L’estiu sense homes, Siri Hustvedt

LA TERTÚLIA
Dimecres 13 de gener

L’únic home del nostre club lector, en Manuel Solé, enceta el comentari de la novel·la L’estiu sense homes. Diu que li agradarà molt sentir les nostres opinions! Pel que fa a ell, es tracta d’una tragicomèdia, d’un “llibre enfadat”, entre la ira i la rancúnia, ja que el marit de la Mia ha decidit fer una pausa en el matrimoni, i la Pausa té nom i cognoms, i rostre de noia jove. També hi ha notes d’humor anglès, i dos ambients ben diferenciats: el dels 5 Cignes, les amigues de la seva mare a la residència on Mia va a passar el seu estiu sense homes, i el de les noies del grup de poesia, que viuran un episodi de bullying.

La Maria Teresa Ventosa comenta la gravetat de l’episodi de trastorn mental de la Mia, causat per l’abandonament “temporal” a què la sotmet el seu marit. Destaca el retrat de la vida al poble de la seva mare, el grup de senyores vídues, grans però interessants. També li ha agradat el retrat de la vida amb el marit, i del descobriment de la sexualitat, des dels primers petons fins a la plenitud amb el seu home.

L’Anna Maria Montané l’ha trobada una novel·la molt interessant, plena de temes i d’arguments, ben reflectits a la narració en 1ª persona. En destaca la recerca de la identitat, a partir del joc amb la cita de Shakespeare: “Sóc o no sóc”. Es parla dels somnis, de les obsessions, de la culpabilitat, de la immaduresa. Com a lectora, s’ha sentit atrapada des de la pàg. 102-103, quan la narradora s’adreça a l’”Amable Lector”: des d’aquí ja no l’ha pogut deixar.

La Maria Carmen Quintana, amb permís dels lectors masculins, el troba un llibre de dones per a dones, en el sentit que explora tots els territoris de la intimitat femenina: una infantesa difícil, una relació poc plaent amb la mare i les amigues, les dificultats amb els xicots i amb el marit, desemboquen en una tristesa barrejada amb ironia, que dóna com a resultat una lluita per a millorar, per a recuperar la relació amb la mare, amb les noies joves i, finalment, també amb el seu marit que surt de la “Pausa” amb la cua entre cames.

A la Maria José Fonollosa, al contrari que a la majoria de lectores, el llibre se li ha fet molt pesat, encara que reconeix que l’autora ha trobat una manera suau de descriure una situació molt greu. No ha trobat versemblants les descripcions de la residència geriàtrica, però li ha interessat la visió de la filla, la Daisy, que segueix fent de nexe entre la mare i el pare. També destaca la visita de la germana com l’únic moment d’autèntica felicitat.

La Gemma Capdet, en canvi, assegura que li ha agradat molt aquesta novel·la, intel·ligent, divertida, on creu veure-hi apunts biogràfics de la Mia. El personatge del marit, en Boris, el neuròleg, incapaç d’arreglar cervells “no espatllats” com el de la seva dona, fa de contrapunt a aquest relat on per força només té un paper secundari. Des de la ironia, la Mia parla de la solitud, de la incomprensió envers els qui tenen problemes mentals (i tots hi estem exposats, ve a dir-nos), de la dificultat de la convivència. També es parla de la crueltat entre nens i nenes, i adolescents. Fins i tot hi apareix un Club de Lectura que llegeix Persuasió de Jane Austen (la mare de la Mia la llegeix per tercera vegada!), la nostra pròxima lectura de La Crisàlide…Un dels personatges que més li agraden és el d’Abigaïl, amiga de la mare, que fa obres d’art amb punt de creu, i es pregunta “què sabem de les persones i què punyetes sabem de ningú”. La protagonista ajuda a la Lola, la veïna, té molta tendresa envers la mare i els 5 Cignes i, és clar, acaba com havia d’acabar, acollint el marit “pròdig” que li demana de tornar: “com una bleda assolellada”.

La Marta Gómez destaca l’inici taxatiu de la novel·la, i la cerca de la seguretat com a tema recurrent: les relacions mare/filla, Mia/Flora (nena petita), les noies adolescents, etc. També parla de l’Abigaïl, de qui destaca que possiblement sigui lesbiana. Li ha fet gràcia que la Mia exigeixi una “reconquesta” per part del seu marit, així com la complicitat amb el lector/a.

A la Dolors Juan també li ha agradat molt aquesta novel·la, reconeix que l’ha conquistada completament. En destaca la intel.ligència, l’humor, la poesia. Així mateix, hi ha trobat una frase inesborrable, en el moment que la mare de la Mia li diu “Que n’és, d’amarga, la vellesa”. Hi troba molta complicitat amb el lector/a, i la gràcia d’un final esperançador.

La Rosa Raventós ens crida l’atenció sobre un poema del llibre, Una absència coneguda, un resum de tota la buidor que sent la Mia i que ens transmet a nosaltres.

L’Evelia Casado, a part dels aspectes que ja s’han anat comentant, ens aporta també la singularitat del grup dels 5 Cignes, que senten que els joves veuen les persones grans com si fossin éssers d’una altra galàxia. Hi veu una reflexió sobre la brevetat de la vida, gràcies al contrast entre el grup de les àvies i el de les joves alumnes. En un dels poemes, així mateix, hi troba semblances amb els versos de Sor Juana de la Cruz, poetessa americana del 1500. Creu que la pregunta clau de la novel·la és: qui pot mesurar el dolor?

La Paquita Puig parla del personatge del cunyat de la Mia, l’Stephen, que es va suïcidar i que n’estava enamorat, com a possible factor d’inestabilitat per a en Boris. També li ha agradat la visió de la vellesa com un procés de pèrdua d’identitat.

La Mercè Porta no hi està d’acord; creu que la vellesa pot ser ferma i digna, tot i que les àvies de la novel·la viuen en una residència molt diferent de les que tenim aquí. A ella, però, no li ha entusiasmat l’obra, sobretot per la seva estructura, massa compartimentada.

També la Soledad Marsal l’ha trobada un xic feixuga. I així, després d’aquest apassionant debat sobre el ser o no ser, la joventut i la vellesa, els homes i les dones, acabem la sessió. El mes vinent comentarem L’Acerb camí de la lluna, de Núria Ferré, una autora nascuda el 1925 que ens vindrà a acompanyar en la tertúlia, com una més del grup dels Cignes.

L’AUTORA
Siri Hustvedt

Siri Hustvedt va néixer a Northfield, Minnesota. El seu pare Lloyd Hustvedt era un professor de literatura escandinava. La seva mare, Ester Vegan, havia emigrat de Noruega quan tenia 30 anys.

Hustvedt té estudis d’història pel St. Olaf College i de literatura i llengua anglesa per la Columbia University. Hustvedt és famosa sobretot com a novel·lista: The Enchantment of Lily Dahl (1996), What I Loved (2003) (traducció catalana: Allò que vaig estimar, 2008), The Sorrows of an American (2008) (traducció catalana: Elegia per un americà, 2009), The summer without men (2011) (traducció catalana: L’Estiu sense homes, 2011). També ha publicat un llibre de poesia, Reading to you (1983), contes i assaigs sobre diversos temes publicats a The Art of the Essay (1999), The Best American Short Stories (1990 i 1991), The Paris Review, Yale Review, i Modern Painters. The Blindfold (1992).

Hustvedt fa servir temes i símbols repetitius en tota la seva obra. Els més notables són l’ús d’un cert tipus devoyeurisme, la vinculació d’objectes de morts a personatges estranys a aquests morts, i l’exploració de la identitat. També ha escrit assaigs sobre la història de l’art i la pintura. Els pintors solen aparèixer en les seves obres de ficció, potser sobretot en la seva novel·la What I loved. Viu a Brooklyn, Nova York, amb el seu marit, l’escriptor Paul Auster, i la seva filla, la cantant i actriu Sophie Auster.

L’OBRA
L’estiu sense homes

La decisió d’un home ja madur de deixar a la seva esposa per una dona més jove és el punt de partida de la novel·la, però també una situació freqüent en l’univers de la dona. I amb aquest fet per excusa, Siri Hustvedt planteja per primera vegada en la seva bibliografia una comèdia feminista, al mateix temps que manté els seus ja habituals continguts sobre la complexitat de la ment i la psicologia humana. A L’estiu sense homes només dóna veu a personatges femenins. Al marge del marit, convertit en una simple referència, en el llibre únicament apareix un home, un nen, i mai parla. La resta dels personatges són totes dones: la mare de Mia, que viu en una residència; les seves octogenàries amigues, a les quals anomena Els Cinc Cignes; un grup de noies que reben classes de poesia de la protagonista i una parella de convivència difícil. I aquesta serà la companyia de Mia al llarg del primer estiu de la seva vida sense homes.

La novel·la utilitza una intel·ligent ironia per afrontar temes transcendentals, com els problemes mentals, la solitud i la convivència amb un home que, sense senyals d’alarma previs, opta per la Pausa de pits grans. El llibre, escrit en primera persona, inclou cartes, simpàtics dibuixos –obra de la pròpia autora– que reflecteixen l’estat d’ànim de la protagonista, breus poesies, cites cinematogràfiques i referències sobre el sexe, concentrades en el diari que Mia va escriure durant la setmana i mitja d’estada a l’hospital. Tot això dóna forma a una novel·la amena, de lectura ràpida, intel·ligent en definitiva, que l’escriptora dedica al seu psicoanalista.

Maria Rosa Nogué.
La Crisàlide.

Biblioteca Joan Oliva i Milà.