La casa cantonera, Sílvia Alcántara

LA TERTÚLIA
Dimecres 9 de novembre

Comencem la sessió tot excusant l’absència d’Anna Mª Montané, clubaire fidel, per problemes de visió, i de la Soledad Marsal. Les primeres opinions són molt favorables sobre la segona novel·la de l’autora famosa per Olor de colònia. Carme Lavall diu que la va llegir en un viatge a Barcelona d’anada i de tornada, la mida justa, i que li va fer molt bona impressió, tant els personatges, com l’argument, com l’estil, de frases curtes. Una de les idees que domina la novel·la, i que ens cita tot seguit, és aquesta: “Dels pecats dels pares els fills en van geperuts”.

Ana Jiménez hi coincideix: li ha agradat molt el retrat dels personatges, d’aquesta família on no hi ha cap mena d’afecte, sinó molta rancúnia, i on tot s’articula al voltant de la Vicenta, la mare, que escampa el seu domini al voltant del Ramon, el marit, la Irene, la filla gran, i la Marina, la filla petita. Potser per contrast, ella s’enamora d’algú dominant, en Gregori. Els únics personatges que es comporten com a bones persones són en Ramon, que s’acaba suïcidant, i la Roseta, que no és de la família.

Trenquem els elogis a la novel·la amb l’opinió de l’Enriqueta Olivar, diu que l’ha trobada fluixeta i que no la recomanaria. Així com Olor de colònia, raona, tenia una trama vibrant, en un espai ben marcat com la colònia tèxtil, en aquesta novel·la l’autora sembla jugar amb l’ambigüitat, tant de l’estil com de les localitzacions. L’autora assegura que ha volgut parlar sobre la gelosia, i la nostra lectora troba que la gelosia entre les germanes és una conseqüència lógica de l’actitud de la mare, i aquest és l’eix de l’obra.

Rosa Raventós diu que, tanmateix, a ella li ha agradat, i que el problema entre les germanes és que no hi va haver gens de caliu. Troba que la novel·la respon més a la dita “quan una cosa comença malament, també hi acaba”.

Dolors Juan coincideix amb l’opinió més negativa. Malgrat que la novel·la té un inici original, troba que després la sorpresa s’esvaeix, i que hi ha un excés d’esdeveniments en una obra tan curta. També veu una forma mig caòtica de presentar-ho, un seguit de desgràcies i desavinences que es justifiquen per la casualitat. En resum, seria un llibre que conté totes les eines per ser interessant, però no ho aconsegueix.

Paquita Puig comparteix el seu parer: massa drama, diu, encara que li han agradat alguns detalls realistes que evoquen l’ambient de l’època: les cadires de boga espellifades, un test dentat…

La Maria Teresa Ventosa remarca que li ha agradat molt el principi, així com la descripció del poble. També l’ambient de la casa on acaba de morir la Vicenta el veu molt ben reflectit: l’olor, la foscor. Pel que fa al diàleg, en canvi, de vegades se li ha fet perdedor.

Mari Carmen Quintana troba que el llenguatge és arcaïtzant, de vegades, i que el veritable fil de la novel·la, com s’ha dit, no és la gelosia, sinó la mare manipuladora. D’aquí vénen els problemes entre les germanes (en realitat, germanastres). La novel·la és un teixit de records i rancúnies que giren al voltant d’allò secret, d’allò tancat.

Evelia Casado diu que troba una mica decepcionant la vida dels personatges. Va estar a punt de deixar la lectura, però va fer un esforç i la va seguir: volia seguir el fil de la trama, veure què passava al final. Analitza tot el que passa com el resultat d’una família molt separada, ja que els pares fomenten les diferències entre les filles. També troba una mica inversemblant tot el que passa en el cobert, un espai recurrent.

Rosa Llop coincideix a dir que no li ha agradat gaire, ja que és una narració molt embolicada, on el tema de la gelosia no deixa de ser una conseqüència lògica de les vivències de les dues germanes.

Maria José Fonollosa té la sensació d’haver llegit un drama rural, propi de la tradició de la literatura catalana. Se li ha fet fàcil de llegir, ja que totes les peripècies es van revelant a poc a poc. Veu molt important el paper de la Roseta, l’única que els ajuda desinteressadament, mentre que en canvi en Gregori només sedueix la Irene per fer-li mal a la mare. Remarca la intriga al voltant de la carta que en Gregori li escriu a la Vicenta, la mare.

Anna Masferrer també ha quedat sorpresa pel personatge de la Roseta, una veïna “digna d’estudi”: extraordinària, discreta, que no tan sols ho tapa tot, sinó que cuida la vella i també es preocupa per les filles. Llança la idea que potser ho fa perquè no pot tenir fills, “és eixorca”.

Mercè Porta també remarca el personatge de la Roseta, i coincideix amb les critiques. Creu que la novel·la s’excedeix amb la trama de les relacions, i que no hi ha una autèntica evolució dels personatges: tal com comença, acaba. Tant la Irene com la Marina segueixen atrapades en el seu món. Coincideix a dir que el tema de la gelosia no és el central, tal com volia l’autora, ja que queda desdibuixat per les vivències de tots plegats.

Gemma Capdet explica que ja l’havia llegida, però que n’ha fet una segona lectura ràpida per confirmar la impressió inicial: desestructurada, on tant a la Marina com a la Irene els falta algun sentiment. Elogia, però, l’inici, la primera frase, que a algunes lectores també els havia recordat la Crónica de una muerte anunciada de Gabriel García Márquez.

Remarquem que valdrà la pena de llegir la darrera novel·la de Sílvia Alcántara, Els dies sense glòria, i concloem la tertúlia amb un debat tan animat sobre els pros i contres de la novel·la que fins i tot ens vénen a demanar que abaixem una mica el to de veu…Som massa apassionades!

L’AUTORA
Sílvia Alcàntara

Sílvia Alcàntara i Ribolleda neix a Puig-reig (Berguedà) l’any 1944, i als sis mesos d’edat la seva família es trasllada a la Colònia Vidal, una colònia tèxtil situada al marge del Llobregat. Als catorze anys es posa a treballar a la fàbrica, i més tard inicia els estudis de comerç, que li permeten trobar una feina d’administrativa i traslladar-se a Terrassa. Sempre conscient de la seva manca de formació lingüística en català, a l’inici de la democràcia pren la determinació d’estudiar-lo i s’inscriu als cursos de Normalització Lingüística. Al mateix temps que aprèn la seva llengua, s’interessa per l’escriptura i comença a compondre narracions, algunes d’elles premiades en diversos certàmens locals. Aquests petits èxits l’esperonen a escriure més, i tan bon punt a principis de la dècada de 1990 es crea l’Aula de Lletres s’hi matricula i, durant tres anys, perfila les tècniques d’escriptura. En acabat entra a treballar a la mateixa escola, on realitza tasques administratives. Després, l’escola es trasllada a l’Ateneu Barcelonès.

Tot i el desengany de les dues primeres novel·les, que resten inèdites, Sílvia Alcàntara aconsegueix publicar, a Edicions de 1984, la novel·la Olor de Colònia (2009). El relat, que reconstrueix la vida d’una colònia tèxtil catalana pels volts de 1950, produeix un gran impacte en el panorama català per la seva maduresa i qualitat literàries. Amb aquesta novel·la, que esdevé un èxit de vendes, Sílvia Alcàntara rep els premis Qwerty Btv (2009), Regió7 de Cultura (2009), Joaquim Amat-Piniella (2010) i és finalista del premi Llibreter (2009).

El 2012 Olor de colònia és adaptada per a la televisió, en format de minisèrie, dirigida per Lluís Maria Güell. L’any 2011 publica, a Edicions de 1984, la seva segona novel·la, La casa cantonera, en què explora el tema de la gelosia fraternal i de parella i els secrets d’una família en un poble miner inconcret del Beguedà, la comarca on va néixer. El 2016 apareix la seva tercera novel·la, Els dies sense glòria, en què l’autora narra els orígens i la vida de la Glòria, des de la dècada de 1930 fins al 2003, i que representa una generació a la qual el progrés ha anat cremant la terra a cada passa empenyent-la del camp a la ciutat, del poble al bloc de pisos. Una generació que es va veure tenallada per les necessitats dels pares i després per les dels fills.

Després d’iniciar-se en el món literari català amb un debut tan exitós, Sílvia Alcàntara compagina l’ensenyament de tècniques d’escriptura a l’Ateneu Terrassenc amb la preparació de noves ficcions. També és presidenta de l’associació cultural terrassenca “Un munt de mots”.

L’OBRA
La casa cantonera

Dues germanes es retroben per repartir-se les poques coses que en morir els ha deixat la mare. Feia més de vint anys que no es veien. Una veïna de tota la vida les acompanya per les resclosides estances de la casa i els petits objectes els desperten els records.

El vincle de la vida passada s’imposa com un malson al seu desig de fugir, de tornar al món quotidià conegut i controlat. Retingudes per preguntes que mai no s’han respost, queden atrapades en una teranyina asfixiant. L’empremta de la mare ressorgeix i il·lumina els racons foscos de les seves vides.

Sílvia Alcàntara basteix una novel·la com una torrentada on els sentiments tèrbols i els desitjos profunds es mostren sense traves i on la serenitat només arriba amb l’acceptació dels sentiments oposats de l’ànima.

Josep Cots, el seu editor, defineix l’autora com “una escriptora potent amb una gran capacitat de fabulació i domini del llenguatge”. “Cada llibre és com ha de ser –matisa Alcàntara–; jo pensava que seria més llarg tenint en compte tot el que volia explicar, però vaig optar per un estil concís, frases curtes, triar els adjectius de manera que t’estalvien una pàgina… i ha quedat més curt del previst”. A banda de deixar-se arrossegar per la necessitat que pot provocar escriure una novel·la (“quan escric sóc tot cor, tripes: m’hi aboco sencera”), hi ha una cosa que Alcàntara té clar: “Sempre em pregunto què vull explicar abans de començar i, en aquest cas, volia parlar de la gelosia, un sentiment que tots hem patit però mai confessem; gelosia de parella, però també entre germans,amics,veïns…”La gelosia, per tant, és l’energia sentimental que posa en marxa el motor d’una novel·la en què l’autora “té l’habilitat de mostrar el desenllaç de bon començament i després va desfilant com s’ha arribat fins a aquell punt”.

Maria Rosa Nogué.
La Crisàlide.

Biblioteca Joan Oliva i Milà.