L’acerb camí de la lluna, Núria Ferré

LA TERTÚLIA
Dimecres 10 de febrer

En la sessió d’avui tenim una important novetat: la presència de l’autora, Núria Ferré, que ha obsequiat la Biblioteca Joan Oliva amb un lot d’exemplars del seu llibre, publicat per El Cep i la Nansa, gest que ha motivat també la presència i la salutació de la directora de la Biblioteca, Teresa Forcadell.

Tot convida a fer una sessió diferent, més càlida i singular, així que jo també, com a conductora, he portat uns bombonets i ens els cruspim mentre anem comentant la novel·la i li fem preguntes a la Núria, una escriptora que es defineix com a novella, encara que vagi néixer fa noranta anys, i que ens anuncia que va per la tercera novel·la. Així doncs, aquesta ressenya també adoptarà un caire diferent, més adient a la sessió, on totes les lectores i el lector van correspondre amb entusiasme i generositat als requeriments de l’autora, Núria Ferré, que ens demanava de fer com si no hi fos, i sobretot, que li diguéssim allò que no ens havia agradat per poder-ho millorar.

La gran majoria d’opinions, com no podia ser altrament, van ser favorables. La Marta Gómez va elogiar el tema, la Rosa Raventós va dir que li havia estat fàcil de llegir, així com la Maria Carme Quintana, la Josefa Fonollosa, la Dolors Juan, la Mercè Porta i l’Elvira Díaz. La Gemma Capdet va comentar que el final del llibre, tan desolat, li havia deixat “mal cos”, la Maria Teresa Ventosa va lloar la capacitat de narrar i explicar, en Manuel Solé va elogiar la força descriptiva i l’Anna Maria Montané va dir que era molt diferent de totes les novel·les que havíem llegit i en va recordar la dedicatòria. L’Evelia Casado va comentar que, ja a la primera pàgina, es feia un resum de tota la història, centrada en la soledat i en els records espantosos de la Mercè, aquesta protagonista ambiciosa i dolenta que, segons opinió de la Soledad Marsal, és un exemple de crueltat. La Paquita Puig, que no hi va ser a temps, va assegurar que li venien ganes de llegir-la, i Maria Jesús Alonso es va excusar perquè no hi ha traducció al castellà, encara que l’autora va reconèixer que té una cultura de fons en castellà.

A part dels comentaris, sempre interessants, personals i d’una gran capacitat analítica, el segell de qualitat del Club La Crisàlide, també li vam fer moltes preguntes a la Núria Ferré, que havia estat membre del Club en els seus inicis. Potser la més repetida va ser per què havia escollit una protagonista tan dolenta, si ens semblava que ella no ho era pas (aquí tots ens vam posar a riure), i ella va respondre que, efectivament, com a autora ja havia presentat un personatge dolç i tendre en la seva anterior novel·la, Neusama, finalista d’un premi literari, i que ara li interessava de presentar un personatge clarament dolent i negatiu. Clarament, doncs, li vam dir que ho havia aconseguit, potser massa i tot. Comentaristes literàries com la Dolors Juan i la Mercè Porta li van trobar filiacions amb Mercè Rodoreda i Mirall trencat, però, per a sorpresa de tots, la Núria va dir que no l’havia llegida mai. Sí que, en canvi, va citar Prudenci Bertrana i Josafat.

Ens vam acomiadar amb la grata sensació d’haver conegut de prop una autora molt intel·ligent, que ja està preparant la tercera novel·la.

L’AUTORA
Núria Ferré

Núria Ferré Cansado va néixer a Barcelona el 1925 i s’educà a l’escola de monges del Sagrat Cor. Casada, mare de família i mestressa de casa, actualment resideix a Madrid. El 2013 va quedar finalista del Vè Premi de Novel·la Olga Xirinachs amb la novel·la Neusama, publicada per Editorial Ómicron. L’any 2015 va publicar la novel·la L’acerb camí de la lluna, a El Cep i la Nansa Edicions. Va ser membre del Club de Lectura La Crisàlide durant diverses edicions i ho ha recordat generosament en fer donació de 20 exemplars de la seva darrera novel·la a la Biblioteca Joan Oliva de Vilanova i la Geltrú.

L’OBRA
L’acerb camí de la lluna

L’Acerb camí de la lluna és una novel·la centrada en el retrat de la protagonista, Mercè, des que és una nena, la filla petita d’una família menestral d’abans de la Guerra Civil espanyola, fins que, ja àvia, la veiem extingir-se en el dormitori de la luxosa casa que ha acabat posseint gairebé en solitari.

La novel·la s’articula a través d’un gran flash back on, precisament, el primer que trobem és aquesta protagonista estirada al llit, sola amb els seus records, que es mira al mirall, i de mirall a mirall recorda quan era petita i s’hi mirava. A partir d’aquí, la novel·la es desenvolupa en un rigorós ordre cronològic, i traça la vida de la Mercè d’una manera que ens fa participar dels seus somnis infantils, com ara casar-se amb el senyor d’un castell que la protegirà de tot, que li deia l’àvia, i també dels seus temors: el sofriment de la guerra, la gana, la por, l’enveja de la seva germana Maria Rosa, que es casa amb un farmacèutic, la pobresa extrema a què queden reduïdes amb la seva mare, vídua de guerra, i la tristor i la ràbia que li produeix no poder estudiar, no poder formarse, haver de cosir per guanyar-se la vida, que no li agrada gens.

Tota aquesta joventut tan dura provoca un trasbals important en el caràcter de la Mercè, que la porta a la manca d’escrúpols i a intentar-ho tot per a assolir una posició que li sigui beneficiosa. Així, aconsegueix de casar-se amb el fill d’una casa rica, en Ricard, i d’esdevenir el braç dret de la seva sogra, donya Eulàlia. Una gran part de la novel·la transcorre en aquesta mansió amb un jardí de somni que evoca, d’alguna manera, el famós jardí rodoredià de Mirall trencat, però amb unes altres connotacions, ja que el jardí és sempre el refugi de l’heroïna, capaç en canvi de les accions més baixes.

Mercè assoleix, no sense lluita, una bona posició social i familiar, que allibera de penalitats tant la seva mare com la seva inseparable amiga, la Remei. Ara bé, la felicitat se li resisteix, i segueix sempre plena de por, de rancúnia, de sospites que, sovint infundades, la fan actuar contra els qui l’envolten d’una manera tan despietada que arriba fins i tot a l’assassinat. Aquesta novel·la, doncs, també és la història de la consciència d’una dona que viu perseguida per la por, per les ombres que ella mateixa ha anat teixint al seu voltant. Un raig de llum sobrevé amb l’adopció de la seva filla Mariona, quan tot el sentiment maternal s’aboca en una criatura preciosa; però la reacció immediata, aviciar-la en excés, també tindrà repercussions negatives en el futur pròxim, quan la filla li acabi retraient de no haver-li explicat el seu origen.

La narració és àgil i combina amb elegància tant la descripció com la narració argumental i el diàleg. Escrita en primera persona, ens situa al costat de la protagonista, fins i tot en els moments més durs. Excel·leix en el retrat de les conseqüències de la guerra damunt de la població civil, i fa un bon contrapunt entre les condicions de les classes humils i de les riques, mostrant les enormes injustícies i contradiccions d’un sistema dictatorial que ofega els perdedors i no els deixa altra sortida que la resignació o, com en aquest cas, la rebel·lia, encara que passi per la destrucció de la pròpia moralitat.

Maria Rosa Nogué.
La Crisàlide.

Biblioteca Joan Oliva i Milà.