroica pel seu pare. Però és una novel·la d’antiherois, perquè tot allò que fan aquests homes ho fan pensant en si mateixos i no pas en els altres.

“La novel·la va començar a funcionar quan vaig idear una veu narrativa conjunta, múltiple, que era la suma de tots quatre germans. De desconcert, solament n’hi ha al principi; després, quan el lector entén el joc que li proposo deixa de ser estrany. Perquè, què mana en una novel·la, la forma o el contingut? Per mi, ni l’una cosa ni l’altra, millor dit, totes dues.”

Puntí abans de Maletes perdudes havia publicat amb molt bona acceptació de crítica i de públic dos llibres de contes: Pell d’armadillo (1998) i Animals tristos (2002). Aquest gust pel relat també es manté en la novel·la, que abasta infinitat d’històries molt variades: des de la història d’una noia que se’n va a avortar a Londres; la soledat d’un dels germans; com vivien els orfes a la casa de la Caritat de Barcelona i la llibertat que significava sortir-ne per anar a viure en una pensió… “És una novel·la que té instint fabulador. He volgut fer versemblant un món que, d’entrada, no ho semblava gens. I ho he fet amb l’estil. Això em recorda el cineasta Wes Anderson, per la manera com té d’explicar les històries; trobo que tinc una mirada similar a la seva.”

Jordi Puntí forma part d’una generació literària poc estudiada i poc divulgada, com a generació. D’escriptors formats i consolidats durant la primera dècada del segle XXI, i que voregen la quarantena. Comparteixen generació Jordi Puntí, Albert Sánchez Piñol, Vicenç Pagès Jordà, Empar Moliner, Francesc Serés, Toni Sala, Manuel Forcano, Lolita Bosch, Màrius Serra, Manuel Baixauli… Comenta Puntí: “Som els primers que hem crescut amb el català com a llengua normalitzada. Això significa que tenim una relació amb la llengua diferent de la que tenen els escriptors anteriors a nosaltres. En la nostra generació hi ha uns quants narradors que escriuen molt bé, no solament per les històries que conten sinó també per la llengua que fan servir.”