La sonrisa etrusca, José Luis Sampedro

LA TERTÚLIA
Dimecres 13 d’abril

Iniciem el comentari d’aquesta famosa novel·la de Sampedro amb la pregunta inevitable: Algú ja l’havia llegida? Respon la Mª Jesús Alonso, que sí que ho havia fet, però que ha fruït amb la relectura d’aquest autor que, ens explica, li agrada perquè és un home de valors, ple d’autenticitat. Així mateix, Salvatore Roncone, “Bruno”, el protagonista de la novel·la, és un home que menysprea la hipocresia i la mentida. Representa el contrast entre el món rural i el món modern, i té la filosofía que cal aprofitar el temps al màxim. Per això li atreu tant l’escultura dels amants que somriuen a sobre del sarcòfag etrusc, el somriure que venç a la mort i que és un dels leit motif de la novel·la. Un llibre que ens fa gaudir dels diferents paisatges, sabors i colors, i que malgrat tenir una part central una mica monòtona, agrada pel seu estil, ple de metàfores i de llenguatge poètic.

A Mª Carmen Quintana també li ha agradat molt aquest llibre tendre, emotiu, que planteja la trobada entre dos móns diferents: el del vell, home de camp, i el del fill, home de ciutat, a Milà. El vell partisà descobreix tot d’una que té un nét, en Brunettino (13 mesos), i aquesta vida incipient il·lumina la seva, ara que està greument malalt. Finalment, el seu somriure serà com el dels etruscos, a la llum del petit Bruno, que per primer cop li diu avi (“nonno”).

Rosa Raventós destaca aquesta estructura circular, perfecta, entre el somriure etrusc del principi i del final. Li ha agradat tot el que explica la novel·la, especialmente el sentiment de l’avi i la intuïció del nét, que amb el seu afecte pacifica el “guerrer”.

Dolors Juan troba que és una novel·la conmovedora, però no és la que li agrada més d’aquest autor. Per exemple, el final, massa previsible, no li ha resultat versemblant, i encara que la relació de l’avi amb el nét és entranyable, els diferents passatges són massa repetitius, i la descripció dels caràcters és massa previsible, sobretot els de la jove, Andrea, i del fill, Renato, així com la d’Hortensia i de Tommaso.

Tampoc a Mercè Porta no li ha agradat; troba que és un personatge massa sensible, poc versemblant.

Marta Gómez, en canvi, opina que és un llibre tendre, ple de sensibilitat, sobretot pel que fa a la descripció de la malaltia terminal de Bruno, i del contast entre la seva rudesa i la tendresa que desenvolupa envers el seu nét. L’avi, que no ha fet cap esforç per entendre els seus fills, descobreix un sentiment extraordinari envers el nét, al final de la seva vida. Fins i tot descobreix que pot “arribar” a ser dona, i ho atribueix a la malaltia, que l’estova, i a les hormones que pren, que li fan créixer els pits. La novel·la analitza l’amor en les seves diferents possibilitats: pare/fill, home/dona, avi/nét, l’amor entre camarades. També explora l’odi entre vells contendents, com el propi Roncone amb el feixista Cantanotte. És una novel·la, també, de dualitats: camp/ciutat, vellesa/infantesa, naixement/mort, rigor pediàtric/flexibilitat vital. Hi ha escenes de poesia en prosa, com l’abraçada entre pare i fill: “En un súbito impulso se abrazaron. Se sintieron latir”. Malgrat que hi hagi repeticions, serveixen per mostrar els canvis.

A Josefa Fonollosa la novel·la li ha agradat molt. Dóna una lliçó, ens diu: que no pots menysprear el lloc on vas. Troba molt emotiu el descobriment de Bruno que els homes poden sentir també la tendresa, i que no cal ser culte per emocionar-se davant de l’obra d’art: així, el protagonista aprecia els amants etruscos (i la Pietà Rondalini de Miquel Àngel) sense condicionaments, més enllà d’haver estat, ell mateix, escultor espontani de talles en fusta. Irònicament, a ell l’avisen del Departament d’Etnologia de la Universitat perquè els conti les rondalles de la seva terra (encara que se les inventi), fet que deixa sorpresa la seva nora, professora.

Evelia Casado recorda haver llegit aquest llibre anys enrere, amb un grup de joves que es van desplaçar a la Roccasera espanyola (Medinaceli, a Soria), poble amb el qual trobaven paral·lelismes: la gent gran, les critiques que fan al tipus de la jove (massa prima). Bruno Roncone és conseqüent amb si mateix: l’arrenquen del seu poble i el duen a Milà, que n’és l’antítesi. No pot veure la seva jove, Andrea, ni la senyora de la neteja, Annunziata, però en canvi sí que li agrada la seva neboda, Simonetta, una noia simpàtica, així com la senyora Maddalena, que té una tenda de productes del Sud. El vell s’adapta a la seva nova vida, però no deixa de petja alguns símbols que li pertanyen, com la manta, que té la seva olor i l’ha acompanyat en les hores més difícils. També trobem el rebuig al comportament del metge, tan artificial, que sobtadament canvia quan ell mateix és víctima del càncer. Pel que fa al seu amor per Hortènsia, és un amor madur, gairebé maternal, ple de companyia i de sentiment; ben diferent al que sentí per Dunka, quan era un jove fort i apassionat. I, en principi i final, l’amor pel nét, per qui es casa amb Hortensia, per qui voldria viure almenys fins a l’estiu. Un desig que no li és concedit.

Anna Mª Montané l’ha trobat un llibre complicat, que voldrà tornar a llegir amb calma. Un nus repetitiu, però una forma d’escriure que li ha agradat, poètica, amb expressions metafòriques; una literatura molt humana, plena de sentiments i d’emocions; un cant al vitalisme.

En Manuel Solé l’ha trobat una lectura agradable, que ha llegit com un conte: una història inversemblant, però plena de missatges, entre les quals destaca l’amor per la terra, per les dones i pel bon viure d’aquest home humà senzill i primari. En definitiva, un conte que ens explica els valors de la vida.

A la Mª Teresa Ventosa li ha agradat el contrast d’aquest personatge rude que se sorprèn amb el nét, encara que troba exagerat que cada nit vagi a veure’l a l’habitació.

La Soledad Marsal comprèn el seu canvi, i en destaca la lliçó d’optimisme, de fe en l’amor, d’empenta per tirar endavant.

Finalment, Gemma Capdet, en el tristíssim tràngol de perdre la seva filla Mar Sivill, ens envia una carta on destaca la capacitat de fer-la somriure que té aquesta novel·la: “Crec que m’he passat tota la lectura amb el somriure a la cara”. I ens acomiadem fins a la pròxima sessió, que serà la darrera d’aquest curs, on comptarem amb la presència de Sílvia Romero.

L’AUTOR
José Luis Sampedro

José Luis Sampedro Sáez (Barcelona , 1 de febrer de 1917 – Madrid , 8 d’abril de 2013) va ser un escriptor , humanista i economista espanyol que va advocar per una economia «més humana, més solidària, capaç de contribuir a desenvolupar la dignitat dels pobles ». El 2010 el Consell de Ministres li va atorgar l’Ordre de les Arts i les Lletres d’Espanya per «la seva excel·lent trajectòria literària i pel seu pensament compromès amb els problemes del seu temps». El 2011 se li va concedir el Premi Nacional de les Lletres Espanyoles. En paral·lel a la seva activitat professional com a economista , publica diverses novel·les i després de la seva jubilació continua dedicat a escriure, aconseguint grans èxits amb obres com Octubre, octubre, La sonrisa etrusca o La vella sirena. Els seus èxits literaris coincideixen amb la tràgica notícia de la mort de la seva esposa, Isabel Pellicer, el 1986. El 1990 va ser nomenat membre de la Reial Acadèmia Espanyola, on el seu heterodox discurs d’ingrés, des de la frontera, té molt a veure amb el tema de la seva obra La vella sirena, publicada aquest mateix any, considerada un cant a la vida , a l’amor i a la tolerància. Es casa a Alhama d’Aragó, el 2003 , amb l’escriptora, poetessa i traductora Olga Lucas. Des de feia temps passava part de l’any a Tenerife , una terra els símbols de la qual, el drago i el Teide , li van servir per compondre La senda del drago. Va reivindicar el paper de l’humanisme crític sobre la decadència moral i social d’Occident, criticant el neoliberalisme i les brutalitats del capitalisme. En referència a això, va posar el seu gra de sorra a les protestes a Espanya de maig de 2011 escrivint el pròleg a l’edició espanyola del llibre Indigneu-vos!, de Stéphane Hessel. Va morir el 8 d’abril de 2013, a Madrid, als 96 anys d’edat.

L’OBRA
La sonrisa etrusca

Salvatore Roncone -àlies Bruno- home procedent de Roccasera, al sud d’Itàlia, és portat a Milà pel seu fill Renato per ser tractat d’un càncer i passar-hi els seus últims dies. En el camí, visiten un museu i l’home descobreix un somriure indescriptible en una escultura etrusca, una parella que somriu a dalt d’un sepulcre. S’hi identifica. Quan arriba a Milà, es desperta en ell una tendresa meravellosa cap al seu petit nét, casualment anomenat Bruno. La trobada representa el xoc de dos móns: el del matrimoni urbà format pel seu fill i l’Andrea, amb el seu petit, enfront del seu món camperol. Salvatore sent que ha de salvar el nen del que representa el món modern i actua com si encara estigués en una guerra de les que ha viscut, en la qual la seva meta és portar el seu nét a Roccasera perquè creixi en el seu món. A l’entremig, apareix en la seva vida Hortensia, qui serà la seva última dona i amb la qual descobrirà la part més bonica de l’amor i l’afecte que mai ha gaudit. Tot el que hi ha a Milà li sembla malament i no és capaç d’acostumar-se a un canvi tan radical, però el seu nét i Hortensia donen sentit a la seva vida en aquesta ciutat que odia. Bruno comparteix les seves històries amb un grup d’etnòlegs, surt per veure a Hortensia, té cura del petit. La seva nova manera de ser i de veure el món, produïda pel profundíssim afecte que desperta en ell Brunettino, li fa sentir-se al clímax de la seva vida, així com els seus desitjos de portar el nen a Roccasera i donar-li la vida que no pot tenir a la ciutat. Al final de la trama Bruno decideix casar-se amb Hortensia, la dona que l’acull i l’acompanya en les seves bogeries. Però la Rusca, nom que posa Bruno a la malaltia que l’està matant, se li avança. Una nit, cuidant del seu petit nét, li clava la seva última mossegada. Després del dolor, un somriure s’esbossa en els seus llavis: un somriure etrusc.